A Madrid tot vol ser grandiós i les solen dir de l’alçada d’un entrepà de calamars gegants. Un cop, un executiu d’una cadena de televisió, davant la porra matinal, em va defensar que era solter perquè li sortia més barat anar de putes que estar casat. Després, si volen, facin els seus comptes, però on jo vull anar a parar és que si la sucosa mesura econòmica l’hagués dit un català -i amb la nostra fama d’obsessos per la pela-, de seguida s’hagués transformat en un reportatge televisiu, d’aquests que fan els madrilenys sobre lo perversos que som a Catalunya. Vaja, alguna cosa així com: “Así nos putean los catalanes”.
Exagero? Ca! Aquesta setmana apareixien unes dades sobre el negoci de la prostitució. Resulta que els espanyols es gasten cinquanta milions d’euros diaris (18 mil milions a l’any) en dones públiques i les zones amb més banderes hissades són Andalusia, Madrid i València. Arriba España! Així, cap amunt, anava Alfonso Ussía a la columna que escriu a un diari de pela catalana que es diu La Raó. El castís s’ho feia venir més que bé per lligar cigales, identitat i si fes falta marsupials bornis. Ussía, amb cremosa ironia de cafè amb llet de Serrano, s’excita al fer saber que Catalunya supera amb quatre mil prostitutes a Extremadura i que el Govern de la Generalitat tenia que prendre nota de la xifra. Per insolidaritat? Per reequilibri sexual territorial? No tenir calés sí que és una bona putada, i per l’articulista l’economia anirà bé mentre a España “la facturación putera” no disminueixi i el “Corte Inglés” no presenti números deficitaris.
Amb la conya resultarà que la unitat d’Espanya la constitueixen els puti clubs i les seccions de perfumeria, i que hem passat de l’Espanya de les autonomies a l’Espanya de les puteries. A més, si la reactivació econòmica consisteix en sucar el melindro i comprar calçotets, ja cal que ens posem un preservatiu de formigó i abans agafem una bona borratxera d’escudella.
A Catalunya, en canvi, en qüestions de dones de vida alegre sempre hem estat això: més alegres, diferents, liberals, independents. Aurora Bertrana, escriptora bellugadissa i gran coneixedora de l’ànima femenina, escrivia un article, el 18 de juliol de 1934 a La Humanitat, on defensava els drets de les dones que, lliurement, es volguessin dedicar a la prostitució, això sí: “Conscients de llurs determinis, organitzades socialment, tal volta sindicades, solidaritzades, disposades a la vaga parcial o general, seran tan fortes i poderoses com qualsevol altra organització proletària. Es faran respectar, perseguiran les esquiroles, tindran vacances retribuïdes, assegurances de vellesa, dispensaris, sanatoris, clíniques, cooperatives… Penso que això ha d’ésser la màxima aspiració civilitzadora d’aquesta massa enorme que viu de la prostitució. I que el nostre deure de dones comprensives i honrades, filles d’una nació lliure, no pot ésser altre que ajudar-les, respectant llurs inclinacions, però mai suprimir-les o llançar-les tot d’una a la misèria”.
Suposo que queda clar: fa 74 anys alguns estàvem més avançats que ara (i les feministes de pèl de fregall ja cal que prenguin nota). A més, la metàfora de la prostitució, aplicada a les diferències és cristal·lina, oi? Pels espanyols el patriotisme, polític i econòmic, titolaire és un símbol de progrés, de identitat uniforme, en ple segle XXI. Per Catalunya, de sempre, ens hem arremangat perquè tots els ciutadans, tots, tinguessin els seus drets i, és clar, el seu dret a escollir. Per tant, posició radicalment diferent al tradicional servei d’embeinada castellana, ja sigui amb sable, pistola, lleis, o les vergonyes, però això sí: sempre per la força.
