Els científics que investiguen la pujada del nivell del mar han invertit molt temps en estudiar les regions sud-est i nord-oest de Grenlàndia, on hi ha enormes glaceres que duen trossos de gel grans com icebergs fins l’oceà Atlàntic, on s’acaben fonent. Un estudi de la Universitat Central d’Ohio (Estats Units), però, sembla indicar que, en realitat, el problema més gran és a la regió sud-oest, que va ser la que va perdre més glaç entre els anys 2003 i 2013 i on, curiosament, hi ha molt poques grans glaceres. Com podia ser?
La resposta va sorprendre els investigadors: el gel s’està fonent en direcció a l’interior de l’illa. Al sud-oest de Grenlàndia, durant els estius, hi ha rius cada cop més grans d’aigua de desglaç que corren en direcció al mar, causats, és clar, per l’escalfament global. La quantitat d’aigua que rep l’Atlàntic per aquest procés és tan gran que hauria, indiquen, de ser tinguda en compte com una amenaça per algunes ciutats costaneres i illes del món, per com pot fer pujar el nivell del mar.
Els climatòlegs i els experts en glaceres han fet un seguiment de la capa de gel de Grenlàndia des de 2002, quan la NASA i Alemanya es van unir per començar el programa GRACE (Gravity Recovery and Climate Experiment), amb dos satèl·lits mesurant el gruix del gel a tota Grenlàndia. Segons les dades de GRACE, entre 2002 i 2016 Grenlàndia va perdre unes 280 gigatones anuals de gel, cosa que equival a una pujada anual del nivell del mar de 0,76mm.
Els investigadors d’Ohio van fer servir aquestes dades, combinades amb les d’estacions escampades per tota la costa de l’illa, per identificar els canvis que patia la massa de gel, i van trobar una tendència alarmant: la fusió s’havia accelerat molt al sud-oest de Grenlàndia fins a ser, l’any 2012, quatre vegades més ràpida que al 2003.
Una possible explicació d’aquest fenomen és l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord, que duu aire més càlid, cels més clars i més radiació solar a l’oest de Grenlàndia, combinada amb el canvi climàtic que estem provocant els humans. Totes dues coses juntes podrien explicar aquest increment espectacular del desglaç estival fent que, cada any, la temperatura de fusió del gel se superi cada any més sovint i durant més temps a un dels contribuents més importants del món a la pujada del nivell del mar.
Arribats a aquest punt, els científics només poden dirigir els seus estudis a predir com continuarà aquest procés de desglaç i si, prenent les decisions correctes, hi haurà manera d’aturar-lo en algun punt.
