Ja saben que en aquesta secció, entre altres coses, dediquem discos. En aquest sentit regalar-li una peça musical al -ehem- darrer “gestor” del Palau de la Música Catalana, Fèlix Millet, és tota una experiència. Que no s’aturi la música, doncs! Amb Fèlix Millet no ha quedat desacreditat només el nom d’una persona concreta, o fins i tot el cognom de tota una il•lustre i més que respectacble nissaga. Tampoc ha quedat tocat simplement el prestigi d’una venerable institució cultural, o la mateixa credibilitat d’aquells qui, en principi, havien de tenir cura del seu correcte funcionament. Han caigut més coses, aquí, moltíssimes més; i s’han ensorrat també vells i arrelats mites, que van des de la figura hiperbòlica del “senyor de Barcelona” fins a la de la “culta burgesia catalana” (!?), passant per la suposadament ferma cadena de transmissió de valors en el si de famílies com la de l’esmentat Fèlix Millet. Ens vam oblidar molt aviat del gran Javi de la Rosa, posem per cas, i ara no trigarem gaire a deixar de parlar d’aquest senyor, per sempre més. Ja se sap: quan aquestes coses passen als barris ajardinats on hi caguen gossos de marca, tot és diferent.
Obvietats a banda -atacs més o menys impostats d’indignació, laments vagament interessats, etc- l’afer Millet compromet un parell de qüestions molt importants. La primera ens recorda l’existència dels OINIS (Objectes Institucionals No Identificats). El Palau de la Música Catalana és un OINI, però no és precisament l’únic ni el més sospitós. En aquest país nostre n’hi ha dotzenes i dotzenes, d’OINIS. Si no fos perquè no m’agraden les querelles judicials ara mateix n’esmentaria quatre o cinc que, tard o d’hora, inexorablement, acabaran fent passar vergonya als seus socis (convençuts, dit sigui de passada, que l’OINI en qüestió el matenen ells amb les seves qüotes irrisòries, i no pas amb l’ajut inestimable i inesgotable de la mamella institucional). En privat, ja he creuat alguna aposta sobre el tema. S’apunten al joc?
La segona cosa té a veure amb determinats gestors culturals (no pas amb tots: aquí la generalització resultaria del tot injusta). Els ho explicaré ben planerament, tot això. Mirin: jo no tinc cap problema amb compartir taula amb gent del gremi de la cultura, per la senzilla raó que és el meu, ni tampoc amb el dels polítics. Bé o malament, nosaltres fem la nostra feina i ells fan la seva, i tal dia acaba fent un any. El que no tolero és haver de suportar les gracietes d’escriptors sense llibres, o de compositors sense composicions, o de pintors sense quadres, o de poetes sense sonets, o d’escultors sense escultures, que fan alhora de polítics sense vots. No són una cosa ni l’altra: ni tenen una obra sòlida ni han estat democràticament triats per ningú, però juguen a ambdues coses alhora. Aquesta tropa pren sovint decisions d’una enorme envergadura, i ho fa sense cap mena de control. Gràcies a un tipus com Fèlix Millet, ara estaran una mica més vigilats.
I ara, la dedicatòria. Primer havia pensat en Mi carro me lo robaron, de Manolo Escobar, però és massa òbvia. En canvi, hi ha una peça de l’enyorat catautor catalanoargentí Gato Pérez que s’escau a l’ocasió. Es diu Todos los gatos son pardos. És una vella i estranya generalització, sí, però hi ha moments a la vida en que certes generalitzacions esdevenen lícites.
