Andreu Ferre (El Diluvi): "Sempre hem tingut més sort a Catalunya que al País Valencià"

"Ara hi ha un gran ventall de música en valencià", constata el baixista del grup d'Alcoi
L'Andreu Ferre mostra l'últim disc d'El Diluvi, "Ànima" | Jordi Borràs

 

L'Andreu Ferre (Alcoi, 1986) és el baixista del grup valencià 'El Diluvi', que acaba de publicar el seu quart disc, "Ànima". En aquesta entrevista amb 'El Món' assegura que 'El Diluvi'és un grup "bastant quotidià", que "no parla de coses estranyes" i que precisament és això el que els fa connectar tan bé amb la gent. Ferre també reconeix que "possiblement ens coneix més gent al País Valencià que al Principat, però toquem més a Catalunya que allà".


Per què “Ànima” com a títol del disc?

Hi ha una part filosòfica i una més banal. Hi ha una frase popular que diu “Ens hem deixat cos i ànima” i nosaltres diem que ens hem deixat l’ànima en el disc, però també el cos. I d’altra banda, l’ànima és una part central de la guitarra, un pal que la creua sencera i és la que manté i sosté tota l’estructura. És com la part més important. I nosaltres pensem que aquest és el disc més gran que hem fet i per això vam voler que es digués Ànima, fent referència a la part important.

 

Moltes de les cançons d’“Ànima” són d’amor. Els agrada especialment aquesta temàtica?

La vida gira al voltant de dues coses bàsicament: l’amor i la combativitat. Així que moltes de les cançons giren al voltant de l’amor, però n’hi ha d’altres que no. Tenen sempre els mateixos motius. L’amor és quotidià, i va cap a totes les coses. No cantem només a l’amor físic, sinó també a l’amor a les persones, al camp, etc. Parlem de l’amor en la seva globalitat.

 

Andreu Ferre és el baix elèctric d'El Diluvi | Jordi Borràs

 


Vostès van néixer interpretant poemes musicals. En aquest disc no ho fan. És un gènere al qual tenen pensat tornar?

Vam començar fent coses de l’Ovidi Montllor, sí. I el que hem fet és intentar mantenir sempre una mica d’essència seva. Tenim la idea d’incloure una cançó de l’Ovidi en cada disc. En aquest hi ha “Amor infinit”. Volem entrar una mica en aquella obra que ell tenia amagada o que volia presentar algun dia. I, de fet, ja sabem quina serà la cançó de l’Ovidi en el proper disc.

 

Què representa ell per vostès?

Som d’Alcoi i l’hem tingut molt a prop a casa, amb els amics, a l’escola, etc. És una figura que teníem molt present. Sí que hi ha hagut una evolució d’anar coneixent l’Ovidi, però per nosaltres ha estat sempre en el nostre dia a dia. L’hem escoltat des de petits, i fins i tot hem fet treballs sobre ell a l’escola!

 

Els va costar fer-se un forat al començament precisament per aquest fet?

Sí. Al principi la gent deia que érem un grup que feia versions i ja està. Però poc a poc vam anar fent i fins ara, que sembla que aquest disc ha tingut una molt bona acollida i que la gent ja no parla de nosaltres com un grup que fa versions, sinó com un grup que també treu cançons pròpies i interessants.

 

Com composen les cançons pròpies?

Per nosaltres, el primer per una cançó és la lletra. Tenim una lletra i l’estructurem i poc a poc va passant per totes les mans. Jo escric moltes lletres, després en David i en Dani fan molt l’estructura, i la Flora i Txus treballen les veus. Normalment seguim aquest procediment: fem una lletra, fem una estructura, preparem les veus i després fem les melodies.

 

'El Diluvi' al complet | El Diluvi

 

Què inspira al Diluvi?

La quotidianitat. La vida té suficients motius per adonar-te de coses. En aquest sentit, nosaltres som un grup bastant quotidià. No intentem parlar de coses estranyes, sinó que ens agraden les coses senzilles. Això fa que tinguem una bona connexió amb la gent.

 

Aquest disc té un punt de folk.

Quan vam iniciar el grup ens vam proposar que la gent jove pogués ballar amb els instruments que tocaven els nostres avis. Per què una bandúrria no pot fer que la gent balli? I ens vam proposar ser un grup sense distorsió i fer-ho tot el més natural possible, musicalment parlant. I llavors queda folk.

 

Vostès són un grup que explota molt bé el directe. Els resulta difícil preparar-lo?

Els directes són més complicats que preparar un disc. Perquè tenen una part teatral i d’espectacle. Al local on assagem hi ha una petita sala de concerts, i convidem quatre o cinc persones a que vinguin de públic i nosaltres fem una actuació. Després els preguntem com ha anat, què podríem fer per millorar, etc. Els anomenem “els crítics”, mai sabem qui són i anem cridant-los per fer actuacions privades, i intentem que tot quedi molt teatral. I de vegades ho aconseguim!

 

Diu Anna Gabriel que vostès han aconseguit posar lletra, música i imatges a la lluita feminista.

Això és més mèrit de Flora i Majo -aquesta última una amiga nostra, que escriu molt bé i que ha escrit “Tendresa insubmisa” en aquest disc, que és de la que parla Gabriel-. Però vam preparar una cançó que es deia “I tu, sols tu”, amb un missatge molt emancipador sobre les dones. Es va decidir fer un videoclip amb imatges de totes les lluites feministes que va funcionar molt bé, i suposo que per tot això Anna Gabriel diu que posem lletra i música a la lluita feminista. Però la lluita feminista necessita molt més que imatge i música, tot i que és un petit pas més.

 

Andreu Ferre durant l'entrevista amb 'El Món' | Jordi Borràs

 

Què en pensa de la situació actual de la música en valencià?

Nosaltres vam començar fa cinc anys i jo deia que era un drama perquè no teníem un circuit dibuixat. La música en valencià no té un circuit on moure’s en la premsa o la ràdio. I tampoc tens un circuit musical. Per exemple, a Catalunya hem entrat en un cicle que es diu ‘Curtcircuit’, de música per sales. Allà això no existeix encara. L’inici d’un grup o com fer-te gran al País Valencià és molt difícil. Poc a poc hi ha gent que de manera independent està creant estructures que ara comencen a moure’s molt bé. Per exemple, Escola Valenciana ha creat una gira de concerts per tot el territori, que es diu ‘La Gira’, i que dona moltes ales. El millor és que ara hi ha un gran ventall de música en valencià: hi ha rap, reggae, folk, rock, indie, etc. S’està aconseguint que no agradi la música només perquè sigui en valencià, sinó perquè agradi un estil concret.   

 

Han aconseguit penetrar en el mercat i el públic català?

Sempre hem tingut més sort a Catalunya que al País Valencià. Des del 2013-2014 ja teníem més concerts al Principat que al País Valencià. Sempre hem entrat molt bé a Catalunya, i també a Euskal Herria i Madrid. Madrid té un públic folk molt important, i entrem per aquí. Possiblement ens coneix més gent al País Valencià que al Principat, però toquem més a Catalunya que allà.

 

El País Valencià ara té més grups reivindicatius que Catalunya?

A vegades penso que això són modes, o generacions. A Catalunya va haver una generació molt combativa com Inadaptats, Brams; i ara hi ha una generació que menys. Crec que el que vindrà al País Valencià a partir d’ara ja no serà tan combatiu. Nosaltres ja no som Obrint Pas.

 

Escolta "Ànima", el darrer disc d'El Diluvi:

 



Comentaris
JordiP
No crec que es tracti de sort, jove. El que passa, al meu parer, és que vosaltres esteu molt més a prop de Madrit i teniu Múrcia al costat.
1

envia el comentari