Fa poc més de 30 anys que el ja nonagenari mossèn Dalmau (Sant Llorenç Savall, 1926) va inaugurar aquest Santuari, que s’alça sobre un turó sorgit de la Vall de Gallifa, “com una nau que navega pel mar de boscos del voltant, amb la quilla aixecada de penya-segats desafiant el futur”. Un futur que mossèn Dalmau sempre ha augurat, a més d’independent, verd. Perquè Josep Dalmau, sacerdot, escriptpor, teòleg, i activista, a més de ser un activista social, i independentista confés, vessant per la qual és arxiconegut, és també ecologista i un gran defensor de la natura. De fet, ell és l’ideòleg d’aquest santuari ecològic, potser únic al món, dedicat a la Mare de Deu de l’Ecologia.
Tres quilòmetres més amunt del poblet de cases de pedra que és encara avui Gallifa, i que a mitjans del segle XX va acollir el Miró ceramista que, amb Llorenç Artigas donava forma artística al fang en aquesta terra, es troba el Santuari. Un espai d’unes dues hectàrees que en altre temps fou un planell fortificat per muralles i un portal, i que constitueix el recinte de l’antic Castell, que va perdre el seu caràcter de fortalesa al segle XVI per esdevenir només el centre de la parròquia de Santa Maria.
Recorregut pel Santuari
Al cap de munt d’una pujadeta trobem l’entrada, on mossèn Dalmau encara vol plantar-hi arbres a banda i banda que amb les seves fulles formin una cúpula natural que confereixi més solemnitat a l’espai on estem a punt d’accedir… A continuació trobem la caseta d’informació, de fusta, just al costat de part de la muralla d’accés al Castell que encara es conserva.
El recinte és gran, a cel obert, i vestit d’arbres, escultures i monuments commemoratius, record i homenatge de personatges i moments.
En el primer nivell hi ha una bassa amb sortidor que dóna la benvinguda als visitants, i un amfiteatre, on les nits d’estiu es fan conferències científiques i l’espectacle de So i Llum, i actes i celebracions, com la del primer diumenge de juny, el Dia del Medi Ambient, amb un aplec que comença amb els “Elogis de la naturalesa”, una conferència pronunciada per una personalitat política, cultural o científica (l’han fet Raimon Panikkar, Lluís Maria Xirinacs, Santiago Vilanova, Enric Aguilar, Pepe Beunza, Octavi Piulats, entre d’altres) i un homenatge a un prohom català.
El passeig pel Santuari continua pel camí que enfila cap a l’ermita com una carena que s’eleva per sobre dels camps ondulats de la vall, un camí en el que trobem també arbres plantats per visitants i plaques com la que recorda el primer casament que es va celebrar al Santuari, mentre a l’altra banda s’eleva la figura de la deessa Artemisa, símbol de la fecunditat, en una escultura feta per Jaume Rodri a petició de mossèn Dalmau que, després d’un viatge a Efes (Turquia actual), va conèixer aquesta deessa i en va quedar admirat.
Entre arbres i escultures de records, monuments d’homenatge a prohoms, símbols del catalanisme i frases de poetes com Jacint Verdaguer, Ferran Canyameres o Joan Oliver, el camí porta fins a una altre replà que presideix l’esplanada on es fa la missa, quan aquesta es fa a l’aire lliure, i on es recull la inscripció d’una “mirada paradoxal a la natura” feta pel Mil·lenari del Castell i que, a través de 12 punts de reflexió, invita al visitant a “assaborir d’aquesta balconada”.
El trajecte culmina amb la pujada al Castell i a l’Ermita per unes escales on, des del novembre del 2016, hi ha l’escultura que, a modus de mausoleu, acollirà el descans etern de mossèn Dalmau, fundador del santuari i inspirador dels valors que en aquest espai s’hi respiren: Natura, Espiritualitat, Catalanitat i Justicia Social.
El Castell
Després que, com a conseqüència del seu estat ruïnós, l’any 1985 fos enderrocat l’edifici d’entre la capella i la torre de defensa, del Castell avui només en queden restes de les muralles que encerclaven el cim, restes d’edificacions i la capella de santa Maria, situada en el punt més alt de la plana interior, a 642m d’altitud.
Començada a construir el segle XI i amb diverses etapes posteriors, la capella és un edifici senzill, d’una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó seguit, i amb absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera. La porta d’entrada és al mur sud, on s’hi alça el campanar, de paret i de dos ulls. L’exterior presenta un sol element decoratiu: les arcuacions cegues i les bandes llombardes de la part baixa de l’absis.
De l’església es conserva part de la volta de canó, l’absis rodó, que forma gairebé una torre de muralla on hi destaquen les arcuacions llombardes, i restes d’una finestra de mig punt.
La capella de Santa Maria acull la Mare de Déu de l’Ecologia
La Verge que hi trobem avui, però, no correspon amb l’originària de l’església de Santa Maria, ja que aquesta va ser traslladada a la de Gallifa a principis del segle XX perquè l’edifici amenaçava ruïna i quan Mossèn Dalmau, rector de Gallifa des de 1956, inicià la reconstrucció de l’ermita, l’any 1985, aquí no n’hi havia cap d’imatge. Va ser aleshores quan el col·leccionista i amic de Dalmau, Jesús Prujà oferí una talla de fusta d’una Mare de Déu del segle XI – de la qual no se’n coneix ni el nom ni l’origen- que havia comprat a un col·leccionista a Barcelona i que havia estat trobada a les golfes d’una masia dels voltants d’Olot.
Mossèn Dalmau acceptà l’oferiment i després d’explicar el concepte d’ecologia – aleshores encara força nou- al bisbe de Vic, Mossèn Guix, i d’aconseguir el “nihil obstat” (permís canònic) del bisbat, el 13 de juliol de l986 es va celebrar a l’esplanada del Castell, a l’aire lliure, la Missa d’Entronació de la Mare de Déu de l’Ecologia, que va ser portada a braços pels assistents, convertint el Castell de Gallifa en el primer Santuari Ecològic del món.
Com a continuadores d’una tradició que les enllaça amb les divinitats femenines ibèriques i amb les deesses gregues, com Àrtemis, les Mares de Déu cristianes, a més a més de ser la Mare de Jesucrist, simbolitzen per extensió a la Mare Terra, la Gaia dels científics.
El Santuari avui
Catalogat com a monument d’interès nacional, el Santuari –ara gestionat per un Patronat- és un espai viu que ha anat creixent i configurant-se amb els anys, gràcies a la tenacitat de mossèn Dalmau, que sempre ha buscat tant en administracions com en empreses i particulars, el finançament i les donacions per dotar aquest indret, primer dels subministres més bàsics com l’aigua i la llum, i després d’elements d’acollida, repòs i reflexió, des del punt d’informació que trobem a l’entrada del recinte, fins a dalt de tot de la torre, on es pot veure l’audiovisual, passant per l’ermita, també restaurada i pintada amb frescos actuals sobre l’Univers i les estrelles, i que acull la talla de la Mare de Déu de l’Ecologia.
Des d’aquí, el recorregut continua cap a la Font de Sant Galderic (patró de la pagesia catalana) que assedega els que arriben a dalt de tot, des d’on comença el descens cap al següent replà presidit per la deessa Àrtemis, on trobem els gronxadors per la quitxalla, bancs i taules per menjar i reposar, i la caseta de l’ermità que vetlla i té cura del Santuari.
Un espai que amb els anys ha anat creixent i incorporant nous elements, poc a poc, mica en mica, amb amor i dedicació, amb insistència i perseverança, i que vol continuar-ho fent amb la realització d’alguns projectes de futur com l’organització de jornades sobre medi ambient, o la creació d’una hostatgeria que aculli visitants que vulguin fer-hi un retir.
“Respectar la natura i ajudar-la a que es desenvolupi de manera natural”. Aquest és el concepte d’ecologia per mossèn Dalmau, i això és el que ha fet al Santuari al llarg d’aquests 30 anys.
“Ens agradaria que el Santuari fos un referent de pau i harmonia. Que la nostra joventut no oblidés que naturalesa som tots i que sense ella nosaltres deixem d’existir. Pretén ser un racó per escoltar-hi aquell silenci que ens parla en el nostre interior i ens fa escoltar la nostra consciència, lluny dels sorolls de la vida postmoderna.”, recorda Dalmau.
