La banquisa de l’oceà Àrtic, és a dir, l’extensió de gel marí que el cobreix, ha arribat a la seva extensió màxima anual després d’haver crescut al llarg de la tardor i l’hivern de l’hemisferi nord. El punt àlgid, que es va registrar el passat 13 de març, està empatat amb el de 2007 com el setè més baix que es recorda, segons afirma la NASA a la seva pàgina web citant, també, dades del Centre Nacional de Neu i Gel dels Estats Units. Aquest any, el gel ha cobert una superfície màxima de 14,78 milions de quilòmetres quadrats, una xifra que es troba 860.000 quilòmetres quadrats per sota de la superfície màxima mitjana registrada entre els anys 1981 i 2010. La davallada, doncs, és d’una mida semblant a la d’un país com Veneçuela.
La banquisa àrtica és una zona d’aigua de mar glaçada que sura sobre l’oceà Àrtic i els mars del seu voltant i que, durant els mesos freds, es fa més gruixuda i s’expandeix fins a arribar a un màxim que se sol registrar entre finals de febrer i principis d’abril, moment a partir del qual comença a encongir-se i a aprimar-se fins a arribar al seu mínim anual, al mes de setembre. Durant els darrers quaranta anys, tant l’extensió màxima com la mínima han anat caient en picat i, tot i que la xifra d’enguany suposa un canvi en una tendència de rècords superats un any rere l’altre, això no pot donar ales a l’optimisme. “Tot i que aquest any no ha estat un rècord, l’extensió màxima encara apunta a que hi ha un declivi sostingut del gel marí hivernal”, afirma Melinda Webster, experta del Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA.
La pujada de les temperatures a l’Àrtic durant les darreres dècades no només han fet més petita la banquisa sinó, també, més prima, i el gel vell, el que resisteix durant diversos anys i actua com un fre per a la fosa de la resta del gel, pràcticament ha desaparegut. Tal com va mostrar un estudi de l’any 2018, la immensa majoria del gel àrtic actual és estacional, creixent durant l’hivern i fonent-se durant l’estiu. Segons Ron Kwok, investigador del Laboratori de Propulsió a Reacció de la NASA, “els grans canvis en la coberta de gel associats a la pèrdua del gel vell ja han tingut lloc”, afegint que “el gel estacional ara suposa una part més gran de la capa de gel àrtica” i que, com que és més prima i creix més ràpidament a l’hivern, “és més vulnerable a la meteorologia i fa que la banquisa respongui de manera diferent que abans”. Així doncs, “no és que no haguem de veure rècords hivernals o estivals nous durant els propers anys, és només que la variabilitat serà més alta”.
