La superfície forestal ocupa un 66% de Catalunya. D’aquesta, el 80% és de propietat privada, cosa que vol dir que gairebé el 53% del país són boscos en mans de particulars o empreses que miren de mantenir-los en bon estat i desenvolupar activitats econòmiques que siguin rendibiles i alhora respectuoses amb el medi ambient, duent una tasca molt important pel manteniment de la vida rural, la biodiversitat i la prevenció d’incendis. Segons el Consorci Forestal de Catalunya, però, la situació és cada cop més complicada a causa dels impediments que posa l’administració. Aquest dimecres al migdia aquesta entitat, que agrupa uns 1.500 socis entre propietaris i associacions forestals representen més de 200.000 hectàrees de bosc arreu del país, ha reclamat a la Generalitat que tingui en compte les seves necessitats i opinions a l’hora de regular i ordenar la gestió dels boscos perquè tot el país se’n pugui beneficiar. En el seu parer, el Govern actua d’esquenes al bosc i als seus propietaris i amb una visió “urbanita”, que posa en perill greu els boscos i, a més, afavoreix la terciarització i la pèrdua de població de les zones rurals catalanes.
En paraules del seu president, Rossend Castelló, la situació actual “amoïna molt” al Consorci. Com a propietaris i silvicultors que reivindiquen una gestió forestal sostenible, la seva entitat és alhora un grup de pressió polític, una cooperativa i un punt de trobada d’empreses que duen a terme activitats econòmiques com, per exemple, la indústria del suro. És per això que els preocupa molt que, la tendència actual del Departament de Territori i Sostenibilitat, que manté un nivell de protecció dels boscos elevadíssim i contraproduent ja que, ignorant la terra i a la gent que hi viu, els pot dur a convertir-los en “parcs temàtics sense economia ni població”. De fet, actualment la regulació de les activitats al bosc està dividida entre els departaments de Territori i Sostenibilitat i d’Agricultura, que sovint tenen punts de vista diferents -o directament contradictoris- que dificulten la protecció dels boscos i la seva biodiversitat, les activitats econòmiques que hi tenen lloc i, també, el manteniment de les poblacions humanes a les zones agrícoles i forestals del país.
A dia d’avui, afirmen des del Consorci, l’aprofitament dels boscos catalans és tan baix que la massa forestal creix a un volum d’1.000.000 m3 anuals. Segons Castelló, fins i tot els bombers estan segurs de la proximitat d'”un gran incendi” a causa, en part, d’unes polítiques que donen espai a la natura sense preocupar-se per la seva gestió malgrat els informes científics que recomanen fer el contrari. Segons els líders del Consorci, l’elitisme d’uns governants que ho miren tot des d’un punt de vista “urbanita” i l’actitud depredadora de la ciutat, que considera que el camp és o bé pel seu ús recreatiu o bé un espai per on créixer, és darrere molts problemes actuals. És per això que han insistit que les polítiques forestals tinguin en compte tant les necessitats dels boscos com les dels seus propietaris, ja que no fer-ho és el pitjor obstacle per al desenvolupament d’una política forestal sostenible.
El Pla Especial de l’Alta Garrotxa, per exemple, delimita les activitats al bosc amb per tal d’aconseguir el que consideren un “creixement natural” de la massa forestal. Pels responsables del Consorci, però, això pot ser catastròfic. L’exalcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal, membre de la junta de govern del Consorci i representant seu al Centre de la Propietat Forestal, ha recordat que el Pirineu és un bosc ininterromput de Navarra fins al Cap de Creus i que, per tant, un incendi en aquella zona podria tenir unes conseqüències catastròfiques. Malgrat això, però, el Pla Especial imposa unes restriccions al manteniment del bosc que, afirma, fins i tot han fet que els bombers diguessin que, quan hi hagi un gran incendi, no aniran a apagar-lo, negant-se a treballar a zones de difícil accés per la manca de manteniment dels camins i en un foc causat per una gestió deficient del bosc que han assenyalat múltiples vegades.
Més enllà de casos extrems, però, l’abandonament dels boscos té altres efectes negatius, com ara la proliferació d’espècies invasores, i la caiguda de l’agricultura i la ramaderia redueix una biodiversitat que necessita activitats diverses per desenvolupar-se com havien fet tradicionalment. Els propietaris, des de temps immemorials, havien arribat a un pacte amb la societat a través de la gestió, el control i la millora dels boscos, cosa que van continuar fent fins les darreres dècades. Ara els boscos estan sent desaprofitats i, en molts casos, abandonats, amb la silvicultura esdevenint cada dia més una professió del passat.
Una de les demandes principals del Consorci és, justament, aturar la creació de l’Agència del Patrimoni Natural i la Biodiversitat en els termes en què el Govern la vol fer realitat. Els propietaris privats creuen és que el Centre de la Propietat Forestal podria dur a terme aquesta tasca si, d’una banda, comptés amb la presència dels propietaris públics i, de l’altra, si es fes de manera que aglutinés tots els elements presents en la gestió i l’explotació dels boscos: la caça, el lleure, la recollida de pinyes i bolets, la selvicultura, l’accés i la biodiversitat. Una Agència gestionada així, de forma coparticipada i on la propietat tingués representació per explicar els seus problemes i prendre part a la presa de decisions, seria molt més eficient que la proposta de la Generalitat, molt restrictiva i que ignora els propietaris. “Sense economia no es paguen els boscos”, ha dit castelló. Una gestió local amb criteris universals seria, per a ells, la millor opció ja que “la monogestió elimina la biodiversitat”.
Per reblar el seu discurs, els responsables del Consorci han volgut recordar que les subvencions del Govern per a la gestió sostenible dels boscos han anat baixant el llarg dels anys, reduint-se a 4 milions d’euros des d’un màxim de 10 milions. Ells, en canvi, creuen que una bona tasca, que mantingui la biodiversitat dels boscos i les activitats econòmiques alhora que es redueixi el risc d’incendis, necessita uns 30 milions d’euros, una xifra que, per mantenir en bon estat un 66% del territori català, consideren irrisòria. Aquesta inversió, a més, reduiria la necessitat d’inversions en extinció d’incendis, repercutint molt posivitament en tots els aspectes.
