Festa Major

Sabeu que trobo a faltar de les festes d’abans? L’envelat! Sí, hi ha orquestres i balls, però l’envelat era tota una altra cosa.

Sí, ja sé que faig tard per aquest titular. La Festa Major va esclatar el primer cap de setmana de juliol, puntualment, cada any en les mateixes dates, potser per celebrar l’arribada de les vacances, que històricament, a la Terrassa tèxtil, eren sempre en aquest mes. Però al Vallès les festes grosses s’estenen al llarg de tot el bon temps, des del Roser de Maig a Cerdanyola, fins al pont de la Diada a Castellar. Montcada i Badia comencen juny. Per raons del santoral, Sant Cugat i Rubí coincideixen per Sant Pere, i és a ple estiu quan més se’n concentren: Barberà, Polinyà, Viladecavalls, Ullastrell, Castellbisbal, Palau, Sant Quirze, Matadepera i Ripollet. Queden per setembre les de Sabadell i Santa Perpètua.

 

Hi han festes de tota mena, encara que la majoria acostumen a reunir actuacions musicals, esdeveniments esportius populars, castells de focs i concursos d’arrossos i menges de tota mena. Recentment s’han anat incorporant propostes culturals amb més o menys èxit i les entitats locals més actives sempre aprofiten per reivindicar això i allò. També n’hi ha de força diferents: la més extravagant que conec és la de La Floresta (sí, també són trencadors en la Festa Major), amb “olimpíades bandarres”, festes d’escuma, sempre bona música en directe i propostes transgressores. Cada ciutat, cada poble, cada barri i gairebé cada carrer celebra la seva festa grossa.

 

Sabeu que trobo a faltar de les festes d’abans? L’envelat! Sí, hi ha orquestres i balls, però l’envelat era tota una altra cosa. Cada nit, després de les emocions d’un dia que començava amb una cercavila de gegants, capgrossos i diables, la missa de Festa Major, el dinar amb tota la família que s’aplegava aquells dos o tres dies d’estiu, la migdiada i la fira d’atraccions (inoblidable el tren de la bruixa!), arribava l’hora de l’envelat.

 

Jo recordo, de petit, el de Ripollet. El darrer cap de setmana d’agost tota la família, cosins, amics i coneguts, ens instal·làvem a casa l’àvia materna per gaudir de l’espetec final de l’estiu. La canalla érem feliços a la fira, és clar, però tampoc ens deixàvem perdre l’envelat. El de Ripollet era sempre molt sonat: havien vingut Machín, Manolo Escobar, Lola Flores, Camilo Sesto o Julio Iglesias. Era l’atracció principal, amb tot-hom assegut a cadires de pista o a les taules del voltant, fins i tot en llotges i amfiteatres. Els més petits no hi teníem accés. Però un cop acabada l’actuació, es retiraven les cadires i començava el ball. I llavors sí, allà anàvem a veure ballar a les cosines més grans per mortificar-les amb gracietes a compte dels nuviets. A menjar llimones al davant mateix dels trompetes de l’orquestrina. A declarar les guerres de confeti que acabaven deixant la pista, els vestits volats de les noies, els pentinats de les àvies i les gorres dels guàrdies plens d’un insospitat manà multicolor, rebut segons com a crits, segons com amb rialles.

 

Aquests records són els que associo sempre a la Festa Major. Ara són més variades, amb més propostes, més multiculturals i políticament correctes, però no puc evitar la sensació que, les d’aquells anys, eren més festa. Potser perquè tots plegats érem més joves.




Comentaris
Dolors Ciudad
Caray que es de bonic., i com em transporta a aquells anys que tan bé descrius!! Jo vaig tenir la sort de voure ho també., així de maco., sempre amb els amics del meu cor, el Josep Mongay i la Roser. Llàstima que s haigi perdut tot això! Ara anem a altres situacions i festes no tant boniques!! Felicitats Josep Amorós pels teus articles!!
0
Josep
Gràcies Dolors! Ens vam divertir molt, és veritat
0
marc gali
ben explicat, potser no hi cabríem tots els que hi volguéssim anar
0
Josep Amorós
Gràcies Marc. Segur que no hi cabriem!
0

envia el comentari