Mariano Marzo: "L’electoralisme converteix la lluita contra el canvi climàtic en un gran xou"

Catedràtic d’Estratigrafia de la UB, avisa que "s’ha venut a la societat que podem tenir energies 100% renovables d’avui per demà i sense renunciar a res, pur populisme"
Mariano Marzo és catedràtic d'Estratigrafia i expert en recursos energètics de la UB | Jordi Borràs

Mariano Marzo és catedràtic d'Estratigrafia i professor de Recursos Energètics i Geologia del Petroli a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona. Membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, també és membre de l'American Association of Petroleum Geologists i de l’European Association of Petroleum Geoscientists & Engineers.

 

Professor Marzo, fa tot just set anys, el debat energètic se centrava en el pic del petroli, en quin moment les reserves mundials s’esgotarien i l’aixeta de l’or negre s’assecaria.  Ara el principal repte és la lluita contra el canvi climàtic, que apunta directament als recursos fòssils, una arma geopolítica i econòmica de primer ordre. Què ha canviat tan ràpid?

Hi ha un factor determinant, que són els efectes de la crisi econòmica i financera mundial, que comporta una caiguda de la demanda del petroli. Però sobretot un factor que ha passat més desapercebut a Europa, i és que els EUA comencen l’explotació del petroli i el gas no convencional, que encara que no és una panacea perquè es pot discutir el balanç energètic net que suposa, deixa en un segon pla el debat sobre si la producció de petroli convencional podria satisfer una demanda creixent. El fracking dels EUA obre una porta a un altre tipus de subministrament que no havíem comptat que seria econòmicament rendible.

 

Per tant, no és que es produeixi una conscienciació sobre la necessitat d’aturar els efectes del canvi climàtic, sinó que es constata que hi ha recursos fòssils sobrats per seguir consumint energia?

És una mica de tot. Es pren consciència que, amb les reserves provades que tenim, en cas de gastar-les, hi ha un risc elevat que s’incrementi la temperatura del planeta en més de 2 graus. Per tant, si es vol evitar aquest risc, sobrarien dues terceres parts de les reserves de combustible fòssil que tenim disponibles avui! Per això el focus es desplaça des de la por a l’exhauriment del petroli fins als riscos del canvi climàtic per a la nostra supervivència.

 

Aquest reordenament de prioritats es veu efectivament reflectit en els objectius que es marquen els estats a l’Acord Climàtic de París sobre canvi climàtic?

Es fan passos, però no prou sòlids. Els acords presos a la cimera de París ens situen l’any 2100 en un augment de la temperatura de 2,7 graus, és totalment insuficient, i això suposant que els estats signants compleixin. No són els objectius que caldrien, ni de bon tros.

 

Els Estats Units, primera potència mundial en reserves de carbó i amb grans reserves de gas i petroli per fracking creixen enormement, es va desvincular dels acords amb l’arribada de Donald Trump al poder. El factor Trump pot suposar canvis importants en la política energètica mundial?

A nivell dels EUA és segur que es viurà un retrocés. Trump ha anul·lat les disposicions d’Obama i el seu programa energètic és només America first, i això passa per anar cap a una dependència energètica mínima de l’exterior. Potenciarà els combustibles fòssils, també el carbó i el gas, i veurem quin impacte té el poder de Trump en la transició energètica mundial cap a les energies renovables i l’eficiència energètica, que té precisament les seves bases en l’Acord de París rebutjat pels EUA. La transició energètica suposa que els grans productors de petroli són els perdedors, i la UE es veu com una de les guanyadores, tal i com es veia Barack Obama quan va sumar els Estats Units a la transició energètica. Amb el canvi de govern als EUA, assistim a un canvi de tendència fort: Trump lidera una contrareforma energètica, no vol renunciar als combustibles fòssils, que li donen riquesa i poder, i això explica les noves aliances dels EUA amb Rússia i altres grans productors de petroli.


Marzo alerta s'amaga a la societat les renúncies que implica fer una transició energètica | Jordi Borràs

La transició cap a energies més eficients i netes està condemnada al fracàs?

En termes geopolítics trobarà resistències molt importants en països que tenen els hidrocarburs fòssils. Hi ha una gran aliança Trump-Putin que difícilment es deixarà trepitjar. Els EUA i Rússia no poden permetre que la UE lideri els canvis i dicti els terminis i la forma en què s’ha de fer la transició, però tampoc no podran evitar que les energies renovables creixin arreu del món.

 

Podem trobar-nos davant d’una nova guerra energètica?

D’entrada, no deixa de ser una ingenuïtat pensar que, si per fer una transició energètica has de deixar dues terceres parts dels combustibles fòssils al subsòl, els països que tenen aquests combustibles renunciaran a la riquesa i el poder a canvi de res. Més que una guerra energètica, hi haurà un xoc d’interessos molt potent, i Donald Trump serà molt bel·ligerant.

 

Es pot aturar la transició energètica, o només retardar?

La transició energètica és imparable i les renovables i l’eficiència seran importants, però la velocitat a la qual es produirà la transició serà més lenta del previst, caldrà superar grans resistències financeres i geopolítiques.

 

Vostè sempre és molt crític amb les grans cimeres pel canvi climàtic. Si Trump i Putin volen aturar la transició i els qui la volen, no fan passos decidits...

Les cimeres pel canvi climàtic estan polititzades. Un assumpte tan important no es pot gestionar amb finalitats electoralistes a curt termini. Prometre coses per guanyar les eleccions i passar de tot? El problema del canvi climàtic no és només una qüestió de model energètic que es resolgui substituint un combustible per un altre. És també una qüestió de fons sobre el model social i econòmic. Necessitem més energia perquè cada vegada som més persones al món, i aquestes persones volen viure amb uns estàndards de vida dels països més rics que es propaguen a través dels mitjans de comunicació. Segurament, el que resulta inviable és un model de creixement demogràfic indefinit. Ja sé que el món és molt desigual i que hi ha un 30% de població rica i un 70% de població de aspira a viure com el 30%.

 

No seria just que el 70% renunciés a créixer i viure millor si el 30% no fa cap sacrifici.

No hi haurà cap polític que s’atreveixi a dir en una cimera que, en realitat, l’acord que cal fer és redistribuir allò que tenim. I com que això no passarà, perquè no es vol canviar el model econòmic i social mundial, de moment ens hem de centrar en el model energètic, descarbonitzar-lo i fer-lo més eficient. Però, el que guanyem per fer més net i eficient el model energètic, compensa el que perdem en termes d’efecte sobre el canvi climàtic que suposa l’increment de població al planeta? El 2050 serem 10.000 milions de persones. Aquestes són les contradiccions que sorgeixen en aquestes grans cimeres, els rics prometent que donaran tecnologia i ajuda financera, però el 70% restant de població no vol aturar el seu creixement.


Marzo sobre l'Acord de París: "No són els objectius que caldrien, ni de bon tros" | Jordi Borràs

Vol dir que es fa teatre, en aquestes cimeres?

Absolutament! La política electoralista converteix la lluita contra el canvi climàtic en un gran xou. Fins que no es plantegi un canvi més enllà dels cicles electoralistes a curt termini no és viable fer una transició sòlida, sobretot perquè quan canvia un govern, com ha passat als EUA, pot canviar totalment la prioritat en la lluita contra el canvi climàtic i fins i tot les aliances geopolítiques mundials.

 

Si els polítics fan electoralisme, els ciutadans els haurien de deixar de votar si no els interessa. Quina responsabilitat tenen els ciutadans en aquesta lluita contra el canvi climàtic?

No som conscients de la nostra responsabilitat. Sabem que el canvi climàtic es produeix per l’emissió de CO2, fruit, majoritàriament, de la crema de combustibles fòssils, però no ens preguntem per què fem servir combustibles fòssils. És una energia concentrada i barata que ens ha permès assolir el desenvolupament que tenim, i si jo li he de dir a la gent que amb l’eficiència i les renovables no serà suficient, sinó que hauríem de reformular la nostra forma de vida i els nostres hàbits de consum, possiblement no tindríem un percentatge tan aclaparador de gent que aposti per la transició energètica i la lluita contra el canvi climàtic.

 

El pas a les energies renovables s’ha venut com una fórmula màgica?

L’hem venuda com una cosa possible, 100% renovables d’avui per demà i sense renunciar a res. Això és populisme. Solucions fàcils a problemes complexos que tenen un rèdit electoral molt alt perquè treus angoixa a la població. Però des d’una perspectiva tècnica, tothom sap que és un problema molt més complex, que requereix no únicament ‘bla, bla, bla’, sinó començar a canviar hàbits i conviccions molt arrelades.

 

Catalunya encarrila correctament la transició energètica?

Es prenen decisions que abans no es prenien i creix la consciència social, però les accions encara estan massa motivades per l’electoralisme i la cerca de resultats a curt termini en aquest sentit. No es planteja seriosament la qüestió, estem comprant solucions màgiques sense que s’expliqui que això implica renúncies. Això passa a Catalunya i a arreu, perquè si expliques les renúncies hi hauria incertesa, i cap polític no vol generar incertesa. Massa consignes polítiques i poca anàlisi seriosa i crítica amb participació de tota la societat. No es dóna veu a col·lectius que realment hi entenen i que tenen pensament crític.

 

Es refereix als experts com vostè?

Sí, se’ns silencia força perquè la societat no vol sentir a parlar de complexitats. Té por de descobrir que no tot és blanc o negre, els matisos espanten i es tapen. Els polítics que es nodreixen dels vots de la societat no poden estar del costat de la gent amb esperit crític i un discurs complex, perquè automàticament perden el contacte amb la base social. És molt preocupant que els polítics no es basin en estudis ben fonamentats i escenaris en contínua revisió, sinó que prefereixin la post-veritat, deixar content qui t’escolta.

 

Aquest expert creu que la transició energètica es veurà entorpida per una aliança Trump-Putin | Jordi Borràs


Comentaris

envia el comentari