L'aparador

"En qüestió de 'nois molt macos' es veu que toca mirar cap a una altra banda i no reprimir-los sense miraments ni embuts"

L'esport és un magnífic aparador, no cal insistir. El passat cap de setmana, estrena del nou president socialista a l'Estat, ja ha donat interessants mostres de per on poden anar els trets en analogies d'aquest camp. L'essència dels fets s'expressa en concepte castís: més del mateix, dues tasses de brou potser no idèntic, però igualment agre. La colla del lliri a la mà pot al·legar que resulta prematur jutjar quan Sánchez no ha tingut temps ni de desfer les maletes a la Moncloa. Primer avís: el nou president de la RFEF, aquell que havia d'obrir les finestres després de l'interminable regnat del padrí Villar, lliura la Copa de la Reina a la portera Laura Ràfols i li recomana, per dir-ho suau, que s'abstingui de posar-hi la senyera, detall que, segons ell, contravé el protocol. Una bandera constitucional no pot substituir la seva. No importa gens, en canvi, que la titular del trofeu, la senyora Letizia, no hi fos present o que el premi per a les campiones sigui exactament de zero euros en plena batalla per la igualtat de gènere. Sort encara que Rubiales i les futbolistes del femení del Barça han volgut relativitzar l'episodi i traure-li ferro. Llàstima que altres només constatem, per enèsima ocasió, la brutal regressió de llibertats que pateix l'estat sense reacció plausible entre els súbdits. Des del proverbial 'a por ellos', deslligats de corretges i manies, el sector més reaccionari marxa tan pinxo que, segon cas en escasses hores de marge, els seguidors del Sant Andreu són reprimits per exhibir estelades a Castelló. Identificacions, retencions, multes i gatzara variada contra els visitants mentre que, en el mateix estadi de Castàlia, els nazis gaudien d'absoluta impunitat per mostrar els seus símbols i cosetes. Sumen dècades fent-ho a la seva vènia sense que ningú, absolutament ningú entre les diverses autoritats que puguin enumerar, s'hagi ofès un mínim, ni un bri. En qüestió de 'nois molt macos' es veu que toca mirar cap a una altra banda i no reprimir-los sense miraments ni embuts. Al cap i a la fi, són de la corda, oi?. Potser una mica més cridaners, només.

 

En un futur no tan llunyà, igual els historiadors senten curiositat per comprovar l'expressió del futbol i l'esport català en aquells mesos convulsos que seguiren al referèndum de l'1-0. I tret d'honroses excepcions, haurem de despistar, buscar excuses o, simplement, xiular abans de canviar de tema. Als Estats Units, hi ha experts que analitzen l'evolució i el progrés social, l'acceptació de normes majoritàries en la superpotència, a través dels herois esportius. Comencen per Jim Thorpe, segueixen per Jack Johnson, Joe Louis, Jesse Owens, Joe DiMaggio i tants d'altres abans d'acabar en el 'black power' o en la immensa figura de Muhammad Ali, a qui molts consideren d'aportació superior a la del mateix Martin Luther King en qüestió de drets civils. Segurament, aquí no pararem atenció per continuar considerant l'esport qüestió marginal, opi del poble o convenient de no barrejar amb política si no és la meva, segons siguin els diversos posicionaments. Diríem que no ens estem lluïnt gaire. Enlloc d'aparèixer sense complexos a l'aparador, sembla que s'hagin tancat a la rebotiga, no fos cas que rebin bastó. I a quasi ningú importa gaire, això d'actuar sense complexos i reivindicatius en aquesta transcendent expressió social. Traslladat a terreny concret: Borrell, a Exteriors. Maleït lliri i tanta por.




Comentaris
Tota la raó
no com el senyor de més amunt que ens diu que encara podría ser pitjor.

envia el comentari