Malgrat el seu nom, les pintures ecològiques no tenen perquè ser més sostenibles, encara sí que és cert que ho són més que les pintures convencionals. Així doncs, la consciència sobre les qüestions mediambientals es poden tenir en compte també a l’hora d’escollir la pintura que es farà servir per pintar qualsevol superfície. Ara bé, cal tenir en compte què vol dir que una pintura és ecològica i plantejar-se sobretot si són tan ecològiques com pressuposem.
Segons un article de la Fundación Tierra, les pintures ecològiques contenen petites quantitats de compostos orgànics volàtils (VOC), però no acrediten que els seus components són d’origen natural. Les pintures etiquetades com a ecològiques habitualment responen a l’estàndard de l’ecoetiqueta europea (Ecolabel) i són les que trobem en els establiments convencionals. És una solució no recomanable en termes d’ecologia estricta, però serien un mal menor davant de les convencionals, molt més tòxiques.
L’evolució de les pintures
Les pintures per a revestir parets i sostres han evolucionat molt al llarg de la història i han guanyat resistència, durabilitat, estabilitat i facilitat d’aplicació. Amb l’objectiu de millorar aquestes característiques, a partir del anys quaranta del segle XX, es van incorporar substàncies sintètiques i es van substituir per resines i olis vegetals —utilitzats fins llavors— per derivats del petroli o productes sintètics químics.
Però, segons explica un informe elaborat per Javier Manzanero, arquitecte de la Universitat Politècnica de València especialitzat en eficiència energètica i arquitectura sostenible, “aquesta tendència a incorporar substàncies sintètiques s’ha invertit amb el temps, a causa de l’evolució de la consciència mediambiental de la societat”. Per això, la indústria ha tendit a reduir la quantitat de substàncies químiques que componen les pintures, imposant-se en el mercat domèstic les pintures a base d’aigua.
Ecolabel, una etiqueta “una mica enganyosa”
A Europa, aquesta tendència va acabar propiciant l’aparició de l’etiqueta Ecolabel que, “tot i ser un assoliment dins de la indústria de les pintures, és una mica enganyosa”, sosté Manzanero. Aquest arquitecte sosté que l’etiqueta només indica que la pintura redueix alguns elements: l’ús de substàncies perilloses per a la salut i el medi ambient; la contaminació de l’aire; els residus perillosos, i l’emissió de Compostos Orgànics Volàtils (COV) i Hidrocarburs Aromàtics Volàtils.
Per tant, segons l’arquitecte, “el que indica aquesta etiqueta és que s’ha rebaixat la toxicitat de la pintura, però no que sigui ecològica”. Segons la seva opinió, “per anomenar-se ecològiques les pintures no poden estar fabricades amb derivats del petroli, i no han de contaminar el medi ambient, ni en el seu procés de fabricació, ni en la seva aplicació ni en les operacions de desfet”.
Què són doncs les pintures ecològiques?
La pregunta que es planteja és saber quines pintures no utilitzen derivats del petroli i no són tòxiques, és a dir, quines són realment ecològiques. Manzanero explica que n’existeixen dues classes, en funció de l’origen del seus components principals: les d’origen mineral i les d’origen vegetal. Algunes d’aquestes utilitzen substàncies minerals i vegetals al mateix temps, però es classifiquen en un tipus o en un altre en funció de les substàncies que predominen.
En resum les pintures minerals són de tres tipus:
Pintures a base de silicats: els quals s’obtenen habitualment a través d’un procés de fusió de vidre reciclat. La seva característica més destacable és la seva resistència, que les fa aptes per exterior i interior, i encara que la seva composició ha evolucionat, existeixen façanes que encara es conserven pintades amb pintura de silicat des de finals del segle XIX. A més a més són absolutament impermeables, fet que les fa aptes per a banys i cuines, i a la vegada transpirables amb el que es coarta el flux natural del vapor d’aigua.
Pintures a base de cal: acostuma a estar composta d’emblanquinat en pols obtingut per la barreja de cal hidràulica i additius naturals no orgànics. Es tracta d’una pintura adequada sobretot per a interiors, encara que s’usa també per a exteriors en el cas de restauracions.
Pintures a base d’argila: pel seu nom, la tendència és a imaginar-les de color marró o ocre, però en estar composada sobretot per argila blanca natural, arenes de marbre i caseïna vegetal, el seu color característic és el blanc. El seu ús més adequat és en interior i admet l’adició d’armes naturals.
