Max P. Sanders, 19 anys, estudiant d’Arts Liberals a la Universitat de Minnesota, podria haver d’anar cinc anys a la presó i de pagar 10.000 dòlars de multa per haver intentat vendre’s el seu vot per a les properes eleccions presidencials americanes a eBay. En demanava deu dòlars.
Al canvi actual, deu dòlars no arriben ni a sis euros i mig. En temps de la llei seca als Estats Units s’emborratxava il.legalment la gent i se li pagava el doble perquè votés això o allò. Per això l’estat de Minnesota es va dotar el 1893 d’una llei que criminalitza la venda del propi vot com una barreja de suborn, tràfic il.legal i mendicitat, una llei que des de llavors no s’ha derogat mai, i que és la que ara li volen aplicar a l’estudiant Sanders.
Tots els països tenen lleis que són una andròmina, i que quan pel que sigui te les ensopegues només serveixen per a fer nosa i fer avergonyir. Són com aquelles fotos que incomprensiblement guarden els pares dels seus fills quan eren petits, portaven un aparell dental, estaven fatis i ensenyaven el cul.
A França per exemple tenien fins fa ben poc, i a mi no em consta pas que hagi estat derogada, una llei que penalitzava l’autocastració masculina. I això? Doncs perquè en temps de Napoleó l’exèrcit francès xuclava tantíssima carn de canó que algunes mares, aterrides, arribaven a l’extrem de capar els seus fills. Serien eunucs, però no moririen a la guerra.
Quina utilitat pot tenir una llei com aquella avui dia, quan l’exèrcit francès ja és professional? Doncs una ben curiosa: que els transexuals francesos que s’operen per a passar d’homes a dones, la qual cosa lògicament requereix una castració mínima, s’arrisquin a anar a la presó. Hi ha el cas famós de la Maud Marin, que era advocada i va acabar aconseguint que un tribunal de Rouen –la ciutat on van cremar Joana d’Arc, compte- li reconegués legalment el canvi de sexe quan ja era un fet. Però a operar-se, havia hagut d’anar a Bèlgica.
De tant en tant passen coses així i llavors la gent s’adona de la urgència de raspallar la crinera legal i esporgar-ne els polls. El fiscal que ha decidit encausar l’estudiant Sanders es defensa (un fiscal defensant-se, que bonic!) amb l’argument que això era necessari per a preservar la dignitat del vot, “un dret pel que molta gent ha donat la seva vida al camp de batalla”. Finalment diu que, si d’ell depèn, l’estudiant Sanders no haurà d’anar a la presó, que només li faran pagar “una multa adequada”.
Ah, amic! Tot just acabem de desenterrar la destral legal, i ja comencem a plantejar martingales? Revifem una llei anacrònica i draconiana, per a tot seguit reconèixer que no n’hi ha per tant i que ja ho trobarem? Què és això, un fiscal o la puta Ramoneta?
Almenys l’Audiència Nacional espanyola, quan va fer detenir l’Eric, aquell noi que enviava e-mails en nom de l’Exèrcit del Fènix als supermercats que no etiquetaven els seus productes en català, el va fer detenir de bona fe. Seria perquè eren uns papanates o perquè eren uns ignorants, però de debò es pensaven que havien topat amb un potencial element perillosíssim. La llei no es va activar conscientment al màxim nivell per una criaturada.
Totes les lleis donen sempre un marge de maniobra per a la seva execució. Tots els delictes tenen un càstig possible màxim i un càstig possible mínim, en funció de les circumstàncies agreujants o atenuants del cas. Però una cosa és tenir instruments per a filar fi i una altra tenir conscientment una llei dolenta, i comptar que tu ja la corregiràs fent-ne un ús arbitrari. Que “tranquils, que ja ho trobarem”.
Aquesta va ser la brillant política del PSOE de Felipe González en la qüestió de l’avortament. Per a ser coherents amb l’ideari que deien que tenien haurien d’haver despenalitzat molt més la interrupció voluntària de l’embaràs. No ho van fer perquè els semblava un tema de consciència massa delicat, que els podia fer perdre massa vots. Llavors, van optar per fer com el fiscal de Minnesota i com la puta Ramoneta: no despenalitzo més enllà dels tres supòsits, mantinc una llei que permet enviar els metges i en cas extrem fins i tot les dones a la presó, i si l’electorat progre o les bases se m’emprenyen, els dic que “tranquils, que ja ho trobarem”. Que jo ja m’ocuparé que aquesta llei no s’apliqui mai al peu de la lletra.
I és veritat que durant l’anterior govern socialista cap dona no va anar a la presó per haver avortat –tot i que alguna va estar ben a punt- ni es va donar cap cas d’esbombada massiva dels noms d’usuàries d’una clínica avortista com la que ara es planteja en el cas Morín, en virtut d’una polèmica decisió de l’Audiència de Barcelona.
Segurament és humanament i feministament normal que sigui la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega la que hagi sortit a declarar intolerable la decisió de l’Audiència de Barcelona. Però jurídicament i políticament no deixa de ser aberrant.
Jurídicament, De la Vega hauria de saber millor que ningú que la decisió de l’Audiència pot tenir certa base: segurament els advocats de Morín no són imbècils i saben el que es fan quan demanen accés públic a tot el sumari. Segurament compten que amb això el cas pot agafar una volada social molt més punyent. Molta gent que estaria d’acord amb enviar Morín a la presó no ho estaria tant amb que hi vagin les dones. O amb fer-les passar el calvari de que tothom sàpiga que han avortat.
Això tindria un impacte polític innegable per al govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que o encara la patata calenta de l’avortament que no va voler encarar Felipe González, o mira cap a una altra banda diguent fluixet “jo no hi era”, com ha fet amb raó i amb èxit, per exemple, amb el cas GAL. Però per a fer això és millor que facin callar De la Vega, que sí que hi era. I que va ser ni més ni menys que secretària d’Estat de Justícia.
Jo si fos Zapatero encararia aquesta qüestió d’una manera simpàtica i moderna: crearia un ministeri de l’Avortament i nomenaria la Carme Chacón. Si torna a quedar prenyada, durant la baixa sempre la pot tornar a substituir el Rubalcaba.
