Mena i el vol a Londres

"Pobre del país, aquell on s’hi val tot quan del que es tracta és de criticar sense més. I aquí, a Catalunya, això ens passa"

Pobre del país, aquell on s’hi val tot quan del que es tracta és de criticar sense més. Pobre país quan fins i tot es fa conya amb el sentit comú més elemental. I aquí, a Catalunya, això ens passa. És un dels nostres mals. Ens entretenim fent-nos trampes al solitari i calant focs que ho són només que d’encenalls, per així anar tirant, fent-nos els homenets o els graciosets, o simplement mirant de justificar un sou, una carrera política o un perfil al twitter.

He estat dels més crítics des del minut u amb el conseller Francesc Xavier Mena. Ho he dit del dret i del revés: és un molt bon especialista en la seva matèria i em consta que era un molt bon professor a ESADE, però com a conseller, com a relacions públiques de la cosa política, va força mancat. No ha nascut per ser conseller, i es nota. Massa i tot, en diversos moments. Però no sempre. I a més, això no hauria de ser excusa per justificar acarnissaments sàdics com els que alguns s’entretenen a promoure cada dos per tres a la xarxa a tomb del conseller d’Empresa i Ocupació.

L’última ha estat etzibar-li un vídeo i fer-lo córrer per la xarxa a propòsit d’una compareixença seva on convidava els joves a agafar un vol a Londres. Mena parlava en la comissió de polítiques de joventut al Parlament i va dir, entre moltes altres frases: “(...) De vegades es tracta de coses tan senzilles com tenir una experiència vital a l’estranger, per exemple servint cafès en una cafeteria de Londres per guanyar fluïdesa amb l’anglès (...)”. I reblava dient que el marc no era l’adequat però que ell preguntaria qui de la sala té fluïdesa amb l’anglès i que a aquell que respongués que “no” li diria “agafi el primer vol a Londres, i a servir cafès!”. I alerta amb el drama que n’han volgut muntar alguns. Pura demagògia. Ahir a la xarxa n’hi havia que arribaven a assegurar que el conseller convidava els joves a marxar del país. Nivell subterrani, sí.

Com a primera dada per tranquil•litzar els més sobreactuats, només apuntaré que hi ha una cosa que es diu vol d’anada i tornada. Agafar un avió no té per què ser sinònim de quedar-se per sempre més en el punt de destí primer. I en segon lloc, una experiència personal: servidor va agafar un vol a Londres (i en va tornar) no per servir cafès sinó per rentar plats, per carregar i descarregar mercaderia i per fer un munt de coses més durant una temporadeta. La idea del grup d’amics universitaris que ens hi vam posar era mirar de millorar el nostre anglès tot pagant-nos l’estada a Londres amb la feina que hi féssim. I ho vam aconseguir. No va ser com per quedar-s’hi tota la vida d’aquella manera, però en vam gaudir molt i vam aprendre. D’anglès també.

En definitiva: Mena té raó. I en aquest cas parla des del més pur sentit comú. La por a voltar, a campar, a fer feina i a arriscar (ni que sigui dins d’un ordre) és esfereïdora, i més en els joves. És conservadorisme pur i dur. És immobilisme, instal•lació i mediocritat destinada al no-res. Farien bé alguns de no recrear-se tant en la seva demagògia, aixecar la mirada, ni que sigui una vegada, i veure que hi ha vida més enllà dels discursos fàcils i retòrics.




Comentaris

envia el comentari