Pateixo pel PSC

"Un partit a l'oposició desdibuixat i en contradicció permanent és carn d'ostracisme per a estona"

Diu la llegenda que, fa dues setmanes, el dia que Pere Navarro va decidir donar per trencada la comissió bilateral que ell mateix havia proposat a CiU i que ell i els seus havien muntat amb els nacionalistes, el seu número dos de l'Executiva socialista, Antoni Balmón, se'n va assabentar via telefonada d'un estret col.laborador. La sorpresa de l'alcalde de Cornellà va ser majúscula. I la llegenda no l'és. Va passar i diu molt de l'actual moment de dubte existencial en què viu instal.lat el Partit dels Socialistes Catalans.

La setmana passada, la diputada Rocío Martínez-Sampere, al 59 Segons de TVE-Catalunya, va intentar fer entendre la proposta de pacte fiscal que el PSC pretén promoure ara (quan ja no mana en cap de les institucions clau implicades en el procés) i no se'n va sortir, com a mínim entre els sis analistes que érem amb ella a plató. Però el cas és que comprendre la proposta del PSC és tot un repte. Per als mateixos que miren de verbalitzar-lo, primer. Després, ja per a tota la resta. Ara diuen que volen que tinguem la clau de la caixa, ara diuen que res de concert com els bascos. Ara diuen que ja estem escamats de pactes com els que han anat fent amb Madrid governs catalans de tots els colors polítics, ara diuen que més o menys el que proposen és això però amb més calers i confiant en la bona voluntat de Madrid. És a dir, el de sempre, però pitjor per confús i caduc.

I aquesta setmana, nova convocatòria al desconcert. El PSC va fer ahir marxa enrera amb la pròpia esmena a la totalitat que ells havien presentat contra la llei de consultes. Tenien el suport del PP i Ciutadans, però al final van decidir estalviar-se aquesta foto, que bé podrien haver calculat que es donaria si tiraven endavant la seva iniciativa contra una llei que de moment ja ha començat a rutllar gràcies al vot afirmatiu de CiU, ERC, ICV-EUiA i Joan Laporta.

Entenc que hauran entès la ironia del títol. No pateixo pel PSC, ésclar, igual com no pateixo per la sort de cap altre partit en concret. Però oi que han experimentat alguna vegada aquella sensació que hom descriu com a vergonya aliena? Un partit en el govern la pot provocar per la seva acció o tot el contrari, però el cas és que governa i a això es pot aferrar perquè el defineix, per a bé o per a mal. Ara! Un partit a l'oposició desdibuixat i en contradicció permanent és carn d'ostracisme per a estona. I el PSC n'està fent mèrits.




Comentaris

envia el comentari