Ara s’estimaran Pujol

“Pujol és una figura que uns quants que abans no el podien ni veure miren d’utilitzar al servei del desgast de les sigles que ell va ajudar a muntar”

La de recórrer al passat per mirar de desacreditar el present és una tàctica que es remunta a temps immemorials. És vella però això no la descarta. Ans al contrari. Oi que diuen que tot torna? Doncs aquest mètode de desgast de l’adversari, en política reviu gràcies a l’etern retorn, gràcies a l’èxtasi de l’eternitat on n’hi ha que volen emmirallar-s’hi però que bàsicament els serveix per caure en l’autisme militant i en la trampa al solitari.

Jordi Pujol és una figura que, d’un temps ençà, uns quants que abans no el podien ni veure miren d’utilitzar al servei del desgast de les sigles que ell mateix va ajudar a muntar. Quan manava el blasmaven i en feien caricatura i befa constant, però, ai las!, quan va passar el relleu a Artur Mas en el lideratge de CiU, alguns hi van voler veure la utilitat que com a president mai no li van reconèixer per enlloc. Van trobar-hi l’oportunitat de mirar de restar força o gruix o crèdit al seu delfí. I hi persisteixen. Ell, però, no hi juga.

A Pujol n’hi havia que el titllaven de la dreta més dreta anti estat del benestar, mentre que ara per atacar el govern de Mas ben bé ens el pinten d’un socialdemòcrata que va muntar un sistema sanitari que riu-te’n, dels suecs. La trampa és clara: mentre que, tot i no reconèixer-li-ho quan tocava, l’un hauria defensat un sistema sanitari de referència (com a mínim arreu de l’Estat), ara el seu fill polític és poc menys que un neocon perillós i un ultraliberal que vol liquidar la sanitat pública. No retalla com altres governs d’arreu que es veuen forçats a fer-ho pel context catastròfic de crisi. No, el seu afany és el d’un sàdic que, posat a ser-ho, fins i tot deu gaudir amb la perspectiva d’estampar-se en les properes eleccions per com d’antipàtic que és.

I el mateix amb TV3. Mentre que en el seu dia n’hi havia que titllaven Pujol de megalòman i de petit dictadoret que s’havia muntat una tele a mida al seu servei i al del seu partit, ara escampen a tort i a dret que l’expresident està preocupat perquè els seus hereus estan desmuntant la nineta dels seus ulls, un servei públic a preservar, que està en risc perquè els homes de Mas només tenen ulls per a Godó, el seu diari, la seva ràdio i la seva tele.

Faria riure si no fos pel cinisme i la grolleria que vessa aquesta tàctica interessada i trilera. És el tot a cent de la política. El tot s’hi val, amb arguments de primària de l’ESO. Un fer arnat com la lletra d’aquella vella cançó que els inspira i diu: “Buscant en el bagul dels records, qualsevol temps passat ens sembla millor”. Bon (mal) intent.




Comentaris

envia el comentari