La missió Dawn de la NASA és a punt d’arribar a la seva fi després que la seva vida útil hagi estat ampliada diverses vegades, superant amb escreix les expectatives que hi havia sobre les seves exploracions de dos planetoides, Ceres i Vesta, que constitueixen el 45% de la massa total del cinturó d’asteroides del nostre Sistema Solar. Ara, la sonda és a punt de quedar-se sense combustible i, quan ho faci, deixarà de comunicar-se amb la Terra, quedant-se orbitant al voltant de Ceres durant dècades. La Dawn, a més d’aportar moltíssima informació sobre aquests dos móns, també va ser la primera nau de fabricació humana que va visitar i orbitar dues destinacions extraterrestres durant la seva missió, sumant als seus acompliments científics el fet de ser tota una fita de l’enginyeria.
Quan la sonda va ser llençada de Cap Canaveral (Estats Units) el setembre de 2010, tot el que se sabia de Ceres i Vesta eren les imatges obtingudes o bé des de la terra o des del telescopi espacial Hubble, que mostraven aquests dos cossos que orbiten entre Mart i Júpiter. Entre 2011 i 2012, la Dawn va orbitar Vesta, capturant imatges increïbles dels seus cràters, muntanyes i valls. El 2015 va arribar a Ceres, on va mostrar un criovolcà -que expulsa aigua, metà o amoníac- i també algunes zones brillants que, més endavant, es va comprovar que eren dipòsits de sal. D’aquesta manera, la sonda Dawn va explorar dos dels darrers móns que quedaven per conèixer al Sistema Solar intern, que d’ençà de la seva descoberta, fa dos segles, havien estat només dos puntets de llum enmig de les estrelles.
Fins ara, la Dawn ha estat l’única nau que ha orbitat cossos celestes del cinturó d’asteroides i, també, l’única que ha orbitat dues destinacions. Això va ser possible gràcies a la propulsió iònica, un sistema enormement eficient i al qual, a més, la sonda va dur fins als seus límits per aconseguir el màxim d’energia durant el màxim de temps, demostrant la seva gran utilitat per altres missions que vulguin visitar diversos llocs en el mateix viatge. Així va ser com la Dawn va arribar a Vesta el 2011 i la va orbitar, analitzant-la, durant 14 mesos, abans de marxar-ne el 2012 i maniobrar pel cinturó d’asteroides durant dos anys abans d’arribar a l’òrbita de Ceres, on ha estat recollint informació des del 2015. Gràcies a aquesta missió, el científics van descobrir moltes coses sobre els origens del nostre Sistema Solar. Ceres i Vesta funcionen com càpsules del temps, s’han convertit en supervivents intactes de les primeres fases del desenvolupament de la nostra història estel·lar. A través d’ells podem conèixer com es van formar, com van evolucionar i entendre molt millor el desenvolupament dels cossos del nostre Sistema Solar.
En el cas de Ceres, quan la Dawn hi va arribar els científics van descobrir un planeta nan que tenia, a la seva superfície, les marques geogràfiques i químiques de l’oceà que, antigament, havia tingut. Les marques brillants de la seva superfície són dipòsits de salt que han arribat a la superfície des de sota l’esforça, indicant que, en el passat, Ceres podria no haver estat gaire diferents de llunes glaçades com Europa o Encèlad, amb oceans. De fet, les anàlisis fetes per la Dawn mostren que és possible que Ceres encara tingui aigua líquida sota la superfície i que, fins fa relativament poc, hi havia regions geològicament actives que es nodrien d’una reserva d’aigua a les profunditats. Un dels descobriments més importants fets a Ceres, però, és el que es va fer a la regió del cràter anomenat d’Ernutet, on van trobar moltes molècules orgàniques, un dels elements essencials de la vida. Les dades de la Dawn, però, no poden determinar amb seguretat si van ser formades per processos orgànics. Tot i això, tot indica que aquests compostos provenien de l’interior del planeta, per la qual cosa podrien haver-se format, almenys durant un temps, a l’oceà que hi havia a sota.
Pel que fa a Vesta, la sonda va trobar proves d’un fenòmen de 4.500 milions d’anys d’antiguitat. Segons el mapa del planetoide, el seu hemisferi nord va patir impactes de meteorits molt més grans que no es pensava, cosa que indica que, en el passat, el cinturó d’asteroides tenia objectes molt més grans que ara i molt més grans, fins i tot, del que els científics havien imaginat.
En la fase final de la seva missió, la Dawn és a Ceres, enviant imatges d’altre resolució en diversos espectres, dades de gravetat, etc. Pràcticament cada dia fa una volta al planetoide a una distància de 35km de la seva superfície, recollint dades fins que se li acabi el combustible i perdi la capacitat de comunicar-se amb la Terra. Quan això passi, no caurà a la superfície de Ceres, però. Com que el planetoide té molt d’interès per als científics, que volen estudiar la química dels orígens de la vida, la NASA té un protocol de protecció planetari estudiat per aquests casos. A diferència de la sonda Cassini, que es va desintegrar contra la superfície de Saturn per protegir-lo de la contaminació, la Dawn continuarà orbitant Ceres, que no té atmosfera, almenys durant dues dècades.
