L’aigua és un dels recursos més importants i alhora dels més escassos de què disposem a Catalunya, i la seva gestió determina el futur de cada territori i dels seus habitants i, a més, també modula el canvi climàtic i els seus efectes. El mateix passa amb els boscos, que ocupen més de la meitat de la superfície del país i que han estat descuidats. La seva densitat, de fet, els fa molt més vulnerables a les sequeres i als incendis i impedeix que compleixin la seva funció de ‘pulmó’, absorbint diòxid de carboni. Aquestes van ser les dues conclusions principals de la xerrada “El canvi climàtic i la incidència en la política de l’aigua. Què cal fer?”, que aquest dilluns al vespre va reunir al Centre de Cultura Popular La Violeta (Gràcia, Barcelona) alguns grans coneixedors del tema, provinents de diversos àmbits, convocats pels Amics i Amigues de La Violeta amb el suport del Fòrum Narcís Monturiol.
Presentats pel professor oceanògraf del Centre Superior d’Investigacions Científiques, Jordi Salat, els tres ponents van exposar problemàtiques vinculades molt íntimament des de tres òptiques: global en el cas de Joan O, Grimalt, director de l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua i químic del mateix CSIC; catalana, com va fer el responsable d’adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, Gabriel Borràs; i el cas particular del delta de l’Ebre, que va exposar Manolo Tomàs, representant de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. A causa de l’excés d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, la temperatura de la Terra augmenta, provocant efectes que són prou coneguts com la fusió del gel dels casquets polars i de les glaceres, que provoquen sequeres i alhora fan pujar el nivell del mar. Els protocols signats durant els darrers anys per evitar-ho, de qui Grimalt no va voler negar la “bona voluntat política”, no sembla que estiguin tenint cap efecte directe de cara als seus objectius. L’evaporació de l’aigua a causa de l’augment de temperatura fa pujar la humitat atmosfèrica, afavorint la formació d’huracans, i també està canviant la distribució de les pluges arreu del món, que en algunes regions causa grans inundacions i que, en el cas de Catalunya, està fent caure les reserves d’aigua disponibles als embassaments que recullen aigua provinent del Pirineu.
Aquest va ser el problema més destacat per Gabriel Borràs: Catalunya està perdent la seva aigua disponible. Les dades que va aportar indiquen que cada deu anys la temperatura del nostre país puja 0,24ºC mentre les pluges al Pirineu cauen un 3%. El nivell del mar, a més, puja 3,5 per dècada des dels anys noranta. Tot això es reflecteix en la baixada del cabal dels rius i les perspectives, va afirmar, no són gens prometedores. Borràs, però, va proposar una forma de frenar-la i, fins i tot, de recuperar-la. El 64% de la superfície del país és forestal, però la seva mala gestió els converteix en un problema en comptes d’en una solució. Els nostres boscos mediterranis, menys eficients a l’hora de captar diòxid de carboni que altres tipus, estan tan densament poblats que els arbres han de competir per una aigua cada cop més escassa. Això els fa més vulnerables a sequeres i incendis i que alliberin diòxid de carboni en comptes d’absorbir-lo. En aquest sentit, Borràs va aventurar possibles escenaris de futur: un augment de la superfície forestal a causa de l’abandó progressiu de l’agricultura, destrucció de boscos a causa d’incendis… Davant d’això, va fer una proposta que considera necessària: mantenir la superfície forestal reduint-ne la densitat al 50%. Una prova feta a partir de 2012 a l’Alt Empordà va demostrar que fer-ho resulta molt efectiu a l’hora d’aconseguir que la vegetació sigui molt més resistent a les sequeres i incendis, repartint millor l’aigua i permetent que els arbres tinguin una vida més sana, cosa que repercuteix en la seva absorció de CO2.
La idea de Borràs, però, s’enfronta a l’atomització de la propietat forestal i la inversió necessària per dur-la a terme. Per això va proposar una taula multilateral on propietaris, administracions i ciutadans puguin prendre part. Aquesta idea va ser molt compartida per Manolo Tomàs, representant de la PDE, que la va traslladar al seu àmbit, on l’augment de les temperatures i la sequera han afectat la vida d’una manera molt directa. Juntament amb el Pirineu, el Delta és la zona de Catalunya més afectada pel canvi climàtic per la caiguda de la producció agrícola però, sobretot, perquè amenaça les llars dels qui hi viuen. El far de l’illa de Buda, construit el 1864, va desaparèixer el sota les aigües el 1961 a causa del retrocés de la superfície emergida, que és d’uns 3-4 metres anuals. Durant els darrers 25 anys, el Delta ha perdut 2km. Les causes d’això són tant l’enfonsament de la plana per falta de sediments com l’augment del nivell del mar. Els regants, a més, s’enfronten a la intrusió marina, causada pel poc cabal. Si abans, l’aigua del mar arribava 12km terra endins, ara es poden pescar peixos de mar a 40km del Delta. Les 60.000 persones que viuen a la zona poden perdre tant el seu mitjà de subsistència com les seves cases.
Tot i que això podria resoldre’s amb una gestió que doni prioritat a les necessitats del riu i dels qui hi viuen, la Generalitat té les mans lligades. L’Ebre, va afirmar Tomàs, es controla desde Saragossa i Madrid amb un model basat en la productivitat i en l’economia. El delta de l’Ebre, de fet, és tan ignorat que els Plans Hidrològics Nacionals acaben la seva planificació a Tortosa. Un poblema que afecta tota la Península, vol ser arreglat amb transvassaments en comptes de crear plans adaptats a les circumstàncies de cada àrea. Coincidint amb Borràs, Tomàs també va reclamar un canvi de gestió i democratitzar les decisions sobre les confederacions hidrogràfiques, reduint la influència dels interessos econòmics i fent que es regeixin pel benestar dels seus habitants. La recuperació de rius i aqüífers i les polítiques mediambientals sostenibles, va remarcar Tomàs, són la seva “única possibilitat de tenir un futur i un lloc on viure”.
