La qüestió és la llibertat i no els mocadors

Una pregunta recorre Europa des del 2003, de sentència en sentència, de polèmica en polèmica: s’han de permetre o prohibir els burques i els nicabs? I els diferents models de mocadors hijab? A la feina? Al carrer? Sempre? Mai? I què en fem dels burquinis? La pregunta queda sempre atrapada entre el bonisme enganxós d’allò “políticament correcte” i els perills evidents de relliscar cap a l’islamofòbia...

 

La darrera resposta ens ha arribat fa un parell de dies des del Tribunal de Luxemburg, que avala que les empreses puguin prohibir a la feina els símbols religiosos o polítics, però no arbitràriament ni camuflant-hi manies personals o corporatives. Una sentència europea sempre marca tendència... Per tant, tenim servida una bona onada d’embolics laborals, polítics i judicials al voltant dels mocadors islàmics a la feina, que tampoc no són un problema dramàtic, mentre encara no ens hem aclarit sobre què fem davant de fenòmens realment degradants i humiliants per a les dones, com els burques i nicabs.

 

Per variar, discutim massa sobre la roba i massa poc sobre polítiques molt més valentes i incisives per obrir a les musulmanes europees el camí cap a la igualtat i la llibertat sense que hagin de renunciar a les seves creences.

 

A la feina, anar amb barret, gorra o mocador al cap, igual que amb piercings o tatuatges o vestuaris més o menys estrambòtics, no hauria de ser una gran tragèdia, dintre de certs límits i amb una raonable moderació. I això és vàlid tant per a homes com per a dones. Però sense enganyar-nos: hi ha moltes dones que porten mocador perquè hi estan obligades, no perquè ho hagin triat lliurement. Sabem perfectament que els homes musulmans poden vestir com els vingui de gust i les dones no.

 

Als carrers, de Terrassa, de Barcelona o de París, només faltaria: està claríssim, amb l’excepció dels intolerables burques, que tanmateix tolerem i fem veure que no veiem en alguns dels nostres barris. Que tothom es vesteixi com li surti dels nassos, agradi més o menys, perquè la llibertat és i ha de ser per a tothom. Però tampoc no ens enganyem amb fantasiosos discursos sobre la diversitat de cultures i altres “bonismes”: obligar les dones a portar mocador, gran, petit o mitjà, no és més que una forma d’opressió. Com ho seria obligar-les a anar en calces i els homes en tanga.

 

Mentre anem donant voltes i voltes al tema dels mocadors, que té una gran força simbòlica, ens oblidem subtilment de què això és Europa, això és una ciutat europea que es diu Terrassa en una nació europea que es diu Catalunya i que la llibertat és un dels nostres grans valors, el pilar de la nostra cultura. I això és el que al nostre país patina molt: si ja no som massa exigents amb la igualtat, llibertat i seguretat de les dones, en general, menys encara en som amb les dones que estan atrapades en tradicions molt més grollerament, brutalment masclistes que la nostra.

 

Hem de poder ser lliures de decidir lliurement portar o no mocadors, amb l’excepció de coses execrables com els burques o nicabs. Aquesta és la qüestió, la llibertat, no els mocadors. El que ofèn no és un mocador ni una creença, sinó l’opressió.




Comentaris

envia el comentari