Un estudi adverteix que podríem estar subestimant la quantitat d’espècies que la civilització moderna ha extingit

En un estudi publicat a Scientific Reports afirma que els programes de seguiment subestimen l'impacte humà en la biodiversitat
Seguiment de poblacions d’amfibis i els seus patògens als Pirineus francesos. Al fons s’observa el Pic Rouge. | Dirk Schmeller

 

Durant molt temps, entusiastes de la natura han contribuït a l'inventari de la diversitat biològica. De la mateixa manera, universitats, instituts de recerca i autoritats han participat en programes de seguiment per tal d’avaluar l'estat de la fauna i flora. Hi ha un objectiu clar en tot aquest esforç: documentar els canvis i, en la mesura que sigui possible, aturar la pèrdua de biodiversitat. 

 

Un estudi publicat recentment a Scientific Reports i realitzat entre investigadors catalans, alemanys, britànics i francesos, planteja la qüestió de si els programes de seguiment, que es van iniciar fa poc temps en la majoria dels casos, poden proporcionar informació suficient. És preguntes, doncs, si és raonable, per tant, utilitzar la informació que tenim disponible per discernir quines conseqüències per a la biodiversitat van tenir la revolució industrial o els canvis massius en l'agricultura des del segle XVIII?

Observació i cens d’ocells durant l’hivern a Düben Heath (Alemania). | Dirk Schmeller

 

Els éssers humans van començar a exercir una gran pressió sobre la fauna i la flora fa segles. El creixement de la població, l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, la contaminació o la fertilització excessiva, tenen el seu origen molt abans del boom en el seguiment i monitorització de la biodiversitat.

 

“Les dades de registres antics només poden proporcionar una imatge incompleta del passat de la biodiversitat del continent. Vam trobar estudis sobre aus i plantes que daten de 1634, i d’altres sobre mamífers que es remunten més lluny encara. Tot i així, la informació era bastant arbitrària i majoritàriament es limitava a àrees relativament petites i regions específiques”, explica Lluís Brotons, investigador del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC), del CREAF i del CSIC

 

“Per tant, és probable que s’estigui subestimant enormement l'impacte humà. Quan definim els objectius de conservació partim d’informacions inevitablement incompletes”, afegeix per la seva banda Nicolas Titeux, investigador del CTFC.

 

 

Cal aprofitar la informació dels museus i sota els sediments dels llacs

 

L’estudi aconsella aprofitar altres fonts d'informació per tal de ser capaços de mirar més enrere en el passat. “En primer lloc, es podrien avaluar les extenses col·leccions que reuneixen els museus i els arxius històrics arreu del món i, en segon lloc, cal considerar la paleobiologia com a font d’informació molt útil. Aquesta disciplina intenta reconstruir els paisatges i ecosistemes que van desaparèixer temps enrere”, explica el Dr. Brotons.

 

Per exemple, mitjançant la perforació del fons dels llacs, els investigadors obtenen sediments amb restes antigues de pol·len, llavors i microorganismes. En els fòssils i en l’ADN antic també poden trobar més informació sobre la diversitat biològica del passat. "Ens conformaríem amb dades d’un mínim de 250 anys d’antiguitat per tal de ser capaços d'entendre la fauna i flora modernes. Però aquests mètodes tan útils ens permeten mirar cap enrere milers d'anys!", conclou l’investigador alemany Dirk Schmeller.

 

La investigació ha examinat diverses bases de dades dels programes europeus de seguiment i altres registres sobre biodiversitat. Al voltant del 88% d’aquests programes no es va iniciar fins després de 1950, i menys de la meitat no van ser operatius fins a principis de la dècada de 1990, quan la Directiva d'Hàbitats de la UE va establir obligacions als seus estats membres per recopilar aquestes dades.

 

 




Comentaris

envia el comentari