20 anys sense Joan Coromines

Pasqual Maragall i Joan Coromines

 

Un dia, ja fa anys, ve mon pare i em diu "et dono diccionari del Coromines". "Visca!", vaig pensar. I no recordo a quina adreça -les mudances m’han marejat en els darrers 15 anys- arriba un dia, carregat amb els deu volums de color verd editats per Curial, i me’ls plantifica a casa. Des d’aleshores, el Coromines m’ha acompanyat a tots els canvis d’adreça, invariablement dins una caixa dedicada només a ell: tots deu volums en una de les més grosses. Hi he passat estones, llegint-lo, perquè és entretingudíssim. Un hom no té estudis filològics però sí una curiositat i un amor del tot natural per la llengua pròpia. De joveneta, jo ja coneixia Joan Coromines. Sortia per la tele. L’entrevistaven, el felicitaven pels seus aniversaris, li donaven premis. Era un senyor gran que em feia pensar en el meu padrí i que jo sabia que era molt treballador. A la tele ho explicaven. Tinc un record claríssim d’unes imatges rodades a casa seva de Pineda de Mar, remenant el seu famós fitxer: un milió de «cèdules» que ell mateix va confegir a mà i que foren la base per a l’elaboració dels diccionaris etimològics de la llengua aranesa, catalana i castellana, així com de l’ «Onomasticon Cataloniae», que recull l’origen els noms de lloc dels Països Catalans. I sense ordinador!


Joan Coromines ja era un crack de la filologia quan va agafar el camí de l’exili just acabada la guerra. Després d’estar-se a diversos països, va fer de professor durant un temps a la Universitat de Cuyo, als Andes argentins. El 1948 aconseguí una càtedra a la prestigiosa Universitat de Chicago, on passà a ser conegut com a «John Corominas», un nom que ell mateix s’auto-adjudicà, ja que «Joan» en anglès és un nom de dona i, imaginem, no hauria pas volgut que algú es confongués i li digués «Juan».

 

Entre els anys 1954 i 1957 va publicar el «Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana», que ell mateix va refondre i convertir en el «Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico» (1980-1991, 6 vol.), referència mundial en la recerca en llengües romàniques, des d’aleshores.

 

Durant la seva etapa nord-americana, Coromines va anar fent diverses estades a Catalunya en les quals va dedicar-se a investigar i preparar el diccionari etimològic i l’Onomasticon, en el qual ja havia començat a treballar molts anys enrere. També va anar preparant el seu retorn a casa, que es va fer efectiu el 1967, un cop jubilat a la Universitat de Chicago. Instal.lat a la seva casa de Pineda de Mar, Joan Coromines va continuar treballant a un ritme impressionant. Ja gran, amb més de 80 anys, es queixava que es cansava massa i que «només» aconseguia treballar dotze hores al dia, en dies alternats.


Joan Coromines i Max Cahner, que es coneixien d’anys enrere, es van posar a la tasca de l’edició del diccionari etimològic a mitjans anys 70. La bona connexió entre tots dos va impulsar la publicació que va començar el dia de Sant Jordi del 1980 i es va allargar fins el 1991. Deu volums en total, aquells de les tapes verdes. 

 

A banda del diccionari i de l’Onomasticon, Coromines va escriure molts altres llibres com ara «El que s’ha de saber de la llengua catalana», «Lleures i converses d’un filòleg» o «Entre dos llenguatges». S’han publicat també els seus epistolaris amb Josep Pla, Joan Sales, Carles Riba, Max Cahner, etc.

 

Amb l’edat i el prestigi internacional de Coromines, els reconeixements i premis es van anar succeint: podríem dir que la institució que no el premiava, feia el ridícul

 

L’any 1978 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de la Sorbona de París, el 1980 va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, el 1981, el Premi d’Honor Jaume I, el 1984, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i el 1989, el Premio Nacional de las Letras, que acceptà —tot i que amb moltes reticències—, fent saber a Jorge Semprún, ministre de Cultura, que «la única nación mía, y mi única lengua, a las que presto incondicional obediencia y pleitesía son la nación y la lengua catalanas». Tot i això, Coromines rebutjà ser membre de la Real Academia Española de la Lengua: «yo no tengo más que una lengua, ni quiero más que a una. Honores, viniendo de la lengua castellana, no quiero ninguno». Tampoc va voler la Gran Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio, adduint que no podia acceptar «un premi enviat per un govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria, esquarterada en províncies, nega els recursos necessaris a la Universitat de Barcelona i a totes les nostres, i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català, llengua única dels tres països que la parlen».

 

Abans de morir, Joan Coromines va crear la Fundació Pere Coromines, amb el nom del seu pare, per aplegar en un sol indret tota la seva obra i arxiu, així com tots els papers del seu pare, que havia estat escriptor, polític i economista. Fa quatre anys, la Fundació Coromines i Ara Llibres van arribar a un acord per anar publicant el fons de la institució i de l’editorial Curial, de la qual són conservadors, així com un diccionari etimològic manual, una mena de resum dels 10 volums, que primer es va publicar en tres volums i, després, en un de sol. 

 

Aquesta setmana ha fet vint anys de la mort de Joan Coromines.

 

Entre els projecte pendents que assenyala Josep Ferrer, curador de les darreres edicions de la Fundació Coromines i Ara Llibres i antic col.laborador del mestre, hi ha la digitalització completa del Diccionari i l’Onomasticon per tal que es puguin abocar a internet i ser consultats en xarxa. Però, és clar, aquesta tasca requereix que l’obra de Coromines passi a ser considerada una estructura d’estat. Més ens valdria que fos així.



Comentaris
Tant de bo tinguessim gent com ell a l'IEC
Avui no ens sentiríem avergonyits per la tasca acomodatícia de castellanització d'aquesta institució domesticada i al servei d'interessos ideològics dominants.
3
Iván
Des de España se podían haber ahorrado el ofrecer cualquier premio a semejante personaje tan rencoroso y antiespañol. Muera la intelectualidad traidora!
9
Si que preocupa, sí, aquest IEC...
1
Narcís
Bravo, Xènia! Has fet un retrat magnífic del nostre gran lingüista i patriota. Ell no hi és, però tenim.ls seva obra hercúlia, que els catalans no li agrairem mai prou. Sort en tenim, de persones com ell, que ens asseguren la perdurablbilitat com a poble!
0

envia el comentari