Marihuana a la deriva

"Em sembla una irresponsabilitat que el Govern delegui a la gent d’un poble el rumb d’un tema tan important"

Aquest article és com a mínim dubtós, dubtós en tots els sentits, en el sentit de qüestionable i en el sentit d’algú que dubta, perquè no arriba enlloc, perquè no sap. Avui, el Rodamots, que sempre porta aforismes magnífics, citava una frase de Vicenç Villatoro: “Més que entendre, la ficció ajuda a no entendre: a expressar la perplexitat, el dubte. Si escrius ficció creient entendre, fas trampa”. Jo ampliaria el marc de la frase i diria que la majoria de cops que mirem de definir una veritat fem trampa, que sovint de pures intuïcions en fem opinions dilapidadores. Hi ha excepcions, per exemple quan parlem d’Espanya, que és tan plana que una pot opinar-ne sense por d’equivocar-se. I fer això és fàcil, i precisament per això l’articulisme d’aquest país s’ha escarxofat en la mateixa cançó.

Aquest vespre, anant cap a casa, pensant quin tema triaria per l’article, pensant que fa anys que tinc la sensació d’escriure el mateix article perquè en aquest país ja ho hem dit tot, perquè no parem de parlar d’allò que mai no fem, resignant-me ja a escriure alguna cosa com que a Espanya ja no només no ens la creiem nosaltres sinó que ja no se la creu ningú, resignada a escriure, un altre cop, el mateix article amb diferents paraules, m’he creuat amb una noieta i un noiet que seien a l’esglaó d’una porteria, enclastats contra el vidre i fumant un porro de marihuana, i m’he dit “calla, els preguntaràs -per si de cas et donen alguna idea, encara que sigui una idea a rebatre-, els preguntaràs sobre l’associació que vol plantar marihuana a Rasquera i sobre la votació d’avui i tot plegat”.

El fum era espès i l’olor molt perfumada, era cosa bona, no l’havien comprada a qualsevol lloc. M’imaginava que defensarien la plantació, però volia saber quins eren els seus arguments. Resulta, pobrets, que no sabien ni de què els parlava, i quan els he fet cinc cèntims del tema -per no deixar-los allà plantats, per no ofendre’ls, com quan preguntes una adreça a algú i no n’està segur però per educació t’empasses les seves divagacions-, quan els he explicat de què anava la cosa, el màxim que m’han sabut dir és que un dia havien sentit a dir que per la Plaça Catalunya, d’aquestes associacions que venien maria, n’hi havien cent, i que al Raval n’hi havia cinc-centes.

Els he donat les gràcies per la seva resposta i m’he dirigit a casa, envalentida per aquella estupidesa irrisòria que acabava de sentir, disposada a escriure amb contundència que els porros fan mal, i que no podem compensar la crisi explotant la ignorància, que no podem regatejar-la amb perversió, amb Eurovegas i amb camps de marihuana. Però llavors, al cap del carrer, he pensat que si no fos això seria una altra cosa, que els qui s’empatxen de porros, si no en tinguessin, s’inflarien de cervesa, com els anglesos. He pensat que el vici és un pou apàtrida i ahistòric que sempre ha estat i sempre serà la malaltia dels febles, i que els qui realment s’hi volen enfonsar -perquè jo he vist adolescències consumides i malbaratades pels porros-, sempre trobaran una manera d’enfonsar-se. El problema és d’educació, he pensat. Però immediatament després la frase m’ha semblat extremadament cursi i naïf i he tornat a canviar d’opinió. Si legalitzen aquesta plantació, m’he dit, en començaran a sortir com bolets, i la llei, independentment que alguna gent se la salti, serveix per dificultar, per contenir, i aquest control imposat -no només l’educació-, ajuda també a crear i a normalitzar costums sans, com s’ha demostrat per exemple amb les lleis del tabac i del trànsit.

Ara veig per Internet que la gent de Rasquera ha aprovat, pels pèls, la plantació de marihuana. Ho entenc, però amb tantes anades i vingudes, ja no sé ni què n’opino. Només hi ha una cosa que sí sé del cert: que el Govern tampoc no sap què pensar-ne. La diferència és que jo no em dedico a prendre decisions. Ningú sap si això és legal o no, la llei ni s’ho pregunta ni s’ho vol preguntar, no hi ha un debat seriós perquè el Govern no vol prendre cap decisió ferma. Independentment dels arguments a favor i en contra de les plantacions, em sembla una irresponsabilitat que el Govern delegui a la gent d’un poble -amb tot el respecte per la gent de Rasquera- el rumb d’un tema tan important, un tema que va a la deriva perquè ningú no es vol parar a pensar com i amb quins propòsits s'ha de legislar.




Comentaris

envia el comentari