Personal científic de la UAB i el CREAF publica un estudi on es constata que l’augment dels episodis de sequera i la manca d’aigua al sòl han afavorit espècies mediterrànies com l’alzina, el garric o el roure martinenc. Mentre que les coníferes, sobretot el pi roig, van perdent terreny per estar menys adaptades a les sequeres. Les tendències de canvi corresponen al període de 1987 a 2012 i s’han pogut observar gràcies a imatges de teledetecció obtingudes per satèl·lits i computació estadística.
Les espècies i el tipus de comunitats vegetals canvien responent tant a les característiques físiques del terreny, com a factors climàtics o humans. Un estudi realitzat per investigadors i investigadores de la UAB i el CREAF, publicat a Forest Ecology and Management, mostra la dinàmica i com ha canviat la vegetació de tres grans regions de la península Ibèrica entre 1987 i 2012.
L’article constata que, “després de l’abandonament de moltes zones rurals i el canvi d’ús de la terra, la sequera i les variables topogràfiques que condicionen la disponibilitat d’aigua al sòl —com l’altitud, el pendent, la humitat del sòl i la radiació solar— juguen un paper molt important en els canvis dels boscos els darrers anys”, explica l’autor principal de l’estudi, l’investigador de la UAB Juan José Vidal Macua.
L’article destaca la disminució de les coníferes (especialment pins) i l’expansió dels planifolis mediterranis —arbres de fulla plana i ampla, com alzines i roures—, els quals podrien convertir-se en dominants en moltes àrees de la Mediterrània si continua la tendència climàtica d’augment de temperatures i menor disponibilitat d’aigua.
L’ús de la teledetecció i l’estadística en els models de canvi global
“Identificar les tendències a nivell regional i global i els efectes del canvi climàtic sobre la vegetació requereix gestionar grans volums de dades. Fins ara, l’ús de fotografies aèries ha permès avenços importants, però la teledetecció amb satèl·lits és la millor eina per identificar tendències en la dinàmica de la vegetació a gran escala temporal i espacial”, explica Xavier Pons, catedràtic de Geografia de la UAB, investigador del CREAF i director de l’estudi. La investigació s’emmarca dins el projecte ACAPI, que està estudiant la dinàmica de les cobertes dels sòl i del clima a la península Ibèrica en els darrers 45-65 anys.
Per veure com han estat les tendències de canvi en els boscos de la península, l’estudi ha analitzat tres regions ibèriques. S’ha usat imatges del satèl·lit Landsat, una base de dades de sequera de la península Ibèrica (calculada gràcies als models climàtics del professor de la UAB Miquel Ninyerola), un nombre elevat d’altres variables ambientals i estadística computacional.
Dues zones són del nord-est peninsular: una inclou bona part de Catalunya i l’altra de l’Aragó, amb una lleugera superposició (atès que coincideixen amb escenes de l’òrbita del satèl·lit), i ambdues arriben fins els Pirineus. La tercera, situada a Andalusia, inclou Sierra Nevada i bona part del sistema Penibètic.
Reducció de les coníferes a favor dels planifolis
A les coníferes en general els afecten molt les sequeres llargues, i és per aquest motiu que espècies com el pi roig, més ben adaptada a latituds fredes del nord d’Europa, han anat quedant relegades a zones humides i a cotes altes de les muntanyes. Això ha afavorit certs planifolis (arbres de fulla plana i ampla) com l’alzina, el garric i el roure martinenc. De fet, els resultats mostren que sota condicions de sequera, els boscos mixtos de planifolis i coníferes és més fàcil que passin a ser de només planifolis amb el temps. Tanmateix, en zones amb pocs episodis de sequera, algunes coníferes segueixen dinàmiques actives, especialment el pi blanc, que és capaç de competir amb l’alzina a les cotes mediterrànies més baixes.
Al nord, a les zones de Catalunya i l’Aragó, l’alzina i el garric s’han vist afavorides en aquelles zones més afectades per la sequera. Això ha passat tant en boscos madurs com en matollars, gràcies a que aquests planifolis perennes estan més adaptats a la limitació d’aigua. En zones de baixa radiació solar a Catalunya, les sequeres han afavorit un planifoli caduc com el roure martinenc en paisatges que comparteix amb el pi roig, menys adaptat al dèficit hídric.
No obstant, en general les transicions a boscos caducifolis necessiten disponibilitat d’aigua i humitat al sòl, i per això solen ser més freqüents al nord de la Península, i de forma més testimonial al sud, on el clima és més càlid i sec. Caducifolis com roures i faigs dominen la transició a partir dels 1000 m a les muntanyes, especialment als vessants nord, on hi ha més humitat. A l’Aragó, la zona del riu Cinca ha tingut una transició important de coníferes cap a caducifolis, atès que la llera d’aquest riu té uns sòls molt més adequats per als arbres de fulla caduca.
Cal tenir en compte que “la gestió històrica del territori, l’abandonament de la terra i la substitució de llenya per combustibles fòssils com a font d’energia també han contribuït a l’expansió dels planifolis”, explica Cristina Domingo, una de les autores de l’estudi i investigadora de la UAB i del CREAF. I alerta: “que els boscos canviïn i les espècies més resistents a la sequera acabin dominant les comunitats forestals podria alterar el ritme de captura de carboni i el règim d’incendis al Mediterrani”.
