Llibertifòbia

Hi ha accions petites, simbòliques, que conviden a pensar una mica i que ajuden a canviar les coses lentaments. Per exemple, el curtmetratge “Silencis” estrenat fa uns dies a Terrassa, la idea de pintar uns bancs amb la bandera irisada… o tantes altres iniciatives que posen el focus en les fòbies contra homosexuals, lesbianes, transexuals...

 

Homofòbia, transfòbia… Són paraules que cada vegada utilitzem més per definir diverses formes d’odi que es poden traduir o no en agressions, en discriminacions, en insults. Acostumen a girar al voltant del sexe, però també el color de la pell, la religió, els diners… La majoria d’aquestes fòbies són disfresses més o menys evidents del masclisme de fons, de la dominació o superioritat d’un cert tipus de mascle que es considera a ell mateix l’únic correcte, l’únic acceptable. I que té dret a partir-li la cara, fer-li el buit o castigar a qualsevol que no encaixi i vulgui anar per lliure. Amb la col·laboració, sovint inconscient, de moltes dones que contribueixen a perpetuar aquest model.

 

Al nostre país, venim d’una època en la qual hi havia oficialment una única manera d’entendre coses com l’amor o el sexe: la que l’església catòlica, una de les institucions més masclistes del planeta, imposava a través de l’Estat nacionalcatòlic. Ens venien i encara ens venen que un cert Déu volia les coses d’una certa manera, sense desviacions pecaminoses, vicioses, pervertides, antinaturals. La clau està aquí: com es decideix què és “natural” i què no. I encara una mica més enllà: si hi ha o no coses més naturals que unes altres. Aquest és el truc

 

A la gent li costa acceptar i respectar que els altres siguin diferents. Els que es vesteixen, canten, riuen, estimen o pensen diferent que la majoria, tenen un problema. Pot ser greu o subtil, però el problema existeix igualment. I fa mal. Té la capacitat de destrossar moltes vides. És el que han fet el masclisme, la prohibició o estigmatització del divorci, el càstig continuat a formes “antinaturals” de viure la sexualitat, la violència contra les dones… Al fons de tot, sempre hi ha el domini de l’home (un únic tipus d’home) sobre totes les coses. Això es repeteix sempre, fins i tot amb fenòmens com la pederàstia. Van exactament del mateix. D’allò que tècnicament s’anomena “societat patriarcal”, que ho ha impregnat tot durant segles i que sembla la cosa més natural i lògica del món.

 

No portem molt és d’un segle qüestionant aquest model que té milers d’anys d’història. Els feminismes van ser la primera esquerda seriosa, i estan encara molt lluny de guanyar la batalla. És justament la lluita per l’alliberament de les dones el que està transformant profundament -però lentament- algunes societats i el que permet anar guanyant espais per a la llibertat i el respecte a la diferència. Podem etiquetar l’homofòbia perquè abans hem desemmascarat el masclisme i perquè estem començant a entendre que en el fons són formes diverses d’un mateix fenòmen: la “llibertifòbia”. Fòbia a la llibertat dels altres, ànsia de domini, d’imposició d’una única manera de viure, tallada sempre pel mateix patró: el dels homes.

 

Estan molt bé, són legítimes i imprescindibles totes les microrebelions, les de cada petit o gran col·lectiu, cadascun amb la seva problemàtica particular. Necessitem iniciatives simbòliques que reconeguin i emparin totes les diversitats. Però també tenen l’inconvenient de la dispersió. El pas següent, encara pendent, és entendre que totes aquestes lluites són una de sola.  Amb el nexe comú de la batalla contra el masclisme, perquè aquesta és el fonament de totes les fòbies contra la llibertat.




Comentaris

envia el comentari