Un equip d’astrònoms de la NASA ha descobert una estrella de neutrons que viatja per l’espai a una velocitat de més de 4 milions de quilòmetres per hora, prou com per anar de la Terra a la Lluna en només sis minuts. El descobriment d’aquest púlsar ha estat possible gràcies al Telescopi Espacial Fermi de Raigs Gamma i al radiotelescopi VLA Karl G. Jansky de la Fundació Nacional de Ciències dels Estats Units.
Els púlsars són estrelles de neutrons extremadament denses i que giren a una velocitat molt ràpida que es formen després de l’explosió d’algunes estrelles amb una massa molt gran. Aquesta en particular, anomenada J0002, emet un raig de radiació que apunta, directament, cap a les restes en expansió d’una supernova.
Segons explica a la pàgina web de la NASA Frank Schinzel, de l’Observatori Nacional de Radioastronomia de Socorro (Nou Mèxic), “gràcies a aquesta cua estreta i amb forma de dard i a un angle de visió casual, podem seguir aquest puls directament fins al seu origen“. Schinzel, juntament amb altres col·legues, van presentar el seu descobriment a la trobada de la Divisió d’Astrofísica d’Alta Energia de la Societat Astronòmica Americana i, properament, serà presentat a la revista ‘The Astrophysical Journal Letters’.
A uns 6.500 anys-llum de la Terra, a la constel·lació de Cassiopeia, J0002 gira a una velocitat de 8,7 cops per segon i produeix un puls de raigs gamma a cada rotació. Al seu voltant hi ha la supernova CTB 1, que sembla una bombolla tènue al seu voltant, i a través de la qual viatgen els pulsos d’aquesta estrella de neutrons. J0002 es troba a uns 53 anys-llum del centre de la supernova, i els seus pulsos, que produeixen una cua d’energia magnètica en viatjar a través del gas, s’estenen per una distància de 12 anys llum en direcció al centre de l’explosió.
Segons afirmen els científics, les dades que han obtingut suggereixen que el púlsar va incrementar molt la seva velocitat de rotació a causa de l’explosió de CTB 1, que va passar fa uns 10.000 anys. És per això, es pensa, que gira a una velocitat cinc vegades superior al púlsar mitjà i més ràpid que el 99% dels púlsars de què s’ha calculat la velocitat. A més, també es mou.
Després d’haver sortit disparat a causa de l’explosió, com si fos una bala de canó, primer es va moure més lentament que les restes en expansió de la supernova però, a mesura que aquestes es frenaven, el púlsar va continuar movent-se fins que, finalment, va avançar-les fa uns 5.000 anys.
Les raons exactes que van provocar aquesta acceleració encara no se saben amb seguretat, i continuar estudiant J0002 podria aportar informació en aquest sentit. De moment, però, només podem sorprendre’ns de la violència dels fenòmens que tenen lloc a l’espai i meravellar-nos de les imatges espectaculars que deixen a l’espai.
