Ramon Folch: "Estem a l'Edat Mitjana paisagística"

El coautor de l'assaig 'Ambient, territori i paisatge' assegura que vivim un moment complex, incert i confós pel que fa a la percepció del valor del paisatge
Ramon Folch i Josepa Bru en el moment de la presentació del llibre Ambient, territori i paisatge |

 

Ramon Folch (Barcelona, 1946), doctor en biologia, sociòleg i expert en gestió territorial, urbanística i energètica; i Josepa Bru (Barcelona, 1954) doctora en geografia i excatedràtica de geografia humana a la Universitat de Girona són els autors de l’assaig Ambient, territori i paisatge, una iniciativa de l’Observatori dels Valors d’ESADE i la Fundació Carulla. I forma part de la línia editorial dedicada als conceptes de valors aplicada a diferents àmbits. Parlem amb Folch per conèixer una mica més què és el paisatge i com el valorem. Assegura que el fet que siguin dos autors és un metafòmen en ell mateix perquè al llibre no hi ha una suma de textos escrits per un o altre, sinó que cada un dels temes s’han escrit a quatre mans tenint en compte l’òptica i l’especialitat de cada un. Conclou que vivim en un moment complex, incert i confòs.

 

Ambient, territori i paisatge, analitza el present i mira cap al futur?

 

El llibre té una base genealógica. Tracta d’explicar com s’han generat els conceptes de paisatge, o de territori. En el fons, és un intent de comprendre la situació actual analitzant el procés genealògic que l’ha generada, però també de projectar aquesta comprensió cap al futur. Intentar veure cap a on, presumiblement, aniran les coses. Per això hi ha aspectes de la lectura d’aquest llibre que ajuden a entendre el passat i el present i d’altres que aporten reflexions sobre el futur.

 

Mirem el present. Què han trobat després d’aquesta anàlisi?

 

Bastantes paradoxes. Perquè, d'una banda, concloem que el paisatge és un valor fonamental en la presa de decisions quotidianes, de tothom, però no ho sabem. En realitat el paisatge configura el nostre imaginari. Si a algú li demanessin, per dir alguna cosa, que és Catalunya, la meitat de la seva descripció seria paisatgística. S'hauria de referir a un territori, a una manera de ser i aquesta manera de ser i el paisatge van íntimament lligades. Per tant és un valor fonamental en l'imaginari i un valor fonamental en la presa d’una gran quantitat de decisions econòmiques. Però en canvi, paral·lelament és un desconegut legal per dir-ho d’alguna manera. 

 

Què vol dir, un “desconegut legal”?

 

M’explicaré. A l’hora de comprar un pis, resulta que els baixos, les plantes del mig o l’àtic tenen un preu diferent i segurament són idèntics de distribució. Per què? Doncs perquè des de l’àtic hi ha vistes i des de la planta baixa no, en un lloc hi toca més el sol i en l'altre no tant, o un és més sorollós. Què vol dir això? Vol dir que cada una d’aquestes plantes està inscrita en un paisatge diferent i això fa que tingui un preu diferent. Però en canvi això no té un reconeixement a l’hora de fer planetjaments jurídics, legals. I tot i que el paisatge ens influeix, poca gent sap què és exactament.

 

Aleshores què és el paisatge?

 

Per això hem escrit aquest llibre. Un paisatge no és una postal. No és un quadre. És tot aquest conjunt de fenòmens certament físics, naturalístics, socials, econòmics, etc, que configuren i  conformen la realitat. És a dir, el paisatge és la realitat on vivim. I justament el que ens demana l’Observatori dels Valors és que fem un llibre sobre aquests valors. Ens preguntem: si el paisatge és tan definitiu i tant determinant, com és que no sabem ponderar-ho, com és que no sabem valorar-ho i com és que podem destruir-ho? o interfer-hi negativament, més que destruir-ho. I bé aquesta és una mancança real. Curiosament tenim una certa intuició. És a dir, ningú no ho sap, però tothom ho intueix. I tothom en parla. “Sembla mentida com s’ha fet malbé aquest paisatge”. No sabem ben bé què volem dir amb això, però ens fan sentir incòmodes segons quin tipus d’actuacions territorials i al revés. Ens fa sentir molt còmodes d’altres intervencions. Tot d’una trobem que una determinada carretera està molt ben feta i molt ben inscrita en aquell territori i que contribueix a configurar un paisatge diferent però millor que l’anterior, però al revés també trobem que aquesta carretera és un bunyol, que ho tritura tot, que ho trinxa tot i que ho fa malbé tot, posem per cas. Al llibre hi ha un conjunt de reflexions sobre aquestes coses. 

 

A què correspon aixo? Perquè intuim però no apliquem el concepte de paistage? perquè no ho sabem definir? 

 

Correspon a un procès geneaològic. A un procés històric de conformació de les percepcions i de les mentalitats i no hem arribat encara a donar aquesta dimensió a la nostra percepció col·lectiva de l’espai. Potser d’aquí a a unes dècades s’haurà produit. Com s’ha produit en moltes altres coses. Posaré un exemple una mica barat. Imagini’s que algú decidís convertir la muntanya de Montserrat en una pedrera. Objectivament és roca calcàrea, útil per la construcció, etc. Eh que això és inimaginable? Però en canvi fem moltes altres coses comprarables. Per què? doncs perquè Montserrat ja l’hem inscrit en el nostre sistema de valors, en el nostre imaginari i entenem que la seva signifcació paisagística va associada, certament, per una banda a l’estètica, però per l'altra a una sèrie de valoracions intocables. En el fons, a mesura tots els espais del territori els anem ubicant en llocs equivalents, llavors tindrem una imatge del paisatge. És com en la vida humana. Avui, malgrat tots els desastres que poguem viure, tots acceptem que tenim dret a la vida, que la vida és un dret de les persones. Els tribunals protegeixen l’exercici d’aquest dret i l’assassinat és un delicte greu! A l’Edat Mitjana l’assassinat estava a l’ordre del dia i el rei disposava de la vida dels súbdits a volunta. Aquí hi ha hagut una evolució del valor de la vida. Imaginem-nos que ara estem a l’Edat Mitjana paisagística. La filla del rei sí que tenia un valor però la vida d’un pagès no entenia cap. Avui dia, els tribunals donen el mateix valor legal a la princesa que al pagès. 

 

Valor legal? 

 

Des del punt de vista estrictament jurídic, és a dir, de la legislació tot és molt confús o molt deficient en termes de valoració del territori, com a conseqüència d’això, l’acció executiva del govern o de cada un de nosaltres en la nostra vida quotidiana és vacila·lant equívoca i depèn de rempells i d’opcions personals i de retruc els tribunals, tenen poca a cosa a fer. Aquestes decisions per vacilants i equívoques que siguin, com que no vulneren cap ordre jurídic previament establert, tampoc poden ser objecte de persecusió legal. I bé, aquest és el moment històric en què ens trobem. Això ho diem al llibre sense cap especial amargor, és simplement una constatació. Tots els moments històrics són un punt de la línia, del procés evolutiu de la humanitat. El que analitzem és en quin punt ens trobem en termes de respecte al territori i el paisatge i cap a on es preveu que anirem o cap a on creiem que hauríem d’anar.   

 

I cap a on anem? 

 

En el nostre cas concret, a Catalunya, anem fatalment, i utilitzo el terme fatalitat com a fet inexorable cap a un valoració creixent d’aquestes qüestions territorials i paisatgístiques, Món Planeta s’interessa per aquest tema, ESADE ens ha encarregat un llibre i són símptomes d’un increment d’interès i sensibilitat. I per part de la població en general, hi ha més persones que s’adonen d’aquestes qüestions, etc. Per tant, si atenguéssim aquesta tendència ètica, jo diria que anem bastant de pressa cap a una revisió profunda de la valoració del paisatge, el territori i el medi ambient. Ara, això s'interfexereix amb una altre fenomen, que és una dinàmica global de caràcter econòmic, tant per raons de pressió demogràfica com de deteriorament, en el nostre entendre, de la societat industrial que és d’un consumisme ferotge, com d'emersió d’actitus polítiques basades amb l’estòmac i no amb el cap. 

 

Com el president Trump, sense anar més lluny?

 

Tot això interfereix negativament en l’altre procés. Llavors el que es tracta de veure és qui guanyarà o de quina manera es combinaran. Fa 20 anys tots estàvem convençuts que la democràcia al món s’estava consolidant que la UE aniria creixent i es faria més forta i poderosa i que ja estaven oblidats segons quins tics del passat. I ara mirem la situació i resulta que el Regne Unit vol sortir de la UE, la UE no sap ben bé cap a on vol anar i actitus com les de Trump o de determinants dirigents europeus cada vegada tenen més predicament. Això no semblava que anés a passar i en canvi ha passat. Això hi actua negativament. Totes aquestes actituts, diem-ho pel seu nom són reaccionàries. Profundament reaccionàries, involutives. que tendeixen a anar contra el fil de la història encara que no els ho sembli. Nosaltres creiem i expliquem al llibre que el fil de la història va en aquestra linia, però aquestes regolfades reaccionàries existeixen i de quina manera!, i poden alterar de forma profunda aquest fil. 

 

Per tant, la conclusió és… 

 

Complexitat, incertesa i confusió. Complexitat perquè el nombre de vectors és enorme, i  a més a més tot passa a nivell global. Incertesa, perquè és allò com un partit de futbol igualat. Tots dos equips juguen igual de bé, però no se sap qui marcarà primer i qui guanyarà. I confusió. Hi ha un moment en què la mescla de la complexitat i la incertesa ens fa dubtar sobre si hem de tirar cap amunt o cap avall cap a la dreta o cap a l’esquerra…, és el moment en què ens trobem. Quan vas conduint per una carretera un dia de sol i vas per una recta tens poca complexitat, no tens cap incertesa i molta seguretat en la conducció. Sobtadement et trobes un revolt i a més amb una placa de gel. Llavors has de controlar molts paràmetres: el volant, el canvi de marxa, el derrapatge, això és la complexitat. Incertesa perquè no saps què has de fer primer: toco el fre o no toco el fre. I confusió perquè el cotxe de cop patina, comença a girar sobre el mateix i ja no saps si estàs a la carretera o si estàs a punt de sortin-ne. Ara estem en aquest punt, en un revolt, amb glaç i el cotxe que va voltant. 

 




Comentaris
Paisatges nostrats
Com és que al nostre país s'es tant aficionat a plantar sempre palmeres? A parer meu en fan un gra massa, les palmeres fan la sensació d'encara fer més calor, no creen ombra i sovint semblen unes escombres plantades a l'inrevés. Solament hi ha en una part del país una palmera autòctona, el margalló. Una altra barrabassada que arrosseguem del franquisme són alguns boscos artificials amb especies que no tenen res a veure amb la contrades on estan plantades. Als països seriosos tenen més cura.
1
Som-hi! Canviem el xip
Molt bon article, el paisatge és de tothom i massa sovint els especuladors de torn i els polítics que solament valoren el termini curt en els destrossen. Hi ha altres països del nostre que tenen més delicadesa i més cura de l'entorn, tant de bo la república catalana valori molt més aquesta mena de qüestions que ara les administracions no les hi en donem cap valor ni respecte, però restaran per a sempre i per als nostres descendents.
1
Anselm
La destrucció negligent del paisatge ha estat un dels pitjors drames de la modernitat a Catalunya.
1
Núria
A la Constitució Catalana es tindria que preservar un apartat per determinar l'actuació digna en el paisatge, com un dret i també un deure, doncs el paisatge és un patrimoni de país que hereda cada següent generació.
0

envia el comentari