Silencis que es llegeixen i es miren

 

 

Quan el 1966 Syusaku Endo va publicar la seva novel.la “Silenci”, Martin Scorsese, que dirigiria la pel·lícula basada en aquella història 50 anys després, acabava de finalitzar un màster en comunicació fílmica a la New York University's School of Film. En aquella època, Scorsese estava rodant els seus primers curt-metratges, pels quals va guanyar un seguit de premis.Tenia 24 anys.


Endo aconseguia escriure, als 43 anys, la seva obra mestra, «Silenci». Membre de la petita comunitat catòlica japonesa, Endo explica, a la novel.la, la història d’un jesuïta missioner portuguès que el s. XVII és enviat al Japó en l’època dels Kakure Kirishtian (cristians amagats) que va seguir a la desfeta de la històrica rebel.lió de Shimabara: l’any 1637, la comunitat cristiana del Japó es va aixecar contra les autoritats a la península sud-occidental de Shimabara i les illes Amakusa, zona pròxima a Nagasaki. Els cristians, la majoria pagesos i petits artesans, van rebel.lar-se quan, a la persecució a què ja estaven acostumats, se’ls va afegir un augment desmesurat dels impostos que havien de pagar als senyors del shogunat de Tokugawa. La revolta popular, que va comptar amb l’ajut dels ronin -samurais sense senyor-, va acabar amb una desfeta total de la comunitat cristiana rebel, amb milers de morts i execucions posteriors. La persecució als cristians es va fer tan crua que aquesta religió va passar a ser practicada d’amagat. La majoria dels jesuïtes van ser assassinats. Per perdonar-los la vida, els shoguns els feien abjurar del cristianisme. A la novel.la, el protagonista, el pare Rodrigues, juntament amb el pare Garupe, arriben al Japó per trobar el seu mentor, el pare Ferreira, de qui es diu que ha abjurat i viu convertit en un ciutadà japonès, practicant el budisme i casat amb una japonesa.

 

Endo, que va pertànyer a l’anomenada Tercera generació d’escriptors japonesos de la post-guerra, va rebre el premi Akutagawa per «Silenci», un dels de més prestigi al seu país. Parlant-ne, després, deia: «els escriptors de la nostra generació, alguns dels quals vam rebre aquest premi, érem percebuts com uns individus una mica estranys que aviat seríem oblidats pel món literari». Però la cosa no va anar ben bé així. Els llibres d’Endo, en què la història del cristianisme al Japó era el seu substrat, van causar molta polèmica al seu país i aviat van despertar molt d’interès a occident. Les traduccions a l’anglès, francès, rus i suec de les seves novel·les van obrir l’horitzó dels seus lectors i va contribuir a que la literatura en japonès deixés de semblar un tema sobretot exòtic. No s’entendrien, així, les següents generacions d’escriptors japonesos, entre els quals, Kenzaburo Oé, segon Nobel japonès de literatura de la història el 1994. Endo va morir només dos anys després del Nobel a Oé, distinció que alguns crítics han dit que ell també hauria d’haver guanyat.


Quan el 1988 Martin Scorsese va estrenar «The Last Temptation of Christ», algú li va fer arribar el llibre d’Endo. La història el va sacsejar profundament. I va decidir que volia fer-ne una pel.lícula. El 1991, el seu equip va aconseguir els drets i un any després, el mateix Scorsese i Jay Cocks van començar a escriure’n el guió. Scorsese, en una entrevista a la revista de la Companyia de Jesús «La Civilità Cattolica» -única revista que es publica amb el vist-i-plau de la Secretaria d’Estat del Vaticà- publicada aquest mes de desembre, explica que, malgrat tenir la primera versió del guió en aquell moment, l’any 1992 o 1993, «jo no estava preparat per dur-la a terme». Mentre «Silenci» li ballava pel cap, Scorsese se submergia d’un projecte a un altre, sense gaire descans: «The Age of Innocence» (1993), «Casino» (1995), «Gangs of New York» (2002), «The Aviator» (2004) i «The Departed» (2006), per la qual rep el seu primer Oscar com a director. El desembre del 2006, tot i una nova versió del guió, Scorsese es veia sobrepassat per aquell projecte. A l’entrevista a què féiem referència, explica «no m’imaginava que la pel.lícula es pogués arribar a fer, ho trobava presumptuós per part meva». A l’envergadura creativa s’hi afegien problemes legals i financers de tota mena. Diu Scorsese «tot plegat es va convertir en un nus gordià que va costar temps i la intervenció de molta gent per desfer-lo i dur el film a bon port.(...) Mentre passava tot això, jo m’anava preguntant a mi mateix coses sobre la fe. Mentre «Silenci» m’anava per dins, idees o escenes per a altres pel.lícules es veien influides per les meves reflexions».

 

Per no fer espòilers de cap mena, el lector permetrà que no anem més enllà en les explicacions de Martin Scorsese sobre la seva darrera pel.lícula. Sí que podem dir, no obstant, que la llarga gestació d’aquest projecte, les reflexions profundes del seu director, la novel.la d’Endo i la seva solitud en escriure-la, l’esforç de l’equip tècnic i artístic -rodatge dificultós, amb problemes de tota mena- i el fet que Scorsese ha treballat sense cobrar i els actors han acceptat els sous mínims del sindicat d’actors, han tingut com a resultat una pel·lícula impressionant, magnífica, densa però que vola. Una peça artística que es contempla amb emoció i que reverbera a casa,  cap al tard, quan hi pensem. 



Comentaris

envia el comentari