L’últim Nadal (sense papers de Salamanca) de Teresa Rovira

"Els nostres exiliats s’han anat morint, un Nadal rere l’altre, sense els seus papers i els seus llibres. Com ho hem pogut permetre?"

El proppassat dia de Santa Llúcia, Teresa Rovira, filla d’Antoni Rovira i Virgili, va complir 90 anys. He tingut la sort de passar-hi moltes estones amb ella els últims temps. Teresa Rovira és una dona menuda, fràgil com un floc de neu, però que t’estreny la mà amb una força com no ho faria una noia de 18 acabats de complir. Viu sola en un pis gran del carrer Muntaner ple de llibres i il•lustracions infantils, la seva passió, però, sobretot, ple de records familiars. Parlar amb la Sra. Rovira exigeix estar disposat a empassar-se un tros d’història. Un xarop reconfortant, val a dir. Cal anar preparat. No en perdona ni una. Un petit error, un oblit en un punt sensible, i l’equivocació és retreta a l’instant. No se li esborra mai el somriure als llavis, però exigeix rigor i dades contrastades amb una educació exquisida.

Viu per mantenir viva la memòria del seu pare. Ella i una seva amiga s’estan dedicant a catalogar tot el fons documental que resta a la família per a dipositar-lo a l´Arxiu Nacional. Quants esforços encara fa aquest país per mantenir la seva Memòria! Dubto que n’hi hagi un altre al món de més esmicolat que el nostre. Tot sempre sembla com estar pendent d’un fil, desballestat, mai no s’acaba res del tot. I mentre la Sra. Rovira classifica tot el que té per cedir-ho a la ciutadania, ha hagut d’anar esperant, pacientment, dolorosament, en va fins ara, els llibres i papers del seu pare que els franquistes es van endur de casa seva. Però ara ja té 90 anys.

Els nostres exiliats han hagut de viure un Nadal rere l’altre sense els seus papers i els seus llibres. Els nostres exiliats s’han anat morint, un Nadal rere l’altre, sense els seus papers i els seus llibres. Com ho hem pogut permetre? Què pot ser més humiliant i vexant que això? Per fi, tants anys després!, els primers llibres de la biblioteca dels Rovira tornen a casa dels seus propietaris. Però com alerta la Comissió de la Dignitat (a qui cal descobrir-se pel seu esforç tenaç), encara ens falten dos milions més de documents (llibres, revistes, cartells i banderes).

Quan un cert catalanisme porta el plet català amb Espanya pels camins de la discussió sobre el finançament o les millores econòmiques i socials pensant ingènuament que així arrossegarem més adhesions, jo penso que ens equivoquem. Tantes hores gastades parlant sobre el sistema de finançament i només calia una ordre per enviar els Mossos d’esquadra a recuperar tots els nostres papers (o, si volen, no votar algun pressupost). El catalanisme ha de basar-se en una defensa aferrissada de la nostra identitat i la nostra cultura, de la nostra llengua i de la nostra dignitat, de la voluntat de construir un país cosmopolita i culte, del coratge i de l’orgull de ser catalans. O és que vostès jugarien a una Catalunya independent convertida en una immensa Feria de Abril i uns pressupostos tan generosos com els que disposa el sr. García Prieto? Jo, no. Només des de la voluntat d’ésser –d’ésser catalans- s’entén l’esclat transformador de les generacions dels nostres avis, només així han restat dempeus, dignes i lliures, els homes que van decidir creure que aquest era un país on valia la pena de viure-hi. Com Antoni Rovira i Virgili. Com la seva filla, Teresa. Com els membres de la Comissió de la Dignitat. Com tu, estimat lector, espero que siguis també. Molt Bon Nadal.


"Nadal...Oh, expressivitat de la llengua nostra! No us adoneu que aquest mot té un to hivernal i un ressò de campana joiosa, i un aleteig de records llunyans, i una virtut evocadora de contes i de somnis?

Aquest mot suau i sonor és com una vibració d’alegria íntima en l’aire fred. Molt bo per dir a mitja veu, mentre al carrer i al camp el fred és viu, i crepita discretament el foc de flames, i batega dolçament el cor humà.

La festa de Nadal és una treva per als homes de bona voluntat. Treva curta que tots hem d’aprofitar per retrobar-nos i afirmar-nos nosaltres mateixos, com a homes, com a fills d’un poble, com a lluitadors d’una idea. L’alegria de Nadal és més intensa segons sigui més eficaç la feina fins avui i segons sigui més forta la voluntat per la feina a fer demà”. (Antoni Rovira i Virgili. La Publicitat, 24.12.1928)




Comentaris

envia el comentari