Sense el Quinto no hi ha Nadal a Terrassa

El més significatiu és la manera de cantar els números i la de respondre dels jugadors

Per Nadal, uns tenen La Loteria Nacional i d'altres, especialment els vallesans, el Quinto. Sense aquest joc popular i tradicional les festes serien una altra cosa. Hi juguen els grans i els petits. Tothom hi és comptat. Habitualment, les primeres partides comencen a principis de desembre i les darreres es fan després de l'arribada dels Reis. Els Niños de San Ildefonso de Madrid aquí són els Lloros. Les cartilles són semblants a les dels bingos, i les fitxes són guixes.

 

Però potser el més significatiu és la manera de cantar els números i la de respondre dels jugadors. Cada lloc té les seves particularitats, tot i que n'hi ha algunes de compartides. Anem a pams i repassem algunes cantarelles:  "pelat l’avi (90)"; "pelat la iaia (80); "el més petit dels pelats (10)”; “caaatorze … agafa’l”; “un que té set”; “un que és vuit ….el teu cap”; “les mamelles de la paula" i "les dues carbasses (88)"; “parella d’ànecs,… cuac, cuac, (22)”; “la niña bonita, er 15”; “el més petit (1)"; “un, dos,… tres, quatre (2); “dotzena,… de polvets a la nena (12)” -o bé, de pals a l'esquena-; “les cames del Muntanyola (11)”;  "Messi (10) "er cinco... xarnego); "el siscu (6)"; "orella de gat (3); "el tercer... cirerer"; "un que és nou (9)... el meu cotxe -o toca'm un ou-; "parelleta de iuns (11); "el més porc de tots (69)"; "tomba i tomba (69)"; "cap amunt cap avall (69)"; "25.... naaaadal"; "el dia dels cabelons (26, Sant Esteve); "parella de tresos... els collons dels pagesos" (33).... 

 

I també cal remarcar frases tant típiques del Quinto: “pela-pela”, quan vols que surtin els pelats (acabats amb zero); “remena”, quan no surt el número que vols;  “canvi de lloro”, i “és ben bona”, quan la cartilla acabada es dóna per correcta.

 

Ara es juga per diners. Però temps ençà no hi havia premis en metàl·lic i es feia per una barra de torrons, una paperina de neules o una ampolla de cava. En temps franquistes estava més o menys tolerat, tot i que algunes entitats havien estat multades. Els premis són poc importants, i la gràcia és passar-s'ho bé, riure, estar en família una bona estona. I si es guanya, doncs millor. El pitjor és estar a només un número o dos de picar -acabar la cartilla- i veure com el lloro treu i treu, canta i canta i no l'encerta amb el que et falta. I de cop, hi ha qui "pica" -un fort cop a la taula-, i no has estat tu. Sí que és cert que la cartilla es comprova, i poques vegades es dóna per dolenta.

 

També mereixen un comentari les cartilles, com ens explica Santi Rius a Records de Terrassa. "Cada entitat té les seves i totes estan segellades pel darrera amb el seu nom o l’emblema corresponent. Per jugar a una entitat amb la cartilla portada d’una altre, cal anar primer a la taula i segellar-la o validar-la. Hi ha cartilles senzilles o complicades per seguir-les. Les senzilles tenen els números molt correlatius o poc barrejats, amb la qual cosa és més fàcil marcar els que surten i, les més complicades, tenen els números molt barrejats però sempre amb una lògica per trobar-los. Hi ha les de primera veu, que són les que les columnes estan ordenades pel número de les desenes, (els vints, els trentes…) i les de segona veu, que estan ordenades per les unitats (els que acaben amb 1, 2….) Alguns usuaris es porten la cartilla de casa, moltes vegades pintada de colors en grups de 15 caselles, amb la qual cosa intenten aconseguir que si “piquen” siguin sols i no hagin de compartir el premi. Aquestes cartilles s’havien de fer homologar per la taula i n’hi havien que eren obres d’enginyeria en la distribució dels colors i els números per composar les caselles de quinze. En canvi amb les cartilles normals és molt fàcil que en “piquin” dos o tres…o més".

 

 


Al marcar també hi ha estils: hi ha qui posa una guixa a cada casella fins a omplir un requadre o un grup de color de quinze números, i també qui posa una sola guixa a cada requadre i va avançant un quadre cada numero de la casella que surt, de manera que se sap quants números et falten, però no saps mai quins són… és una variant amb més emoció.

 

Les sessions de Quinto acostumen a ser una de les principals fonts de finançament de les entitats quen l'organitzen. Les males llengües apunten que sempre es diu que juguen menys persones de les que hi ha a la sala. Una llegenda urbana més de la que mai se sabrà la veritat. 




Comentaris
Xenius
No Joan Manuel, no home. La Loteria Nacional i el Quinto formen part, TOTES DUES, de la tradició nadalenca a Catalunya. Dona´t un respir, ni que sigui petit home

envia el comentari