Les glaceres d'Alaska es fonen al ritme més ràpid dels últims quatre segles

En algunes regions el volum de la fusió és 60 cops més gran que a mitjans del segle XIX. L'escalfament de la zona tropical del Pacífic per les emissions de gasos d'efecte hivernacle en podria ser la causa.
Panorà mica del mont Hunter, a Alaska
Panoràmica del mont Hunter, a Alaska | SwirlyLand (CC)

Les glaceres del Parc Nacional Denali, a Alaska (Estats Units) s'estan fonent al ritme més ràpid que s'ha registrat mai i, segons els càlculs, també al més ràpid dels darrers quatre segles. La raó d'aquest fenomen és l'augment progressiu de les temperatures a l'estiu. Segons un estudi publicat a la revista 'Journal of Geophysical Research: Atmospheres', de la Unió Geofísica Americana, i liderat pel glaciologista Dominic Winski del Darmouth College, les mostres analitzades indiquen que les temperatures estivals són entre 1 i 2 graus més altes que durant els segles XVIII, XIX i XX. En el cas del mont Hunter, on l'escalfament ha duplicat el que s'ha registrat a nivell del mar a la mateixa Alaska, a dia d'avui als estius es fon 60 vegades més neu que la que que es fonia al principi del període industrial, fa 150 anys.


La recerca també conclou que la serralada d'Alaska, al sud de l'estat, s'ha estat escalfant ràpidament durant almenys un segle i que això es deu a l'augment de les temperatures a la zona tropical de l'oceà Pacífic, causat pels gasos d'efecte hivernacle i que han alterat els moviments d'aire entre els tròpics i els pols. Així doncs, l'escalfament als tròpics accelera la fusió de les glaceres àrtiques, que almenys a Alaska estan fonent-se a un ritme molt més ràpid que les glaceres que es troben a nivell del mar. La comprensió d'aquest fenomen, provocat pel canvi climàtic, és molr important perquè les glaceres són una font d'aigua dolça per a moltes zones densament poblades del planeta i, a més, poden contribuir de manera molt important a la pujada del nivell del mar.


 

Winski i la resta d'investigadors de Darmoith, la Universitat de Maine i la Universitat de New Hampshire van començar la seva recerca el 2013 perforant la capa de gel per accedir al més antic, que els donaria informació de com ha canviat el clima durant els darrers segles en una regió on hi ha molt poques estacions meteorològiques amb registres anteriors a 1950. Les característiques del gel donen moltes pistes de com era el clima de la regió en el passat. El gel més fosc i sense bombolles, per exemple, indica en quins moments la neu de la glacera es va fondre durant l'estiu i es va tornar a glaçar a l'hivern. Els investigadors van comptar les zones fosques -capes foses- de cada mostra i van determinar en quin moment van produir-se en base a la seva profunditat. Com més capes foses s'observen en un any, més càlid va ser l'estiu.


Escaladors al mont Hunter (Alaska)
Escaladors al mont Hunter (Alaska) | Gary Clark (CC)

Els resultats que van obtenir indiquen que la neu es fon 57 cops més ara que fa 150 anys i, de fet, abans de 1850 només van registrar quatre anys on la neu s'hagués fos. Aquest augment es correspon directament amb l'augment d'entre 1,2 i 2 graus que s'ha produit respecte els períodes més càlids dels segles XVIII i XIX, la majoria del qual s'ha produit en els darrers 100 anys. En comparació amb altres zones d'Alaska, les glaceres del mont Hunter són molt més influenciades per les variacions de temperatura al Pacífic perquè no hi ha cap muntanya gran al sud que pugui aturar els vents que venen del mar. Així, els anys on les temperatures a la zona tropical de l'oceà han estat més càlides, els episodis de fusió de les glaceres han estat més intensos, confirmant que la variació dels corrents d'aire fa augmentar la pressió atmosfèrica i causa més dies assolellats a la serralada d'Alaska durant els estius.




Comentaris

envia el comentari