Quim Vilarnau: "El concert del Sant Jordi de 1991 és irrepetible"

Entrevista al periodista musical, que ha publicat 'Pep Sala. L’home de Sau' (Cossetània), una obra obligatòria per a conèixer la carrera del músic de Vic

Quim Vilarnau (Manresa, 1966) és un dels periodistes que més coneix la història i la realitat de la música en català. Ha sigut director de la revista Enderrock  (1997-2002) i ha escrit en diversos mitjans sobre Rock Català. A més, ha estat guionista de TV3 i ha escrit diversos llibres sobre música en català. L’últim, Pep Sala. L’home de Sau (Cossetània, 2016), on Vilarnau descobreix la totalitat de la carrera artística del músic de Vic.


Pep Sala durant la roda de premsa de presentació del musical 'Boig per tu' al Teatre l'Atlàntida de Vic, el 2013 | ACN

 

El 2017 farà 30 anys del primer disc de Sau, No puc deixar de fumar. Quina herència queda del grup, tres dècades després?

Tant Sau com també els Sopa de Cabra, Els Pets, Sangtraït, Lax’n’Busto i fins i tot Umpah-Pah han deixat les seves cançons, i això és el més important. Sense cançons no hi hauria res. Però sobretot cal destacar que aquests grups van obrir un camí, en ser els primers en fer rock en català. Tant Sau com la resta van aconseguir que el rock esdevingués un fenomen de masses.

 

De fet, encara hi ha moltes famílies que escolten Sau, i fins i tot el jovent se sap el Boig per tu

Sí, el Boig per tu ha transcendit més enllà de Sau, potser per la tràgica mort del Carles Sabater. És una cançó que està en l’imaginari col·lectiu, tant en les generacions del Rock Català com també en les anteriors i les posteriors. Hi ha molta gent que explica que es va casar o enamorar i tenir les seves primeres relacions escoltant Boig per tu. L’última vegada que vaig fer un recompte de totes les versions d’aquesta cançó, en vaig trobar 50 publicades en discos. En discos eh! Vull dir que n’hi ha moltes més, segur. Crec que no hi ha cap altra cançó de la generació comparable amb Boig per tu. Caldria anar a buscar algun tema de la Nova Cançó. De fet, en Pep Sala explica que Joan Manuel Serrat li va donar les gràcies per la mítica cançó de Sau: “M’heu alliberat del pes de Paraules d’amor”. De fet, el Paraules d’amor d’una generació és el Boig per tu d’una altra generació.

 

Al llibre parla del Pep Sala d’abans i, sobretot, del de després de Sau. Com és el músic de l’etapa posterior a Carles Sabater?

Pep Sala ja feia cançons abans del grup de Sau, i també en va fer a Sau. També en feia paral·lelament al grup, amb La Banda del Bar, i també n’ha fet després. Potser varia la manera de fer les cançons després de Sau, perquè ara la lletra la fa sol, i no amb en Carles. On hi ha més diferència estilística és amb la música, tot i que poqueta. Els discos del Pep Sala en solitari tampoc són tots iguals entre ells, i ell mateix ho diu.

 

L'ofrena floral a la tomba d'en Carles Sabater que hi ha al cementiri de Llançà | ACN

 


Diu que Pep Sala és un self made music. Quin altre músic, català o internacional, podria descriure’s així?

Ostres, no ho sé... el Pep realment no és autodidacte, és acadèmic. S’ha permès la llibertat d’haver fet allò que li ha vingut de gust. Els cantants actuals ja no tenen les pressions d’haver de fer discos perquè no se’n fan. Però és cert que quan va començar Sau no hi havia expectatives sobre els grups en català, tot i que ell i els altres grups ho van aconseguir. A partir del no res van obtenir certa transcendència i venien desenes de milers de discos. Ara els grups tenen una expectativa marcada, un pes afegit.

 

Canviem de tema. Hi ha molts grups emergents catalans que pugen amb força, i hi ha també un auge d’ofertes de festivals. Com ha canviat el panorama musical a Catalunya?

Catalunya s’ha convertit en una terra de festivals, n’hi ha per tots els gustos, i molt variats dins del mateix festival, amb propostes molt diferents. El Canet Rock original va durat pocs anys, i també hi havia el festival de Calella i alguns altres de l’època. Però realment l’auge dels festivals és dels últims anys. Pel públic és bo que n’hi hagi molts, perquè pots veure molts grups per un preu que, per separat, seria molt més alt.

 

Tindria sentit ara un concert com el del Palau Sant Jordi de 1991?

Similar a aquell no, per tot el que va significar. Ara es podria fer un concert amb uns altres quatre grups en català, i omplir el Palau, i tant. Estic convençut que els Manel o els Amics de les Arts tot sols ja l’omplirien, però no seria en absolut el mateix que el concert del 1991, ni s’hi assemblaria.

 

Per què?

Aquell concert de fa 25 anys va ser molt important per una cosa: els grups funcionaven molt bé fora de Barcelona. I arriben al Palau Sant Jordi i se n’organitza una de bona! Tota la premsa de Barcelona, per primera vegada, va a cobrir el concert, tot i que no havien anat gairebé mai a altres actuacions dels mateixos grups a Barcelona. Allò va ser espectacular, irrepetible, perquè el Sant Jordi es va omplir sobretot amb gent de la capital catalana. I tothom en parlava, fins i tot l’ABC. I recordo articles de Francesc Marc Álvaro, Pilar Rahola, Ramon de España... Tothom opinava sobre el concert, els diaris n’anaven plens. Això avui no passaria. El concert segur que estaria bé eh, però no aportaria res de nou, com sí que va passar el 1991. El clima és irrepetible.

 



Comentaris

envia el comentari