Entre el xovinisme i l'autoodi

La setmana passada vam gaudir de dues iniciatives auto-gestionades a Terrassa que no necessiten de l’impuls (i els diners) de l’Administració pública per tirar endavant
Deixeu-me un tenor, del grup de teatre Amics de les Arts
Deixeu-me un tenor, del grup de teatre Amics de les Arts | Ander Zurimendi

 

 

Potser us vau adonar que, aquesta primavera passada, el debat sobre la identitat i idiosincràsia de Terrassa va gaudir d’un cert repunt. Ciutadans vinculats amb la cultura com Jordi Fernàndez, Cesc Poch, Anna Fernàndez, Salvador Cot, Joan Rovira i molts altres expressaven la seva (des)esperança en el decurs social i crític d’aquesta ciutat. Fins i tot la creació d’una entitat anomenada ANA (think tank terrassenquista amb una bona estrena però que encara ha de decidir on vol anar), demostrava un auge en el debat sobre què coi estem fent a Terrassa. Des del plànol cultural, fins a l’associatiu, polític, gastronòmic, d’oci nocturn, de xarxes veïnals, esportiu, de l’ús de l’espai públic, la relació amb la comarca i l’entorn natural i rural...

 

Idò bé: la setmana passada vam gaudir de dues iniciatives auto-gestionades que no necessiten de l’impuls (i els diners) de l’Administració pública per tirar endavant. O almenys, no al 100%. Per una banda, l’estrena de Deixeu-me un tenor, l’obra que el Grup de Teatre d’Amics de les Arts representa anualment coincidint amb les darreries de l’any. Per l’altra, del nounat festival Rauxa, una setmana de la poesia que esdevingui la fira poètica d’hivern.

 

I és destacable l’aportació cultural de totes dues. Podrien no existir i seguiríem vivint tranquil·lament, és clar. Ningú és imprescindible, és clar. Poden ser més potents o menys. Agradar o desagradar. Però el fet és que existeixen, que ens donen alegria i que sembren cultura en el ja per se bastant desertificat escenari cultural.

 

Moment de l'obra Deixeu-me un tenor
Moment de l'obra Deixeu-me un tenor | Ander Zurimendi

 

 

A mi em demostren que, la majoria de vegades, voler és poder. I que no cal esperar que sigui l’Ajuntament de Terrassa qui decideixi la programació cultural. Ni quins espectacles, ni quan es fan. Doncs si haguéssim d’aguardar que la regidoria ens fes cas (o que es creiés els projectes de ciutat) m’obriria una ampolla de Montsant per fer amable els anys d’espera.

 

Deixeu-me un tenor ens situa a la suite d’un hotel de Cleaveland, on es desenvolupa una comèdia d’embolics tal i com l’esperaríem: La jove amant amagada a l’armari i portes que genen una petita confusió cada vegada que s’obrin i es tanquen. Un concadenat d’escenes que cerquen fer riure de valent, malgrat sigui un riure convencional. L’elenc està compost per Montse Martínez, Ernest Castañé, Toni Garrich, Marc Novellon, Mercè Coll, Vicenç Lorenz, Marta Espachs i Anna Clariana. I és just de citar i transcriure tots els seus noms, perquè totes elles semblen alegres i agraïdes, gaudint tant d’interpretar l’obra com els espectadors de veure-la.

 

La setmana coneguda com Rauxa, per la seva part, ens ha revel·lat l’existència d’una afició petita (però fidel) al món dels versos. No debades, han omplert l’assistència de cada dia de programació. A La Revolta es veié un plantell de poetes locals i una sala plena de gom a gom. El mallorquí Carles Rabassa va fer campana al Reina Victòria, però el micròfon no va quedar buit i Martí Purull i Òscar Rocabert prengueren el seu lloc. Vam descobrir al poeta Eduard Sanahuja durant el dinar vegetarià a El cel damunt d’un fil. I a l’Atzur vam gaudir de Laia Carbonell i Raquel Santanera, joves, super joves, intenses, reals. Sense postureig. Versos i escenes amb els que totes els que som profans de la poesia ens podem identificar fàcilment. El munyò de la vida explica amb senzillesa. I ep! Una estona de micro-obert, posteriorment, en el que hi particià una una desena més dels assistents a la vetllada.

 

Autogestió. Empoderament. Participació real. Això és el que aporten iniciatives com les de la setmana passada. Que la idiosincràsia i la identitat de Terrassa (com ara la seva vida cultural) es generen sobre la marxa. Fent.

 

Jo també em declaro equidistant, en aquestes incertes hores polítiques. Equidistant entre el xovinisme pro-Terrassa (em rota un peu si som millors que Sabadell) i l’autoodi que ens paralitza (som 215.000 persones i hi ha espai per tot i més). Entre xovinisme i autoodi hi ha una gran paleta de colors. I entre poc i massa, sa mesura passa, que diuen a Mallorca. Per això, jo prenc partit per aquells que fan coses.

 

Lectura de poesia al Reina Victòria
Lectura de poesia al Reina Victòria | Ander Zurimendi

 




Comentaris
L’anònima
Per escriure a MonTerrassa no cal saber-ne? Ja sabem que als catalans -i les catalanes- que vingui un basc i parli i escrigui -diguem-ne- el català ens omple de satisfacció i li ho perdonem tot. La senyora Zurimendi, que escriu en plural femení, ha deixat la feina a mig fer, però. Si es tractés d’una ciutadana qualsevola se li podria admetre i fins agrair. Però aquesta indivídua va de col.laboradora de premsa i pontifica sobre cultura i teatre, i aleshores cal exigir-li una mica més de rigor.

envia el comentari