El realisme de Miquel Calçada

"L’aspecte més racional acompanya a la part més visceral de molts catalans que no poden ni volen consentir que ara se’ls digui que són 'un problema'"

La societat catalana avança ràpidament en una direcció i la majoria dels polítics no li segueixen el ritme. Es pensen, pobrets, que són ells els que tracen la línia. Però això no és com aquella cançó per tots coneguda i ballada en algun casament que diu: “Follow the leader leader leader”. No. No s’avança cap a més sobiranisme perquè els líders ho dictaminin o suggereixen. S’hi camina perquè hi ha un desvetllament -encara lent- de les consciències. I, no ho oblidem, un escurament de les butxaques.

A aquesta consciència nacional renovada o fins i tot inèdita, alguns hi ajuden des de la seva desacomplexada posició després d’anys de lideratge, com Jordi Pujol, o des de la seva ancorada convicció, com Miquel Calçada. Però aquí no estem parlant de com voldríem que fos el món, utòpicament, sinó que s’està marcant un full de ruta. I no hi ha ruta possible si no es parla amb claredat de la qüestió econòmica i financera -no només, però sí també-.

Donem per bo que potser és que calen nous líders que parlin no només de política sinó també d’economia, amb conviccions fermes però sobretot amb la intenció de tirar endavant un projecte que, tot i les reserves dels més incrèduls, segurament faria més bé que mal a Catalunya. Se’n diu plus de sobiranisme segons alguns. Independència sense embuts per a altres.

El factor econòmic és, sens dubte, un dels aspectes que més preocupa als catalans d’una hipotètica Catalunya independent, i ja no diguem als empresaris. La pela és la pela. Amb les dades a la mà i l’afirmació per part d’aquells que hi entenen de que l’economia no patiria amb excès en un estat català i, sobretot, no durant molt de temps, queden encoratjats alguns dels opositors. Miquel Calçada ha fet referència aquesta setmana a les dades presentades pel llibre dels doctors en economia Xavier Cuadras i Modest Guinjoan “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència”. Segurament no tots ho creuran, però ja va dir Calçada que la independència es farà, tot i que sense consens. I això és diàfan, claríssim.

Però un problema sí que el tenim, i és que com sempre, part de la complexitat l’encarnem nosaltres mateixos. Perquè hem de parlar de tants per cent i potser encara no hem arribat a la majoria que a molts els agradaria assolir. No hi ha cap dubte però que els partidaris d’un estat català sobirà integrat a la Unió Europea han augmentat en els darrers anys (com no podia ser d’una altra manera després del tracte rebut per Espanya, concordaran molts).

Acostuma a ser difícil que raó i emoció es conjuguin, però en aquest cas sembla que és així. El camí va per aquí. Enllaçar raó i sentiment, seny i rauxa. L’aspecte més racional acompanya a la part més visceral de molts catalans que no poden ni volen consentir que ara se’ls digui que són “un problema”. M’imagino la gent que té samarretes de “Som una nació” substituïnt-les per les de “Som un problema”, o “Tenim la solució” (no una solució genèrica, sinó la única solució possible). La simbologia és potent. Ens calen samarretes.

Senyors i senyores, com diuen els Manel, “a vegades ens en sortim”. I potser ara hi ha prou elements sobre la taula per endevinar una llum que aporti claror a Catalunya, una terra que quan sap aixecar el cap i gestionar els conflictes interns, és imparable.




Comentaris

envia el comentari