La pedrera de Winterswijk, a l’est d’Holanda, ha tingut fama de ser un dels dipòsits fòssils més importants que es coneixen des de fa molt de temps. Ara, però, un estudi ha revelat que és encara més espectacular del que es pensava. Un estudiant holandès de la Universitat de Bonn, a Alemanya, s’ha dedicat a estudiar peces procedents de Winterswijk conservades a museus i col·lecions privades per al seu treball de final de màster i ha descobert una gran quantitat d’esquelets de fa entre 242 i 247 milions d’anys en un estat de conservació pràcticament perfecte gràcies a unes condicions particularment favorables.
Tal com ha explicat al seu estudi, que ha estat publicat a la revista científica ‘Paläontologische Zeitschrift’, Jelle Heijne va examinar més de 300 restes de rèptils marins per al seu treball de final de màster i que provenien tant de museus públics com d’una vintena de col·leccions privades, adonant-se que hi havia més esquelets complets que a cap altre lloc de la conca germànica, entre Gran Bretanya i Polònia. La conservació d’aquestes restes, que tenen més de 240 milions d’anys, té l’explicació en una coincidència de circumstàncies que l’afavorien. D’una banda, en el moment de dipositar-se les restes, la conca germànica era un mar que, a Winterswijk, tenia molt poca profunditat. Això feia que els cadàvers arribessin al fons i quedessin coberts de sediments molt ràpidament en comptes de surar a l’aigua i ser arrossegats per les onades i les corrents, que sovint n’arrenquen parts.
A més, hi ha un altre element important, un procés que els paleontòlegs anomenen ‘Stick’n’Peel’ -“enganxar i pelar” i que involucra microorganismes i algues que colonitzen l’esquelet i el mantenen unit, formant una mena de pell al seu voltant que impedeix que les restes se separin. Aquesta teoria té un suport important en el fet que, a alguns esquelets, els falten alguns dels ossos més grans mentre els petits estan complets, cosa que sembla contrària a la lògica en un ambient aquàtic. Aquest fet, però, podria explicar-se amb una colonització desigual de l’esquelet, que deixaria desprotegides les peces més grans.
Així doncs, Winterswijk és un dipòsit fòssil encara més important del que se’l considerava fins ara, amb unes troballes més que destacables i que, si poden accedir a la part que es troba en col·leccions privades, sorprendria fins i tot al més expert dels paleontòlegs.
