Gimnàstica via llibre

"Catalunya fa molt que viu entre la mentida i l'oblit. Tant que aquest estat ha arribat a apuntar a crònic. Ja no?"

És Setmana Santa. Gaudeixi'n del moment, per exemple omplint temps de lleure amb la lectura d'un bon llibre. Segur que ja ho fan tant com poden, però aprofito l'avinentesa per recomanar-los, a vostès que són soferts lectors d'aquest racó de xarxa, l'últim llibre del mestre Francesc-Marc Álvaro: Entre la mentida i l'oblit. El laberint de la memòria col•lectiva (La Magrana). És un gran (i trobo que reeixit) intent de mirar de comprendre la complexitat. Una generosa i documentada invitació a pensar en la memòria col•lectiva, sense bàndols, apel•lant al menys comú dels sentits: el sentit comú.

El llibre, un repte a l'abast de lectors de tota condició, s'endinsa en el terreny minat de la memòria, amb bisturí i amb la cura i l'ofici d'un cronista convertit en fi cirurgià del món que l'envolta. El d'abans i el d'ara com a base del que està per venir.

Possiblement és el llibre menys polític dels que ha escrit un periodista com Álvaro, que fa lustres que segueix al minut la cosa pública. Però de les pàgines del seu nou llibre vessen raons per autointerrogar-nos, per exemple com a país. Perquè Catalunya fa molt que viu entre la mentida i l'oblit. Tant que aquest estat ha arribat a apuntar a crònic. Ja no? Alguna cosa s'està movent?

Les enquestes d'opinió d'institucions i de mitjans de comunicació de diferent pelatge mostren moviment. Hi és. Alguna cosa es belluga. Potser perquè igual com Álvaro fa amb el seu llibre, cada dia són més els qui s'animen a mirar de comprendre la complexitat i a mirar de fer memòria aplicant-hi sentit comú. Potser perquè cada dia són més els qui troben absurd abonar-se a l'oblit d'uns greuges i unes mancances que no per sostinguts i reiterats han d'assumir-se com a inevitables.

Els primers pressupostos del PP de Rajoy havien de ser així sí o sí? L'incompliment amb Catalunya ha de ser tradició? Hem de fer com que no recordem que en això hi han caigut tant aquests com els del PSOE? Hem de fer com que no sabem que, des del propi país, la complexitat i les contradiccions del nostre sistema polític també hi han ajudat?

Friedrich Nietzsche va deixar escrit que "parlar molt d'un mateix és una forma d'emmascarar-se". Potser sí, i potser que a Catalunya hi estem abonats. Tot i que això passa, sobretot, quan aquest parlar d'un mateix es fa sense reflexió sobre uns fets que mai no parlen per si sols. Cal acompanyar-los d'anàlisi, de ganes de no autoenganyar-se o de fer com que no existeixen parts de la realitat (d'ara o d'abans). I el cas és que en molts racons de la xarxa com aquest bull una pulsió de canvi creixent en aquest sentit. És per això que els animo a fer gimnàstica tot practicant amb el llibre d'Álvaro. Perquè aquesta obra, a l'estil dels sudokus, ens ajuda a agilitzar la ment, però a més ens convida a què això es noti en el món que ens envolta. No ho oblidin.




Comentaris

envia el comentari