Pau Miró: "M'havien educat en la confiança cap al periodisme i ara veig que he d'estar molt alerta"

El dramaturg presenta al Festival Grec 'Un tret al cap', obra protagonitzada per Emma Vilarasau que convida l'espectador a reflexionar sobre la pèrdua de principis ètics
El dramaturg Pau Miró | JORDI BORRÀS

 

El dramaturg Pau Miró fa un pas endavant en la seva trajectòria amb 'Un tret al cap', muntatge que es presenta fins al 30 de juliol a la Sala Beckett en el marc del Festival Grec de Barcelona. Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins i Imma Colomer protagonitzen una obra en la que Miró proposa una reflexió sobre el periodisme i la pèrdua de principis ètics. Ara bé, el món del periodisme és només el vehicle que fa servir l'autor per convidar els espectadors a fer una reflexió més àmplia sobre la vida i la forma de viure-la. L'obra trenca algunes convencions i lluny de buscar l'efectisme a partir dels elements teatrals perquè Miró ha volgut, de forma intencionada, anar a la recerca de l'autenticitat. Ens ho explica en aquesta entrevista amb 'El Món'.

 

Per no ser periodista es pot dir que amb Un tret al cap l’has clavat.

El que està passant en el periodisme actual és molt evident. És una preocupació que intuïa i que he confirmat escoltant professionals del periodisme que també es queixen, pateixen i s’adonen que hi ha hagut alguna cosa que s’ha transformat, i no precisament en una direcció positiva. Ser autor vol dir parar molt l’orella, almenys en el tipus d’històries a les quals m’agrada apropar-me, que parteixen d’un neguit meu com a part de la societat. Penso que si el periodisme s’està convertint en una altra cosa, si no donem valor a la informació i tant ens fa si les notícies són veritat o mentida, si això no té una fiscalització, ens estem perdent alguna cosa com a ciutadans. I això m’amoïna. Jo consumeixo premsa i no sóc tan ingenu com per pensar que tot és cert i que ningú em manipula. M’havien educat en la confiança cap al periodisme i ara veig que he d’estar molt alerta per escatir què és veritablement informació de tot el que se li’n diu informació.

 

Això és una aposta pel periodisme d’abans?

Crec que totes les professions que tenen repercussió pública sempre estan envoltades de perills i el periodisme, per exemple, del poder, la manipulació o la censura. El que passa és que ara hi ha uns perills particulars que són nous i diferents, que l’han transformat una mica i per tant ja no és només una mirada al periodisme sinó a com consumim informació. Per mi no és una crítica al periodisme sinó el qüestionament d’un periodista sobre l’ètica que té en aquesta professió, però també sobre el que li exigim nosaltres al periodisme o que li hem deixat d’exigir. Hi ha uns perills d’ara, concrets d’aquest moment, de la crisi, de les noves xarxes. Aquesta precarització, aquesta informació que abans es cobria amb tants professionals, i ara un mateix professional ha de cobrir molt més. Tot això ho he llegit i investigat, he escoltat a periodistes, per entendre què està passant. Per què hi ha aquesta impunitat quan s’expliquen certes informacions que ningú corrobora i que potser són directament mentida?

 

L’erosió de l’ètica no és exclusiva del periodisme...

Hem deixat d’assumir algunes responsabilitats, i com que no metabolitzem tot el merder de coses que passen, hi ha certa impunitat a l’hora de no tenir cura de certs valors. Per mi l’ètica és això, no és una cosa intangible, és quina exigència tu tens amb el teu ofici: pot ser un metge, un polític, un ‘teatrero’ o un periodista. En el fons, en el moment en el que vivim val el vehicle que jo he triat, és el periodisme que té uns mals particulars, però el moment té uns mals particulars, que és aquesta manca d’exigència. Jo a això li dic ètica.


Pau Miró a Barcelona | JORDI BORRÀS

 

A l’obra parles dels moments i que cada generació pensa que el seu moment és el definitiu. I a partir d’aquí també de es diferències generacionals i els “taps” que no deixen passar les generacions futures.

Seria massa fàcil dir que el periodisme abans era rebutjable i el d’ara absolutament escombraries. No és això, depèn de cada professional, però sí que és molt difícil per un periodista —jove o no tan jove— de poder accedir a un mitjà de comunicació i guanyar-se la vida amb això. Ha de salvar molts obstacles i això passa en diferents àmbits. I ja no et dic en àmbits de responsabilitat, encara moltíssim més. Llavors és una manera de dir sí que el periodisme clàssic tradicional es va educar en uns valors molt clars i que són molt saludables (després n’hi havia alguns que se’ls passaven pel forro), però no sé en quins valors s’està educant el nou periodisme.

 

Portar aquest conflicte al teatre ha resultat senzill?

Vaig tenir dues fases. Primer era una obra més convencional, sense trencar la quarta paret, on em quedava més aviat una obra de tesi, que no la suporto. Pensava que per arribar a tocar diversos aspectes necessitava trencar la quarta paret, que fos una teatralitat més relaxada, on de cop i volta trenquem la situació i ens dirigim al públic perquè tenim la necessitat de reflexionar sobre un aspecte del periodisme o personal. Aquesta llibertat formal, que em va costar però que me la vaig acabar donant, m’ha permès poder tocar els temes d’una manera més orgànica i no tant encotillada, en una mena d’argument de convencions teatrals una mica més rígides. I com que tot ho acabes portant a l’ètica, el personatge comença donant la culpa als altres, però després es comença a preguntar a ell mateix.  I quan poses el zoom en tu mateix crec que és més fàcil en aquest interrogatori qüestionar-te les coses, és més fàcil plantejar-les al públic perquè no estàs fent un judici al periodisme sinó que és una periodista que s’està qüestionant a ella mateixa i és més fàcil vincular-lo per aquí: no estàs fent sentències, només t’estàs fent preguntes i preguntes perquè tens aquesta exigència.

 

L’obsessió per la feina també és un tema que apareix en el muntatge... i de com aquesta obsessió no ens deixa viure altres facetes de la vida.

Per mi aquesta no és una obra sobre el periodisme. El periodisme és el punt de partida per parlar d’uns personatges que tenen moltes contradiccions. Abandonar-se a un professió també és una manera de  no viure, de no créixer, de no madurar de no tenir experiències vitals i això també és un mal molt actual, aquesta addicció al treball.

 

Addicció que també pot ser l’arrel de la precarització que denuncies...

Això és pot traspassar al teatre. Si no vius 24 hores d’aquesta professió sembla que... i és un gran error perquè la millor manera de viure aquesta professió és oblidar-la unes quantes hores cada dia, tornar-te-la a mirar amb uns ulls nous i no anar amb el pilot automàtic, perquè penso que el problema és que anem amb un pilot automàtic.

 

Tu l’oblides i t’imposes tems per tu?

Ja m’agradaria. Ho estic intentant molt seriosament i ho intento fer, però anem amb el pilot automàtic. Però ens agrada.

 

En el conjunt de la teva obra, aquest darrer muntatge què suposa?

M’he alliberat d’algunes cotilles que m’havia autoimposat pel que fa a localització o un tipus de personatge. Penso que estic fent el de sempre, però ho estic fent enfocat des d’un altre punt de vista. No és que s’hagués convertit en una fórmula el que he estat fent fins ara —perquè sempre que faig una cosa me la qüestiono—, però el pas que he fet ara és alliberar-me. No tinc cap obligació de fer allò sinó el que em doni la gana i això ho he fet altres vegades a la meva vida. Però aquesta vegada ho he fet de manera conscient. El que he fet ara ha estat més pensant menys en fer una cosa correcta i que agradi sinó que arribés, m’obsessiona més arribar i mostrar una certa autenticitat. És més important ser honest, no fer trampes, no tirar de recursos teatrals per cobrir un buit o per no acabar dient coses. Vull dir això i ho vull dir d’una manera lliure i m’he deixat anar. He deixat estar els meus ítems dels darrers anys a nivell estilístic, a nivell de localització (les meves obres sempre passaven al Raval) i els personatges normalment anònims. Ara una periodista amb certa notorietat, una escriptora de contes infantils, un tema que és més públic com el periodisme. Són nous ítems i m’ho he permès.


Pau Miró presenta 'Un tret al cap' a la Sala Beckett | JORDI BORRÀS

 

Aquesta peça obre pas a una nova línia de treball?

Hi ha una línia que veig molt clara. Això és el primer pas d’un camí  en el qual m’he de deixar anar molt més, he d’alliberar-me de les censures pròpies que jo mateix m’he imposat, dels llocs comuns que he anat repetint els darrers anys. Per a fer això has d’estar en un punt en el qual has d’estar molt atent. Té a veure amb quelcom més personal, que és el que dèiem del pilot automàtic. No podem estar amb aquest pilot automàtic posat.

 

Parles de censures pròpies. Al teatre català hi ha censures?

Crec que la censura és una paraula que pot ser confosa, però crec que d’alguna manera des de la crisi semblava que al teatre només es poguessin fer comèdies. Els productors convidaven a fer obres amb pocs personatges, que a més fossin positives i que a més a més si feien riure molt millor. Cada producció, de manera subtil, et marca el camí cap a on has d’anar. I aquesta inèrcia és el que es pot anomenar censura.

 

La crisi ha deixat petja en el teatre català...

Ha estat escandalós. Sempre s’havia de dir en rodes de premsa parlàvem de temes seriosos però que l’obra feia riure, no fos cas que s’espantessin. D’alguna manera ho entenc, però és molt perillós. Precisament si estem en una situació de crisi potser és interessant reflexionar el perquè d’una manera potser no banal.

 

Com viu el sector teatral la situació política actual a Catalunya?

A nivell teatral crec que els ponts teatrals de Catalunya i Espanya encara funcionen. No de la manera que havien funcionat, però encara funcionen en tant que molts autors catalans estan estrenant a Madrid i alguns estrenen més a Madrid que aquí. La nostra supervivència és que la nostra obra pugui viatjar, no només a Madrid. Hi ha hagut un canvi de paradigma: un autor català ara estrena a Europa, Llatinoamèrica, i això s’ha normalitzat. Costa estrenar a Madrid, hi ha un moment en el que ha costat més, però segueixen passant coses a Madrid, ens conviden com autors i actors. Hi ha una sèrie de gent que hi tenen oportunitats: Àlex Rigola, Carme Portacelli, Jordi Casanovas, Guillem Clua, Marta Butxaca.

 

Es tem una situació d’enfrontament i les seves conseqüències?

El que ens ha passat aquí és que la cultura en els darrers anys cada vegada ho ha tingut més difícil i sembla que les subvencions que vénen de Madrid aquí cada cop són més inexistents. Això sí que és veritat i en aquest sentit sí que ho hem patit. El menyspreu del Ministeri de Cultura és evident. El problema és que estem tan acostumats a sobreviure en aquesta mena de precarietat en el teatre que malauradament no ens ve de nou.

 

El teatre català ha arribat a la maduresa i pot ser autosuficient?

Fa uns anys certes institucions van  coincidir a donar suport a l’autoria catalana i això va marcar un abans i un després. S’ha fet habitual veure un autor català poder estrenar en un teatre públic comercial i independent. I això 20 anys enrere no era tan normal. Ara s’ha normalitzat i l’espectador té certa confiança perquè ha vist que parlem d’històries d’aquí i les explica gent d’aquí. Això s’havia vist fa uns quants amb prejudicis i ara es veu amb normalitat i fins i tot com un segell de qualitat. Crec que hi ha hagut un canvi de paradigma i de percepció: l’autoria catalana és fiable, omple sales, pot estar en diversos tipus de teatre, i ara com a autors el que he de seguir és ser exigent, no podem rebaixar l’exigència.



Comentaris

envia el comentari