L’operació d’extermini de rates més gran mai duta a terme ha aconseguit alliberar l’illa de Geòrgia del Sud, a l’oceà Atlàntic, d’una plaga que afectava greument la seva biodiversitat. El darrer examen d’aquesta regió, molt propera a l’Antàrtida, no ha aconseguit trobar cap rastre d’aquests rosegadors, que havien arribat a bord dels vaixells que, especialment durant els segles XIX i XX, hi desembarcaven durant les seves operacions de caça de balenes i foques.
Durant els darrers vuit anys, gràcies a una entitat escocesa (South Georgia Heritage Trust) que hi ha invertit 10 milions de lliures esterlines -10,5 milions d’euros-, s’han fet servir helicòpters per escampar 300 tones de verí a les costes de l’illa, en una operació que s’ha dut a terme en tres fases. Després de la darrera, que va tenir lloc fa dos anys, un grup d’experts ha dut a terme una cerca exhaustiva, que incloïa gossos rastrejadors, per mirar de trobar proves de la supervivència de les rates, però no n’han aconseguit localitzar cap.
Els darrers sis mesos, un equip de recerca ha controlat més de 1.500 indrets de l’illa, caminant gairebé 2.500 quilòmetres buscant rates que haguessin sobreviscut a les operacions d’extermini. Una altra de les operacions realitzades consistia a posar trampes amb aliments per atreure-les, però tampoc no ha donat cap resultat, raó per la qual la plaga s’ha considerat eradicada completament.
El primer a visitar aquesta illa remota va ser l’explorador James Cook el 1775 i, el 1922, Ernest Shackleton hi va morir durant la seva darrera expedició antàrtica i hi és enterrat. Actualment, milers de turistes la visiten cada any per veure les seves poblacions de foques, pingüins i albatrossos. Aquests darrers són només dos exemples de les 30 espècies d’ocells que habiten l’illa.
La manca d’arbres a Geòrgia del Sud fa que nidifiquin als nius o en petits forats a terra, cosa que els havia convertit en una presa ideal per a les rates a partir de la seva arribada, a causa de l’acció humana, que es van reproduir molt ràpidament i van començar a devorar la fauna local.
Dues de les espècies la supervivència de les quals preocupava més eren la piula antàrtica (Anthus antarcticus), l’ocell cantador que viu més al sud del món, i l’ànec de bec daurat de Geòrgia del Sud, totes dues espècies exclusives d’aquesta illa. Les seves poblacions, segons els darrers censos, estan augmentant gràcies a la desaparició de les rates.
Els costos d’aquest gran projecte han estat pagats, en gran part, gràcies als prop de 9.000 turistes que visiten l’indret cada any, a qui s’ha anat conscienciant de la importància d’eliminar les rates per assegurar la supervivència d’un ecosistema tan especial. Cada temporada, els visitants de Geòrgia del Sud han donat unes 200.000 lliures a la lluita contra l’espècie invasora.
Tot i que en general una operació d’aquestes característiques es considera pràcticament impossible, les glaceres presents a l’illa han permès dividir la seva superfície en zones més petites que, gràcies a la poca predisposició de les rates a creuar les masses de gel, s’han pogut netejar.
En el futur, però, amb el canvi climàtic fent recular les glaceres, una reinfestació de rates podria fer impossible repetir l’operació amb la mateixa eficiència. És per això que s’han començat a implementar protocols de seguretat molt estrictes per impedir que ni un sol rosegador torni a habitar l’illa.
Actualment, els vaixells turístics tenen prohibit atracar al port i els seus passatgers, que arriben a la costa en barques inflables, són registrats per assegurar que no duen cap polissó al damunt. Pel que va als vaixells militars i pertanyents al govern del Regne Unit -de què Geòrgia del Sud és un territori d’ultramar-, el permís per atracar depèn d’una fumigació prèvia del seu interior i d’un examen amb gossos rastrejadors per comprovar que no hi ha rates a bord.
Una sola femella embarassada, si aconseguís superar totes aquestes mesures i arribar a Geòrgia del Sud, podria tornar a desencadenar la plaga.
