Tempesta a les portes de l'estiu

Un piano sota pluja, una magnífica escenografia, veus descarnades, un cèlebre muntatge, relata Ander Zurimendi sobre l'obra "L'Empestat", vista recentment al CAET
L'empestat es podrà veure aquest diumenge a l'Alegria | CAET

 

 

Avança la temporada de teatre de CAET i avança cap al seu final. Però ep! Només és l'aturada estiuenca. El descans de la programació. I encara ens esperen espectacles, abans no acabi el juny, com la gala de poesia i arts visuals anomenada Elixir, tendre nit estelada assegut a les haimes de Vallparadís.

 

Arribarà l'estiu, i amb ell, la cançó anual de la cervesa estrella. Però just hem passat Sant Jordi i el CAET ens oferí un Shakespeare per celebrar aquesta diada. L'Empestat, basada en la figura de Calibà, però també en la d'Ariel. Una reescriptura, una revisió en mans de Jordi Oriol amb Xavier Albertí i l'actor i músic Carles Pedragosa, que al mateix temps interpreta en directe la Sonata n.17, titulada, justament, La Tempesta.

 

Un piano sota pluja, una magnífica escenografia, veus descarnades, un cèlebre muntatge. Però els dubtes, també, del significat profund d'aquest text. Que acarones i intueixes, però que presenta una dificultat notòria en el seu plantejament. A nivell de direcció el resultat és molt sorprenent. Amb l'únic element del piano, acompanyat per la persistent pluja de la tempesta i els dos actors, el ritme és trepidant i fan que l'obra, l'entenguis o no, passi de forma frugal. Si algú ha estat capaç de seguir el text i entendre tots els missatges veient-la una sola vegada que ens avisi.

 

L'Empestat | Temporada Alta

 

 

L'obra, en tot cas, té gràcia en sí perquè es situa en un context històric i territorial absolutament indeterminat. Però que no podria ser interpretada sense haver estat escrita en català, on inclús es cita Cerdanyola. Es tracta d'una barreja prosada amb un text que deu ser dificilíssim d'aprendre. S'ha de celebrar, idò, que a casa nostra s'escriguin avui en dia obres d'aquest nivell!

  

 

 

La sensació de dos éssers absolutament degradats per la bogeria (la pesta), preguntant-se com anomenar amb paraules els seus desitjos d'odi (els quals són ja l'única força que els queda per sobreviure...), podrien generar angoixa. Però aquesta ràpidament s'oblida pel caràcter tragicòmic de tot plegat. Ariel, que sembla present només per rebre els cops del seu amo, permet fer-se lluir al que a l'altre ego Calibà. Però el paper que hi juga no és gens senzill. Interpretar la sonata de la tempesta, mentre plou i desenvolupa alhora el seu paper sense respir... Això és d'un mèrit inqüestionable.

 

Tempesta enmig de la dolça primavera, tempesta a les portes d'estiu.




Comentaris

envia el comentari