Puig: "El Festival de Jazz té conveni assegurat fins al 2019"

El conseller parla de com va prendre la decisió d'exiliar-se i com ho viu en l'àmbit familiar, o de quan tocava el saxo amb la Banda de Matadepera
Lluís Puig, a Brussel·les
Lluís Puig, a Brussel·les | Vicenç Batalla

 

 

La conversa a Brusel·les amb el terrassenc Lluís Puig, el conseller de Cultura català exiliat, també va girar entorn de la seva família, la seva anada i tornada durant la Castanyada la mateixa setmana d’aparèixer amb el president Carles Puigdemont a la capital europea i com afecta l’aplicació de l’article 155 a nivell local. En concret, al Festival Internacional de Jazz de Terrassa. Puig va avançar en aquesta entrevista el 9 de febrer que va deixar tancat abans d’abandonar Barcelona un conveni de tres anys, que va del 2017 al 2019.

  

Enyora Terrassa?

 

Enyoro la llibertat de poder entrar i sortir de Catalunya quan em dona la gana. No tant Terrassa en si, tot i que em van fer un homenatge amb una dedicatòria molt emotiva. Jo sempre he fet terrassenquisme. No pas ara, sinó des de ben petit. Però el que s’enyora des d’aquí, a part d’estar a casa i amb els teus, és el fet de saber que no pots traspassar una frontera quan fa moltes dècades que no trovàbem fronteres. Aquest és el sentiment més desagradable internament.

 

  

Havia estat tant de temps fora de Catalunya?

 

No, mai a la vida. He viatjat molt, però eren periodes de quinze dies o tres setmanes.

 

  

I coneixia prou bé Brusel·les?

 

Per a temes professionals, a Bèlgica i Brusel·les els últims deu anys de la meva vida havia vingut bastantes vegades. Per a temes professionals. Per tant, tampoc venia a una ciutat desconeguda. És una ciutat on hi tinc algunes amistats, alguns contactes. Poc o molt, em sabia orientar i quin clima fa a Brusel·les. No venia a un lloc sorpresa per a mi. És una ciutat molt plena d’habitants de tot el món i interessant de conèixer.

 

Quan vau prendre la decisió pactada d’exiliau-se o quedau-se a Catalunya i anar a declarar, s’imaginava que seria per tant temps?

Sí… Hi havia molta gent que ens enviava missatges d’ànims dient-se que, si guanyàvem les eleccions del 21-D, al Nadal estaríem a casa. Nosaltres, però, sabíem que ens quedàvem aquí enfrontant-se a un treball de llarga durada. Ens hem posicionat davant d’una maquinària monstruosa, amb engranatges de grans dimensions. I no serà fàcil! Però cal seguir avançant… Les primeres setmanes no ens plantejàvem ni quina durada estaríem aquí. Però ara sí que puc dir que tenim clar que, amb quatre dies, això no s’arregla. Hem d’estar pensant en el mig termini, i amb el llarg termini si convé! No descartem res… Però ens cal seguir treballant per a millorar el país des d’aquí. Sobretot perquè no estem sotmesos a la legislació espanyola. I podem treballar amb una llibertat impensable a l’interior d’Espanya.

 

Al principi, vostè fa fer una anada i tornada de Terrassa

El tema de qui es volia quedar i qui marxava va ser més una decisió personal i no tant pactada. Perquè pot semblar un tema de repartiment de quotes de partit. I era més aviat una cosa molt personal. Un dels acords que vam prendre el primer dia d’exili (29 d’octubre) és que es respectaria molt i que mai criticaríem cap company o companya per la decisió. Alguns van sortir, però tornar de seguida. D’altres, no van acabar de sortir mai. I alguns des de Brusel·les vam tonar, exactament el 31 d’octubre Nit de la Castanyada amb l’endemà festiu, perquè encara no ens havien entregat la citació per anar a declarar a Madrid. Per tant, érem persones lliures. No estàvem cometent cap delicte. Vaig tornar de Brusel·les com un home lliure i vaig tornar a marxar cap a Brusel·les com un home lliure. Jo havia de fer unes gestions personals i d’organització… Estic molt content i convençut d’haver pres aquesta decisió. Però em consta que en cadascú de nosaltres, del Govern legítim que som, hi jugaven temes personals. De relacions familiars amb fills, o amb pares, o amb germans. I cadascú es veia capaç de gestionar-ho de formes diferents. Per tant, màxim respecte per a tothom… No ens passava pel cap que, a dia d’avui, encara pugui haver-hi els Jordis i l’Oriol i el Quim a la presó. Amb una convocatòria d’eleccions democràtiques. Hi ha molts corresponsals i mitjans del món, aquí, que no ho entenen. Fins i tot, Amnistia Internacional a Espanya s’ha acabat pronuncionat després d’haver-li costat molt… La justícia belga està esgarrifada per aquesta presó preventiva!

 

  

Vostè mateix no podia imaginar-se, si hagués escollit l’opció de quedar-se, que ara potser estaria a la presó…

 

Ho sé… Alguns van entrar a la presó i van sortir: el Rull, el Turull, la Borràs, el Romeva, la Bassa… Però hi van estar trenta dies!.. Ningú del Govern legítim podia pensar que alguns s’hi estarien trenta dies i els altres encara hi serien… És un mètode militar de retenir ostatges per a fer pressió mental i psíquica al contrari!.

 

  

Quan torna de la Castanyada, sÍ que fa una maleta física i fins i tot mental per bastant de temps…

 

Sí, ja faig el viatge conscient que la cosa no serà rápida. El dubte de si serien capaços d’acceptar el resultat del 14 de desembre, ja el teníem. Cada dia, ho demanava el president Puigdemont. I ara no paren de buscar arguments jurídics i amenaces per a no deixar que s’apliqui el resultat democràtic del 21-D. On els tres partits independentistes vam haver de fer una campanya electoral amb molt de carinyo i molta imaginació. Amb gaire bé tots els mitjans de comunicació en contra. Sense recursos econòmics, des de la presó i des de l’exili. A quin país democràtic s’han fet campanyes electorals en aquestes condicions i s’han guanyat! I no només s’ha guanyat, sinó que s’ha ampliat el nombre de votants. A mi em sobta que ara muntin aquestes argúcies, amb una llei electoral espanyola, per a que no es pugui fer govern. I han d’arribar a amenaçar, influir i coaccionar al Tribunal Constitucional perquè no faci allò que els hi havia dit el Consell d’Estat. És esperpèntic!

 

A nivell familiar, com l’afecta?

M’afecta que la meva dona ve tot sovint. És més econòmic i ràpid venir-me veure aquí que anar a la Vall d’Aran, des de Terrassa. I igual que anar a les Casetes d’Alcanar. I és més barat venir aquí que anar a Estremera o a Soto del Real. Dins de la violació de les meves llibertats que sento i que la meva dona sent, no deixa de tenir un punt agredolç però fàcil venir a Brusel·les perquè la distància ja no es compta amb kilòmetres, sinó en quant tardes en arribar a un lloc. I saber que amb una hora i deu puc estar a París en tren assegut tranquil·lament, quan anar de Barcelona a Tortosa poden ser tres hores.

 

Feu trobades a mig camí?

Fem trobades on calgui. Venir a Brusel·les és molt còmode a nivell d’horari i de recursos. Hi ha molts vols, hi ha diverses companyies aèries.

 

La seva dona no viu a Brusel·les per la seva feina, suposo…

Sí, ella treballa i ha de complir amb les seves obligacions.

 

I té una filla de més de més de trenta anys…

És una filla casada i professionalment instal·lada en el seu ofici. Ara, això és un xoc per a tota la família. Ha afectat molt als nebots, als fills de les meves germanes: ostia, el tiet!… Hi ha nebots des de vint-i-pocs fins a trenta-quatre. De cop i volta, el seu tiet és un d’aquests famosos que surt a la tele pel fet d’estar a l’exili. Famosos, tristament… El tema familiar és molt complicat de gestionar perquè són moltes emocions. Però, tant per amics, família o la feina, tenim moltes visites aquí a Brusel·les de pujar i baixar el mateix dia. O venir i passar un cap de setmana. No és cansat. Això ens dóna molta força i molta energia, per a sentir-nos acompanyats.

 

A Terrassa, hi ha alguna activitat cultural que es pugui veure afectada pel 155?

Em sembla que vaig poder deixar tancat que el Festival de Jazz, per primera vegada a la història, tingui un conveni per a tres anys (2017, 2018, 2019). I això no havia existit mai. Que un festival de jazz com el de Terrassa tingui garantida l’aportació per a tres anys, em fa sentir satisfet. No és que ho hagi fet jo per a Terrassa. Ho hem fet des de la conselleria, que jo presidia, per a unes quantes activitats. Entre elles, hi ha alguns festivals estratègics. A Terrassa, també hi ha la Casa de la Música que amb la resta de cases de la música també s’ha deixat amb convenis firmats per a tres anys.

 

Aquesta feina la va poder fer durant els quatre mesos escassos d’exercici en el càrrec?

Es van acabar signant quan jo ja no hi era, però ho vaig poder deixar prou engegat perquè no s’aturès.

 

I no està escrivint…

No he començat perquè tampoc sóc un bon cronista, de treball de rigor amb la gent, del dia a dia… Sóc molt de quedar-me amb impressions, i amb imatges, i amb sensacions… I, en algun moment, segur que em posaré a escriure per a mi. Però no m’imagino un relat del dia a dia, o del fet a fet.

 

Potser algun dels seus companys ho està fent…

No els hi he preguntat…

 

I la música? Vostè en tocava a Catalunya…

Jo ara tocava amb la Banda de Música de Matadepera!.

 

Aquí, en pot tocar d’alguna manera?

Si aquest mig, llarg termini segueix acabaré mirant de tenir algun instrument de música i mirar de participar amb algun grup.

 

Quin instrument tocava a la banda?

Tocava el saxo soprano… Si veig que m’ha de quedar alguna estona lliure per a poder-me implicar en alguna banda de música… Aquí, la cultura musical bandística és molt potent, a tot el centre i nord d’Europa… Tot i així, jo sóc molt dolent. Per a mi, era una qüesió de teràpia, de desconnectar. Per a mi, anar a tocar a la Banda de Matadepera suposava desconnectar dues hores, obeir només el que deia el director i deixar de pensar amb tot… Encara vaig ser al concert de Festa Major com a conseller de Cultura aquest any. No sé si era l’u o el dos de setembre. Ja era conseller, però em vaig guardar la data per a poder fer aquest concert.





Comentaris

envia el comentari