Sólo faltas tú

Emma Vilarasau i Pep Pla protagonitzen "La Mare" al teatre La Villarroel
Emma Vilarasau amb Pep Pla | David Ruano

 

 

No recordava que avui fos l’aniversari del meu pare. I vaja, fa 67 anys! Així que n’hi ha, per no oblidar… Merda, ja estic assegut a la butaca. I si surto ara i li faig un truc? “La funció està a punt de començar”, arrenca la veu en off del teatre, la mateixa de totes les sales de Barcelona. “Si us plau, desconnecteu els telèfons mòbils”. Miro el rellotge: 20.33 hores. No hi ha escapatòria. Escric un whatsaap al grup familiar: "Aita (pare), te llamo al salir de la asamblea". I una emoticona. Espera, millor, poso mooooltes emoticones.

 

La sala s’enfosqueix. Està a punt de començar La Mare, obra que aquestes dies es representa a La Villarroel i que suposa la tornada als escenaris de l'egarenc Pep Pla. 10 anys més tard! Calla, apaga el mòbil, que el Pla encara et veurà i un dia t’ho recriminarà pel carrer. Així com Josep Maria Pou, que es veu que va aturar una obra perquè la llum d’una pantalla de mòbil el desconcentrava. “Ja acabat el senyor, d’enviar-se watsaps amb els amiguets?”.

 

Joder, ja l’he liat. Tothom l’haurà felicitat tret de mi. Tots els de Bilbao, tots els de Gasteiz. Clar, és més fàcil quan et veus cada dia, quan vius a la mateixa ciutat. En fi, tu, a veure si no està dormit a les 22.20h, quan acabi del teatre. Aiii… Però i si en sortir de la sala em passa per alt que he de telefonar mumpare? Val, em poso el despertador a les 22.30 hores. Aturo el mòbil. Au, això ja comença.

 

Sonen gemecs en la foscor. I són de la Vilarasau, “la mare” en concret, la mare que pateix la síndrome del niu buit. Amargada, espera avorrida a casa l’arribada del seu marit mentre, lingotasso de licor en mà, enyora un temps que no tornarà. Baixa el licor, puja l’amargor.

 

Tensió entre els personatges de Vilarasau i Pla | David Ruano

 

 

L’haurà felicitat ma germana, segur. Bé, l’hauran felicitat fins i tot els cosins de Cadis. Diooos. Perquè sempre sóc el dolent?

 

I ara la Vilarasau ens parla del seu fill, en Nicolás. Ells viu ara amb la seva xicota i ja no freqüenta la casa familiar. Per la mare, és el millor que ha fet en aquesta vida, tenir la seva criatura. Tot i que ara s’ha fet un homenot i camina sol. Ella el telefona al mòbil, li deixa missatge, però Nicolás no acostuma a contestar. Té 25 anys i l’eternitat al davant.

 

I fixa’t que no eren ni les 11 del matí que ja he rebut el watsap de ma mare. "¡No te olvides de felicitarlo! ¡Sólo faltas tú!".

 

Surt a escena Pep Pla. Fiu, fiu! Té planta, té veu. El públic sembla gaudir de veure la Vilarasau i el Pla fent tàndem, la curiositat, el morbo, de veure com el Pla ha canviat des d’aquells darrers capítols a Ventdelpla, a TV3. I no passen ni dos minuts que comença la guerra freda. Rams de roses amb espines, deia Sabina. La marxa del fill l’ha entristit.

 

Sólo faltas tú. Sí, és el moment en què maleeixes els smartphones, el Watsap, l’Steve Jobs i la mare que els va parir. Vas a una reunió, dines de tupper en el banc d’un parc entre una bandada de coloms que et volen assaltar, torna l’ordinador… M’intento a auto-convèncer: Avui no has tingut temps.

 

Millor dit: La marxa del fill l’ha trastocat. Els jocs de llum, estrambòtics, de vegades trets de Transpotting, juguen a mostrar-nos l’interior del cap de la Vilarasau. Com si a la película infantil Del Revés fóssim, els espectadors som silenciosos testimonis de la tempesta que els somnífers, l’alcohol i el caos emocional generen en la Vilarasau. Un paissatge devastat.

 

Vilarasau, una mare desolada per la marxa del seu fill | David Ruano

 

 

Roc, li dic, al meu company. Ara quan la penya estigui aplaudint, jo surto corrents al carrer a telefonar el meu pare. Que si quedem en un embús de dones de cabells blancs i caminar de cargol, potser sortim d’aquí a les onze de la nit.

 

Les al·lucionacions de la Vilarasau. Aquelles frases que volies dir però no goses fer, aquells insults enverinats com una mala cosa contra la teva parella. Porteu 25 anys i ja no saps si us suporteu. I a la fi creues la fina línia i comences a etzibar-li de tot. Ja sabem com acaba: Em fas fàstic. I pateixo tant que fins i tot somric quan la Vilarasau posa de cap per avall el pot de les píndoles. I se les empassa totes. Sé que aquesta reflexió sobre la buidor sentimental està a punt d’acabar. Aplaudiments. M’aixeco a la carrera i en quatre salts prenc el carrer Villarroel.

 

Aita Mobil. Pitjo Llamar.

– Andertxu! Que tal la asamblea?

– Ehhh… Mmm… Va, como siempre –menteixo-. Pero oye, ¡¡felicidades, aita!! I cinc minuts deprés d’animada conversa, diu: “Un segundo, te paso a ama (la mare), te quiere decir algo”.

– ¿Ander? Hola hijo, ya pensaba que no ibas a llamar.

 

PD: No és casualitat que siguin les dones les que, en gran part, pateixin d’aquesta forma per la marxa dels fills i filles. Ni que adoptin, o se les faci adoptar, papers més histriònics. És culpa de segles d’educació patriarcal, que et mouen cap a rol determinat. I mentre els homes hem gaudit de privilegis, són elles les que més aviat han garantit el manteniment de la vida i han assumit les tasques de cures i afectes.  




Comentaris

envia el comentari