El nombre d’exoplanetes de què coneixem l’existència ja arriba als volts dels 4.000 amb petites variacions depenent de l’agència consultada, segons informa la cadena britànica BBC. D’ençà que Aleksander Wolszczan i Dale Frail van descobrir els primers planetes fora del nostre Sistema Solar -en aquest cas orbitant un púlsar- el 1992, la millora dels telescopis terrestres i espacials i dels sistemes de detecció han fet que se’n trobessin cada vegada més i més ràpid.
Així, tot i que fa trenta anys els científics no en podien estar segurs, s’està demostrant com de comuns són, els planetes, ja que la majoria d’estrelles que podem observar amb prou claredat a la Via Làctia tenen, com a mínim, un exoplaneta orbitant al seu voltant. La cadena britànica cita la doctora Françoise Roques, de l’Observatoire de Paris (França), que afirma que “hem passat d’un cel estrellat a un cel planetari, amb més planetes que estrelles”. “A més, els sistemes planetaris tenen una gran diversitat d’estructures, amb planetes orbitant una, dues… estrelles, o altres planetes”. L’Enciclopèdia de Planetes Extrasolars, que depèn de l’observatori francès, ja ha comptabilitzat més de 4.000 planetes.
L’Arxiu d’Exoplanetes de la NASA, en canvi, és a 74 exoplanetes d’arribar a la xifra, tot i que el Telescopi Espacial Tess, posat en òrbita l’any 2018, ha detectat 443 candidats a planeta que esperen confirmació i que se sumen als 2.423 candidats del Telescopi Espacial Kepler, que va detectar abans de ser retirat i que també esperen que es confirmi o es desmenteixi que són, realment, exoplanetes. La darrera incorporació al catàleg de la NASA va ser la Súper Terra GI 686 b, que orbita una nana vermella i que, afegida el passat 21 de març, va ser descobert gràcies a telescopis terrestres. La cadena britànica explica que la diferència de planetes confirmats entre aquests dos arxius depèn, bàsicament, dels criteris d’acceptació.
Les tècniques de detecció d’exoplanetes s’han diversificat i han millorat molt durant els darrers trenta anys. Al principi, se n’havien trobat gràcies al moviment que la força gravitacional d’un planeta indueix en una estrella. Això, però, només podia portar al descobriment de gegants gasosos que orbiten molt a prop de les seves estrelles, el que es coneix com a “Júpiters calents”. En la resta de planetes, aquest sistema no és gaire efectiu.
La posada en òrbita del Telescopi Espacial Kepler el 2009, però, va obrir una altra possibilitat: detectar exoplanetes en base a la variació de la brillantor d’una estrella quan el planeta passa entre ella i l’observador. Aquesta tècnica, anomenada “mètode de trànsit” ha permès descobrir centenars de planetes de la mida de Neptú i també moltes Súper Terres, planetes rocosos amb una massa molt més gran que el nostre.
Segons la doctora Roques, “estem anant de projectes de descobriment a projectes d’exploració, per a una millor comprensió de l’estructura, la formació, l’atmosfera i, és clar, l’habitabilitat dels exoplanetes”.
