La testosterona de Mediaset

El que no pot donar per suposat el periodisme és que la seva audiència és inculta o comparteix un únic imaginari col·lectiu

Es vulgui o no, el futbol no és el mateix des que Pep Guardiola va evolucionar el model de l’holandès volador i en va fer del futbol posicional una ciència, qualitativa i quantitativa. Aquesta premissa és un punt populista, ho reconec, però davant de l’opinió pública la manera com Guardiola ha parlat de futbol i l’ha traslladat als terrenys de joc ha canviat com molts dels joves entrenadors han crescut. I, si no, vagin a fer un vol a les facultats de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, i preguntin. De fet, la caiguda de la selecció espanyola al Mundial s’ha explicat per l’abandó sistemàtic d’una concepció futbolística que havia nascut a la Masia i s’havia perfeccionat a les catacumbes del Camp Nou.

 

El futbol posicional made in Barcelona s’ha substituït progressivament pel cholisme madrileny del Wanda Metropolitano i la rauxa individualista de l’star system que ha crescut al Santiago Bernabéu a l’ombra de Cristiano Ronaldo. Però, la barreja ha sortit malament: el beautiful football no troba encaix a la nova selecció espanyola, la que fracassa a Rússia, que ha tornat a presentar un joc barroer, poc cohesionat. Diria, fins i tot, un joc més primitiu, que s’explica perfectament amb la metàfora de la “loteria” que Fernando Hierro va fer servir per justificar l’eliminació de l’equip a la tanda de penals davant de l’amfitrió. “Els penals són una loteria”, es queixava l’ex-central del Madrid; vaja, que també podríem afirmar que “el futbol és futbol”, “hi hem posat el cor”, “guanyarem pels nostres aficionats” o, com no, el mantra que possiblement planava per la ment de molts jugadors: “Defensarem aquesta bandera”. L’equip, havent-se hagut d’empassar el gripau de Lopetegui abans de començar, va tirar més de pàtria que de futbol. Per usar un altre clàssic de les cròniques futbolístiques: van tenir més cor que cap.

 

Si Espanya havia de passar ronda era apel·lant a la testosterona, perquè el beautiful football havia desaparegut i l’equip tampoc estava prou bregat per desenvolupar-se en el cholisme. Però, en un país on el periodisme s’ha vestit d’activisme, l’Espanya visigòtica i patriarcal que es va apoderar de les retransmissions de Telecinco i Cuatro tampoc es va plantejar cap anàlisi racional de les potencialitats de l’equip. Ans al contrari: emmirallats en dues Eurocopes i un Mundial es van pensar que els de Hierro havien de passejar-se per l’estepa russa amb aires de tsar. I, no només això, sinó que assumint que un Mundial de futbol és un esdeveniment paradiplomàtic de primera magnitud –i és ben cert– van deixar a casa la necessària visió crítica del periodisme –“el periodisme, sobretot, ha d’explicar el per què”, em recordava Josep Cuní– per embolcallar-se amb la bandera i oferir un espectacle forjat en els valors de L’escopeta nacional (1978) digerible per un públic que suposen poc llegit, nacionalment homogeni i inexpert. José Antonio Camacho i Kiko Narváez, com a exemple; i la seva tria com a comentaristes per part de Mediaset, paradigmàtica. Comparin, simplement, la profunditat de l’anàlisi que ambdós feien durant les transmissions amb les que piulava Natàlia Arroyo, oferia Ricard Torquemada a la ràdio o el mestre, Ramon Besa, publicava a El País.

 

El què no pot donar per suposat el periodisme és que la seva audiència és inculta o comparteix un únic imaginari col·lectiu, ja que llavors els mitjans es converteixen en còmplices de les societats adormides, de pensament fàcil i capaces d’abraçar arguments populistes per explicar les seves penes. No saben radiografiar la gama de grisos. Quan des de la Meseta es va indultar Florentino Pérez de bones a primera malgrat sembrar el caos a Krasnodar, es va fer un flac favor a qualsevol anàlisi posterior del què passaria. Enlloc d’explicar i qüestionar el joc d’interessos que es produeix a la llotja del Bernabeu es van buscar preses fàcils per portar al patíbul (Luís Rubiales) i els periodistes es van vestir de cheerleaders per animar l’equip. Tot això, es clar, relegant a les dones a mers papers de comparsa per les cròniques d’ambient i deixant el protagonisme de la narració només a veus masculines. Testosterona i prou. 




Comentaris

envia el comentari