La doble negació catalana

És en aquest punt que hi ha capçaleres que apliquen allò que denominem llibre d'estil. La qual cosa vol dir que acostumen a ésser molt curoses en la defensa de l'essència de la llengua.

La llengua catalana té molt de mèrit. No és fàcil subsistir quan --a tort i a dret- rep molts pals a les rodes. Sobretot, provinents d'un poder central que es considera omnímode. Vull obviar, però, aquest tema. Sobretot perquè esdevindria malaltís escriure des de la rancúnia. Ja s'ho faran! A més a més, vull que quedi clar que sempre intento ésser molt respectuós amb tots els idiomes.

 

En qualsevol cas, una cosa és certa: els mass-media compleixen un paper cabdal en la defensa de la llengua. Al seu rol estrictament informatiu, hi afegeixen el d'un aspecte formatiu. Tot i que n'hi ha que es dediquen a practicar un estil de pura escombraria. No cal citar noms. Són a la ment de tothom. Tant en premsa escrita com radiofònica o televisiva. Déu n'hi do! No són pocs.

 

És en aquest punt que hi ha capçaleres que apliquen allò que denominem llibre d'estil. La qual cosa vol dir que acostumen a ésser molt curoses en la defensa de l'essència de la llengua. Ací, però -podria dir que hic et nunc- em proposo parlar de la doble negació. Una norma calcada del francès que gairebé comparo  -salvant les distàncies- amb la que hi ha en matemàtiques.

 

Darrerament, massa sovint, veig que no s'aplica prou bé. Correm el perill, doncs, que el ciutadà normal i corrent pugui entendre que s'ha relaxat el nivell d'exigència. Trio tres exemples concrets:

  • publicitat d'una exposició de pintura al Caixafòrum...............Un Thyssen mai vist
  • títol d'un programa-concurs, als capvespres de TV3........     Tot o res
  • expressió als esports d'un telenotícies a la mateixa TV3.......Mai s'ha superat un 4-0, a la Champions League (referint-se al partit de futbol Barça vs. PSG)

 

No és incorrecte, però sí millorable; Un Thyssen mai no vist / Tot o no res / Mai no s'ha superat... Davant dels mots cap, ningú, enlloc, res, mai, gens -sovint seguits de verb- es recomana reforçar i refermar la negació amb l'afegit de l'adverbi "NO". És prou cert que la normativa gramatical no ho penalitza. Si més no, queda molt més palès i polit. 

 

En els dos primers exemples transcrits, vaig adreçar-me -per correu electrònic- als pares de la criatura. Concretament, La Caixa i el canal televisiu de casa nostra. L'entitat financera em va fer arribar un acús de rebuda. M'anunciava una posterior resposta, que es va traduir en un silenci administratiu. I, pel que fa a TV3, es van defensar gairebé fent-me la clenxa al mig... Donant a entendre que ells, a la pràctica, mai no s'equivoquen. Aleshores, vaig optar per deixar-ho córrer.

 

No pretenc ésser més papista que el Papa. Ja no es tracta que se'm doni la raó, de totes totes. Tan sols intento defensar la bandera de la correcció. Encara que pugui córrer el perill de quedar-me sol com un mussol. Si més no, em quedaré amb la tranquil·litat de saber que ho he intentat. Hauré contribuït a generar un petit debat als volts de la qüestió. A partir d'ací, gent més entesa que jo en la matèria, afegiran nous elements de reflexió i potser en traurem l'entrellat. Gràcies!

 

Al cap i a la fi, el que s'escriu dura... El què es diu ningú no l'atura. Ho acabaré rematant amb un altre adagi. Tothom sap que m'encanten i em fan molt de joc:el que no es cou per a tu, deixa-ho cremar.  De fet, podria haver passat del tema, però reconec que sóc dur de pelar. Adjectiu que algú capgira per obsessiu. Tant se val!




Comentaris

envia el comentari