Jo avui treballo

"Reivindico el meu dret a discrepar-ne i a no considerar que tot allò que defensen és veritat revelada"

Ahir en tertúlia a Els Matins de TV3, el notari Juanjo López Burniol va dir que si els sindicats no hi fossin algú els hauria d'inventar. No diré que no. Bé, els sindicats tal i com són ara potser no. De fet, igual com els partits tal i com són ara, demanen d'un sacseig. Però comparteixo la idea de contrapoder i de factor corrector aplicat a aquests actors socials. No n'elogio els seus excessos, els seus vicis i la seva voluntat d'erigir-se en representants únics dels treballadors, igual com no ho faig amb les passades de rosca dels polítics, però sí que en defenso l'existència. Jo no m'hi afiliaria, però que ho faci qui vulgui. I d'aquesta analogia, una derivada clara: reivindico el meu dret a discrepar-ne i a no considerar que tot allò que defensen és veritat revelada. Perquè no l'és. Els sindicats també fallen. L'actual crisi també és en part fracàs d'ells. I n'hauríem d'esperar, tots plegats, un punt d'autocrítica en algun moment, perquè també els cal, i especialment en jornades com la d'avui.

Per exemple, discuteixo, i molt, l'oportunitat, la proporció i la utilitat de la vaga que avui promouen. Diuen que les mesures que planteja la reforma laboral del PP ens tenen en un desastre econòmic i laboral. En discrepo. El desastre econòmic i laboral no l'ha provocat aquesta reforma del PP, que encara no ha ni començat a rodar. L'aguditzarà? Ho sabem? Ho saben ells, els sindicats? Sabien si els pedaços i les mesures d'anteriors governs ens durien on som? I més enllà, ens podem permetre quedar-nos on som, conservar el desastre que ens aclapara, sense provar alguna cosa diferent a les polítiques que ens han dut el desori de mercat laboral que tenim? Em permetran que en discrepi? Em permetran que vulgui saber què pot haver de bo en una reforma que em nego a creure que de dalt a baix sigui una cosa horrible, sense res a salvar-ne?

D'altra banda, el company de tertúlia Joan Queralt va defensa, també ahir, que allò que existeix és "el dret a vaga", no "el dret al treball". I Joan Carles Gallego (CCOO) i Josep Maria Álvarez (UGT) van assentir. Vam poder discrepar en directe cordialment. Però hi torno. Només faltaria que avui algú volgués fer feina, dissentir de la forma de protesta que proposen els sindicats i mirar de guanyar-se la vida en un moment tan cru i pelut, i que no ho pogués fer lliurement. De fet, això els piquets miraran que no passi. I molta gent es quedarà a casa "pel que pugui ser", "pel que pugui passar". És a dir, per por. I això és horrible. A aquests també els comptaran demà com a vaguistes?

Negar la llibertat individual apel.lant a una malentesa llibertat col.lectiva és una barbaritat descomunal, i per desgràcia força recurrent en la història. No debades, Álvarez va dir que "els piquets formen part de la història". Sí, com certes ideologies caduques i autoritàries. I elles també han passat a la història. Malauradament, no ha estat així amb l'ús de la força per mirar d'imposar un determinat credo. I això ni venint d'un sindicat ni del més pintat no s'hauria de tolerar.

Per tot plegat, jo avui treballo. Faré feina com molts altres, i com molts altres també m'atansaré al meu lloc de feina amb un cert neguit. No hauria de ser així. Perquè igual com criticaré sempre que un empresari coaccioni als seus treballadors, no combregaré mai amb el fet que els sindicats facin el mateix amb aquells a qui diuen defensar.




Comentaris

envia el comentari