Maragall: "Des del punt de vista d'actitud, hauríem d'actuar com si ja fóssim un estat"

"Catalunya vol tenir tota la sobirania per poder-la cedir", assegura qui ha estat els darrers dos anys i mig eurodiputat al Parlament Europeu
Ernest Maragall ha estat eurodiputat mitja legislatura | Jordi Borràs

 

Ernest Maragall (Barcelona, 1943) ha deixat aquest desembre el seu escó al Parlament Europeu. Tot i que reconeix que hauria continuat gustosament, la formació que representa, ERC-NECat-SÍ, va acordar amb Maragall que cediria la seva plaça a Jordi Solé a mitja legislatura. En aquesta entrevista amb El Món valora els seus darrers dos anys i mig a les institucions europees, critica algunes de les males decisions de la UE, però també trenca una llança a favor del projecte europeu i del seu futur. Un futur on assegura que hi ha de ser Catalunya.


Deixa les institucions europees en un moment delicat.

 

Deixa'm dir-ho no massa correctament... Em perdré el millor! Segurament moltes de les qüestions que han anat guanyant intensitat en aquest primer període es precipitaran. Qüestions com el Brexit, la qüestió dels refugiats, la rectificació del rumb de la política macroeconòmica, si Europa política o estrictament de mercat únic... No es pot simplificar, però sí, en aquest període es definiran una mica unes tendències que poden ser impositives, o tot el contrari.

 

A més a més, aquest 2017 als estats membres hi ha un bon grapat d'eleccions que poden ser determinants.

 

Efectivament. Cosa que també és un indicador de fins a quin punt encara Europa depèn excessivament, o està massa condicionada, pel que passa a cadascun dels estats. En uns més que altres, és clar. És una evidència de l'escassa sobirania real de la Unió Europea com a tal. Perquè si els resultats de les eleccions a França o Alemanya poden marcar el rumb de la Unió Europea, és obvi que això indica un grau de subordinació i dependència en el sentit invers.


Per què hem arribat fins a aquest punt? El projecte europeu va a la deriva?

 

Jo penso que ni molt menys hauríem de resignar-nos a pensar que això és una deriva inevitable. Com sempre passa amb aquestes coses, el millor és mirar una mica enrere per entendre el que està passant ara. I el que està passant té a veure amb el "coitus interruptus" d'aquella Europa que s'estava construint amb un cert entusiasme, en els últims anys de la dècada dels 90, que ens va portar a l'adopció de l'euro, a la preparació d'una nova Constitució europea amb la revisió dels tractats, i amb una expansió econòmica que semblava en aquell moment molt estable. L'euro, però, es va posar en marxa amb errors evidents de concepció, immediatament després va venir el segon sotrac fort, que va ser el rebuig francès i holandès en sengles referèndums als nous tractats, i després va venir la crisi financera, econòmica i social, amb la complicitat i la responsabilitat de les majories dominants aleshores, que encara són les mateixes. És tot això que ens permet dir que Europa va cap endarrere. I el cert és que estem entrant en un període relativament crític, però valdria la pena donar batalla perquè sigui crític en el sentit positiu, i es faci una anàlisi encertada de quines són les causes i de com ens n'hem de sortir.

 

Els estats són, segons Maragall, els grans responsables del retrocés d'Europa | Jordi Borràs

 

Però qui n'és el responsable d'aquest evident retrocés del projecte europeu?

 

El que és cert i és més visible és que es repeteixen situacions en les quals el Parlament, i també la Comissió, posen sobre la taula solucions racionals d'àmbit europeu, solucions discutibles, però en tot cas de responsabilitat compartida, i els estats diuen no. El cas dels refugiats és el més explícit. S'han arribat a aprovar unes quotes, una política d'acollida, una política de solidaritat interna, i tot això s'ha trobat amb una mena de veto. I és que aquest és el funcionament: el d'un club d'estats que funciona de manera que si un diu que no, pràcticament ho paralitza tot. Però sobre la qüestió dels refugiats, diguem-ho tot. Alemanya va començar exercint una responsabilitat i una política d'acollida molt remarcable, molt positiva. I el que ha passat és que es va quedar sola. I quan va ser evident que es va quedar sola perquè la resta d'estats no acompanyaven, aleshores Alemanya va dir "compte!". I d'aquí ve l'acord amb Turquia, que és vergonyós.

 

Ja que ho menciona, parlem de Turquia. Vostè ha estat a la Comissió Parlamentària Mixta UE-Turquia.

 

Un dels pecats europeus ha estat el de jutjar Turquia amb una barreja de simplicitat i prepotència. El que està passant a Turquia té a veure amb el que no va passar o amb el que Europa o alguns països de la UE van decidir o van impedir que es decidís. Fem enrere una altra vegada. En l'època dels tractats, quan Europa obria portes i Turquia s'hi llançava amb un cert entusiasme, França va dir: "Turquia no serà mai membre de la UE". Aquesta va ser la primera garrotada. No podem dir que Erdogan i la seva trajectòria siguin conseqüència directa d'això, però que hi ha una responsabilitat europea amb Erdogan és evident.

 

I concretament sobre l'acord amb Turquia que abans mencionava. Per què diu que és vergonyós?

 

És la gran vergonya d'Europa. És una mena d'autonegació. S'ha dut a la pràctica tot el contrari a l'esperit dels tractats, a la voluntat de la UE des dels seus orígens, a la pràctica d'obertura i d'ampliació de fronteres. I això també té a veure amb la crisi econòmica, perquè per a una determinada opinió pública, sobretot dels grans països de l'est i del sud, "només faltava això". Una opinió pública cega, que només veu la immediatesa d'un lloc de treball en perill. Perquè si ho observes amb una mica de perspectiva, és obvi que Europa necessita un nou impuls demogràfic. Necessita gestionar i dirigir pro-activament un ampli procés d'immigració. La immigració d'ara és tot el contrari, és una immigració sobrevinguda a partir d'un drama i d'un conflicte terrible. I fins i tot així, fixem-nos. Qui està immigrant? Immigren les classes mitjanes, professionals, gent amb educació. 2 o 3 milions de persones sobre 500 milions representen o haurien de representar un problema real? A Catalunya en poc més de 10 anys hem passat de 6 milions a 7,5 milions de persones.

 

"Europa li ha demanat a Turquia que faci de policia i a Grècia que faci de presó" | Jordi Borràs

 

En resum. Europa, aleshores, què ha fet?

 

Com vaig dir al Parlament, Europa li ha demanat a Turquia que faci de policia i a Grècia que faci de presó.

 

Pel que fa al Brexit, com creu que ha de gestionar Europa la sortida del Regne Unit de la UE?

 

D'entrada, que el Regne Unit surti, en termes econòmics, socials i polítics, és un cop molt fort. L'actual Europa, desunida i tancada en si mateixa i dividida en nacionalismes petits, és incapaç de gestionar correctament el Brexit. Per fer-ho, cal tenir una Europa forta. Deixa'm interpretar que el Brexit pot ser o ha de ser un estímul perquè es recuperi el concepte d'Unió Europea, o en tot cas el concepte d'Eurozona, per poder sostenir el pols que li pugui plantejar el Regne Unit.

 

És una oportunitat, per tant?

 

Alguns diuen que això vol dir que acceptem una Europa a dues velocitats. És el que ja tenim ara. Ara ja tenim una Unió Europea amb països dins i fora de l'Eurozona. A partir d'aquí, Alemanya és qui està en millors condicions per exercir un lideratge europeu en comptes d'un lideratge estrictament alemany, i si França, Itàlia i Espanya acompanyen, juntament amb Holanda i Bèlgica, tindríem un gruix d'Unió Europea que seria capaç de sostenir el repte del Brexit i seria capaç, sobretot, d'iniciar un període de construcció, d'ambició positiva i de recuperació. En un escenari de globalització, de necessitat d'actors mundials, el que avui es troba més a faltar és l'actor Europa.

 

Escòcia es planteja fer un segon referèndum pel fet que ells van votar Remain al Brexit. Sovint es compara el cas d'Escòcia amb el de Catalunya. Són comparables?

 

Són diferents. Els escocesos són molts seus, anava a dir que són molt britànics però potser s'ofenen si dic això. Pensa que Escòcia planteja, per exemple, seguir a la lliura i seguir a la monarquia britànica. I per tant, en la seva pretensió de sortida, i de permanència a Europa, hi ha també unes complexitats, o contradiccions, respecte del que ells consideren el mercat únic. Ells no volen perdre la pertinència a un espai econòmic real, que és el del Regne Unit. En qualsevol cas, en termes polítics sí que s'hi poden establir paral·lelismes, en la mesura que els dos posen en qüestió aquest club d'estats que domina i impedeix que Europa creixi i aparegui amb força. Aquest tipus de petites nacions, que proclamen i practiquen l'europeisme, són òbviament una possibilitat d'afirmació de sobirania pròpia però també de convicció de sobirania europea. En aquest terreny hauríem de treballar conjuntament amb Escòcia, i amb altres. Catalunya i Escòcia són part de l'esperança enfront d'uns estats vells que són part de la frustració.

 

El procés democràtic de Catalunya cada vegada té més suports a Europa | Jordi Borràs

 

No és una contradicció que Catalunya vulgui recuperar la seva sobirania i alhora vulgui cedir-la a Europa?

 

Catalunya vol tenir tota la sobirania per poder-la cedir. No sé si aquí està esgotat o està tan clar aquest debat. És possible que hi hagi independentistes que legítimament defensin altres opcions. O que defensin fins i tot l'opció de no cedir-ne cap i estar fora de la Unió Europea.

 

Hi ha una part que recela de la Unió Europea...

 

A mi em sembla que això va en contra la nostra pròpia història i de la nostra pròpia realitat. Però en qualsevol cas, ara ens trobem en un estat que no vol cedir sobirania i en canvi nosaltres sí. I estaríem disposats a parlar de fiscalitat, a parlar de defensa, a parlar de seguretat, a parlar de política exterior... A parlar de tot. Quan utilitzem el concepte de subsidiarietat no vol dir "tot avall", si no vol dir "cada cosa en el seu lloc". I és obvi que ara hi ha massa coses en l'àmbit estatal i n'hi ha massa poques, algunes de molt rellevants, en l'àmbit europeu. I també n'hi ha que haurien d'estar en un nivell inferior, en regions i ciutats.

 

Quina percepció hi ha a Europa de la gestió que està fent l'estat espanyol del procés català?

 

Està apareixent d'una forma cada cop més explícita, i jo crec que més plural i més nombrosa. Hi ha una certa barreja entre sorpresa i suspicàcia respecte de l'estat. L'estat ha volgut durant un temps fer-nos aparèixer com una mena de Lega Nord, és a dir, com un nacionalisme insolidari, com uns rics que s'ho volen quedar tot. I això ho hem anat desmuntant tots plegats. Però a més ara s'hi afegeix, amb sentit crític, i per tant positiu per nosaltres, l'evidència de què hi ha una qüestió democràtica sobre la taula, i que en aquesta qüestió democràtica nosaltres representem un pols positiu, europeu, de respecte, de capteniment pacífic, i l'estat no. L'estat judicialitza, l'estat nega, l'estat no admet el diàleg.

 

En els darrers dies hem pogut comprovar, amb la persecució judicial contra Carme Forcadell, que Europa efectivament ens observa.

 

En 15 dies hem tingut més declaracions de comprensió o de suspicàcia respecte de l'estat espanyol que les que hem tingut en els dos anys anteriors. 

 

Per tant, m'està dient que en els darrers dos anys han estat molt poques.

 

N'hi ha hagut poques però també hi ha hagut un evident silenci. No hi ha hagut declaracions com les que Espanya pretenia. Europa no ens ha tractat mai com uns insolidaris que volen fragmentar Europa i posar fronteres. Espanya no ha aconseguit que quallés aquesta imatge desqualificadora del procés. I és que no ens fem càrrec de l'espectacle del nostre procés democràtic, no hem sabut capaços de posar-lo prou de relleu. Jo crec que en això hem de fer autocrítica i ser més exigents amb nosaltres mateixos perquè sigui més tangible el nostre compromís amb Europa. Hem de participar del debat europeu. No només hem de dir que volem acollir refugiats. També hem de dir què pensem de l'euro, què pensem de la política fiscal. Hem de ser-hi per posar en evidència el valor afegit que representem per a Europa.

 

"No només ens hem de preparar, hem d'intervenir i dir com volem que evolucioni aquesta relació" | Jordi Borràs

 

Potser perquè pensem que Brussel·les, i el que es decideix a Brussel·les, ens queda massa lluny.

 

Però no és així. Perquè ens afecta igual o més que el que es decideix a Madrid. Ens n'hem de sentir absolutament coprotagonistes. Hem d'actuar com si ja fóssim un estat? Des del punt de vista d'actitud sí, i des del punt de vista de treball concret, també. Hi ha moltes coses a fer. Per exemple està per fer, des d'una aproximació crítica, crítica em refereixo en el sentit positiu, determinar com volem que sigui la nostra relació amb Europa. No només ens hem de preparar, hem d'intervenir i dir com volem que evolucioni aquesta relació.

 

Hem vist com amb l'atemptat de Berlín, una vegada més, els populismes europeus han jugat la carta del terrorisme per guanyar adeptes. El discurs de la por amenaça Europa?

 

Hi juga en contra, evidentment. Aquí el que passa és que és una mica un cercle viciós. Perquè això és així en la mesura que l'orientació global europea és la que és, i no hi ha una iniciativa, ni un lideratge, ni una estratègia clara de construcció. L'abandonament d'una determinada convicció i fermesa en la defensa del concepte d'Unió Europea és el que ha permès que no hi hagi el "tremp social" per aguantar el terrorisme sense perdre l'europeisme. Això és responsabilitat de tots, començant pels progressistes europeus, que hem sigut incapaços de sortir de l'"abrazo del oso" del liberalisme conservador, i de la disciplina, l'austeritat i l'ortodòxia neoclàssica. Perquè no hem ofert cap alternativa política a tota aquesta gent amb por, bàsicament classes populars, classes mitjanes, classes treballadores, que més fàcilment reaccionen des d'aquesta por.

 

Després de dos anys i mig al Parlament Europeu, i de totes les iniciatives en què ha treballat o participat, amb quina es queda?

 

La Unió Europea és una institució d'una dimensió i d'una riquesa tan gran, que t'interessa tot. El problema és triar i haver de renunciar. Des dels debats de caràcter fiscal i pressupostari amb els que he estat implicat en els últims mesos, fins als debats sobre política industrial, energia, eficiència i recerca, o els debats en els àmbits d'educació, formació professional i cultura. No em facis triar. Tots són apassionants i a tots som a mig camí. Tots tenen aquesta característica. Per exemple, estem a punt de canviar el programa Erasmus, que s'ha de canviar si volem mobilitat intel·ligent i ben gestionada també en l'àmbit de la formació professional. També hi ha els programes europeus de recerca i investigació en els que, per cert, Catalunya, en aquest cas, podria ser protagonista principal. 

 

Què farà després de la seva estada al Parlament Europeu?

 

No sé si és una cosa que tenia dret o no, però en aquests dos anys i mig he tractat d'aprendre molt. Ho dic perquè teòricament si ha d'anar ensenyat a aquests llocs. I tot aquest aprenentatge, tota aquesta relació i tota aquesta connexió es tracta ara de transformar-ho en coneixement interessant per a la relació de Catalunya i Europa des de la Fundació Catalunya Europa. Perquè siguem coherents amb aquell origen i amb aquesta realitat i pràctica immediata, i projectem això en termes d'estudi, de coneixement, de servei a les institucions catalanes, de connexió amb les institucions europees i amb altres think tanks d'allà. Em sembla que aquesta és la millor manera de correspondre al privilegi que he tingut gràcies a l'acord a què vam arribar amb ERC abans de les darreres eleccions europees.



Comentaris
DUI
Això que "Catalunya vol tenir tota la sobirania per poder-la cedir" ho haurem de decidir en un referèndum. Ens han de preguntar si volem que la República Catalana formi part de la UE i l'Euro. I jo penso votar que NO. És absurd recuperar la sobirania dels franquistes de Madrid per a donar-la als pintamones de Brussel·les.
3
Ramon
El primer post afirma que hem de "recuperar la sobirania dels franquistes de Madrid". Què diu que què? La pèrdua de la sobirania precedeix en més de dos segles el franquisme i no serà pas de franquistes, que la recuperarem, sinó d'una Espanya que ja fa dècades que no és franquista. Ara bé, que la pertinença a Europa caldrà decidir-la democràticament, d'acord. Si es fa per consulta ad hoc, no crec que el SÍ baixi del 95%, però, vaja, sí, d'acord.
22
Ramon
Això d'actuar amb actitud d'estat, això, exactament això és el que el MHP Jordi Pujol va fer i el teu expartit va boicotejar, torpedinar i legislar per evitar-ho. No ho dic per deshonorar exmembres d'aquell partit que s'han tornat independentistes sinó per retre honor a Jordi Pujol.
20
Jim
Anava a dir exactament el mateix. Qui és Ernest Maragall per decidir el nostre futur dins o fora de la UE? Caldrà referèndum. Si la UE en ajudés en el procés d'independència -parant els peus a una Espanya agressiva per exemple- suposo que caldria tornar-li el favor admetent quedar-nos-hi d'entrada (ja hi hauria temps per votar-ho un temps després com ha fet UK). Si en canvi se n'acaben rentant les mans, com és previsible que passi, adéu UE i hola EFTA, i si de cas ja es votarà després.
0
Armand
Bla bla bla. Amb alguna frase salvable, la resta infumable. No entendré mai com Erc va enviar una mòmia com aquesta al parlament europeu. Realment es creien els d'Erc que els de Noubarris o Torregrossa el votarien?
7
a ver indepen !!
A Navarra no le hace falta autodeterminarse, con que su parlamento inicie los trámites de independencia es suficiente, ya que lo tienen pactado en la Constitucion y en su Fuero , Navarra nunca renunció a sus derechos históricos y en Madrid lo tienen tan claro que Navarra es cuestión de Estado. Los vascos permanecerán en España hasta que les deje de interesar, tenedlo claro.
16
federalista
al que diu que votara no a al euro i la ue, i que vol funcionar amb pujolets i duanes com a l'edat mitjana, potser si es vota no voti com ell ni el 1 per cent pero en fi que n'haja un 1 per cent de troglodites ja es simptoma d' cap a on va l'especie humana tribal i egoista menys mal que son molts pocs.
20
Ramon
És del tot raonable que donem per pressuposat l'escenari europeu perquè el consens a favor de pertànyer-hi és amplíssim. Un càntic clàssic de totes les concentracions fou que volem ser "un nou país d'Europa". I Espanya també ho sap, això: la prova és que l'ha tingut com argument unionista número 1 l'amenaça de quedar-nos-en fora. Ara bé, que podríem dir que ja refrendarem si som el 94% o el 95, no fos cas que perdéssim pel camí la minoria independentista antieuropea?, d'acord.
16
Ramon
Quedi clar que jo sóc separatista amb o sense Europa. Si en quedem fora, la despesa militar haurà de ser molt major, és clar. Però vaja, res, res, endavant igualment.
16
Ramon
Tornant al tema, Jordi Pujol va tenir des del minut 1 aquesta actitud que ara Maragall reclama. I Espanya sempre ho va combatre, és clar, perquè Espanya ja les veia, les intencions rere l'actitud, rere els rituals, rere el canvi d'imaginaris. I tant, que les veia!
14
Ramon
Si identifiquem el sotmetiment a Espanya amb el franquisme, potser que demanem que el DIEC ho reculli. I així, de la mateixa manera que per anys que passin i encara que la major part del temps el govern espanyol ha estat socialista continua identificant-se Espanya amb el franquisme, podríem també dir que l'Espanya anterior a Franco era franquista. El Conde Duque de Olivares, per exemple, ja era franquista.
17
Ramon
Exageres, federalista. Dius que serien només un 1%, els contraris a Europa. Exageres. Jo crec que podrien arribar al 5.
15
Joan Jaume
El punt important és dins el títol: Hauríem d'actuar com si ja fóssim un estat"
0
DUI
fAdaralista i Ramonet: Suïssa no és la UE i no hi entraria ni cobrant. Noruega tampoc no en vol saber res, i la Gran Bretanya n'acaba de sortir. Aquests tres països tenen menys problemes i millors perspectives que qualsevol dels que són a la UE. El trogloditisme és acceptar els mandats d'una estructura supraestatal profundament antidemocràtica (tant com la monarquia) al servei només de les oligarquies financeres. Si ho votem en referèndum, a la UE ni hi entrem. La gent no és tan ruc.
1
Ramon
Llavors, DUIet, llavors com t'expliques que Espanya centri tant les amenaces a la independència en l'argument que quedaríem fora d'Europa? La pertinença a la comunitat guanyaria i per golejada. Potser només la CUP i algun sector pudent s'hi oposaria, per això dic que la cosa estaria en un 95% a 5. Però escolta, res, home, res, ja ho votarem, d'acord.
18
Ramon
No vull deixar de dir una cosa. Més que per raó econòmica, vull la pertinença a la Comunitat perquè ens obligaria a posar seny. La vull perquè ens educaria. La vull perquè ens ajudaria a desmuntar els decorats, la faramalla i la xerrameca de l'actual Gran Parc Temàtic Progre, que, altrament, hi hauria el perill de mantenir-ho i llavors que déu ens agafés confessats: l'estat català se n'aniria a can Pistraus en un vist i no vist i Espanya ho tindria xupat per atiar el reunionisme.
17
Ramon
I amb això estic dient que desapareixeria la xerrameca pijoprogre multiculti unamicaantisistema? No pas. N'hi continuaria havent, igual que n'hi ha en tota societat benestant. Però n'hi hauria menys. N''hi hauria poqueta, també com a tot arreu. I deixaria de ser vista com normal, com assenyada. Per això, sobretot per això, ens convé la pertinença europea. Per normalitzar-nos.
17
Ramon
Tu només fixa't que n'és de beneficiós, per als eurodiputats catalans, el sol fet que passin una temporadeta per Estrasburg. No només menys botiflers, els que n'eren, sinó que tornen dient menys bestieses perquè se n'adonen que el món real no és allò que n'havien percebut deformat des de l'interior de l'aquesta cova progre. Suïssa, Noruega i Anglaterra són societats com cal dins o fora de la Comunitat. Nosaltres, en canvi, necessitem bones companyies.
16
Ramon
Quan dic que tornen menys botiflers, òbviament cal fer l'excepció de renegats com Aleix Vidal-Quadras o Josep Borrell, que deurien caure dins l'atuell que coïa la poció de l'autoodi i sembla que l'efecte els és permanent. Però la norma és la contrària. I podríem fer-la extensiva a molts funcionaris i tot. L'altre dia, un que sempre havia estat progre, m'ho deia ("Jo no vaig ser catalanista fins que vaig treballar a la Comunitat, ara vaig al casal, veig TV3, he après a ballar sardanes i tot").
1
Marisa
DUI...i endavant!!!! Uniò Europea???NI PARLAR...!!!!UN ESTAT INDEPENDENT!!!Jo vui ser com suïssa,andorra,suecia i reina unit!!!!!fotem el cam i res de euros ni bruseles ni merdes!!!!! ESTAT PROPI!!!!!!!!!
1
Ramon
Que sí, Marisa, que sí, que ja ens hem posat d'acord. Ho votarem i a veure si els contraris a la pertinença europea arribeu al 5%. Jo m'ensumo que us hi acostareu, però sense arribar-hi. Però res, dona. Que sí, tranquil·la, que ho votarem, ho votareeeeeeem.
1
DUI
Ramonet, si el preocupa és que la República Catalana no sigui un femer multicultural ple de biopijos, i creus que la tutela de la UE hi pot ajudar, només cal que et fixis en Suïssa: no és a la UE i hi governa la ultradreta de fa anys, està prohibit construïr-hi mesquites i de refugiats ni d'importar pobrissalla no en volen sentir ni a parlar. En canvi, Alemanya, motor de la UE, té un govern de dreta que obre les fronteres a tots els pàries mundials. Veus com fins per a això estarem millor fora?
1
Matilde G de Ayala
Doncs el Conde Duque de Olivares era unionista (Unión de Armas , en deia). I un pensador com Juan de Palafox ja va dir l`any 1643 que si no es governava en basc als bascs i en catalá als catalans, passaria el que havia passat l`any 1640, que es va perdre Portugal. I mes encara: va dir que Espanya, amb aquesta politica, sotmetent la monarquía a les lleis castellanes perderia també les Indies (o sigui América): tal dit tal fet. Tiempo al tiempo.
0
federalista
al que parla de suecia suecia hi es a l'unio europea de l'any 1994 com finlandia, nomes falta dels paisos escandinaus noruega i ja veurem suissa, es un cas apart, no es catalunya i andorra en fi per riure, ara be si voleu ser andorra o gibraltar o les seychelles un paradis fiscal, res cap problema la burguesia lladre del 3 per cent ja la tenim, podem ser un paradis fiscal com andorra hahahha.
0
Ni boig
A tots aquests trolls que s'en riuen dels que rebutgem aquesta UE, mira que en sou de rucs... Feu el favor d'informar-vos i entendreu que ara mateix, volguer pertanyer a la UE es subordinar-se als estats que hi tallen el bacallà, i mes enllà d'aixo, subordinar-se a les elits financeres i empresarials. No els interessen les persones, ni els paisos, ni les cultures. Els interessa el diner, punt. Per aixó, hem de fer paripé per aconseguir la independencia dins la UE i ja en marxarem via referendum
0

envia el comentari