Llunyania

"La pluja de milions que d’ençà uns anys ha capgirat les dinàmiques precedents del futbol internacional ha estat l’origen del distanciament —cada cop major— existent entre jugadors i aficionats"

Acaba la temporada i és el moment en què alegries i tristors són el pa nostre de cada dia en el món del futbol. Des dels grans conjunts fins els equips més humils, tots pateixen o gaudeixen en el triomf o la derrota, l’ascens o el descens, el títol o el subcampionat. No importa el pressupost, ni el número de socis. Tampoc el palmarès o la trajectòria. L’examen final no s’avé a raonaments històrics, esportius o econòmics. Potser aquesta és la grandesa d’aquest esport. Que el Goliat més poderós pot acabar de genolls davant del David modest de torn. 90 minuts, una eliminatòria a doble partit o tota una temporada. El límit no és rellevant. Tot pot passar quan els dos onzes són damunt el terreny de joc.

 

Malgrat aquesta impredictibilitat, òbviament els clubs amb més recursos tenen un gran avantatge respecte la resta. Per això el més comú és que siguin els que acaparin els trofeus en joc. Enguany, per exemple, el Barça ha obtingut el doblet. L’evolució de la temporada pot semblar que han estat dos trofeus que s’han guanyat fàcilment, però en el futbol actual això és impossible. Cal suar, treballar, córrer i tenir encert per, si els astres s’alineen adequadament, poder comptar amb aquell plus que converteix els bons equips en conjunts campions. No és fàcil guanyar. Però tampoc ho és celebrar-ho.

 

Més enllà de passadissos fonedissos i lliçons de fair play de pa sucat amb oli, el cert és que les celebracions ja no tenen l’apassionament i, m’atreviria a dir la genuïnitat, d’anys enrere. Encara recordo quan als anys noranta Guillermo Amor em va prometre que els jugadors pensarien en l’afició a l’hora de celebrar els gols. Li havia fet notar com, a diferència de la passió amb que compartien la seva joia els seus col·legues del futbol italià o argentí, aquí els futbolistes només s’abraçaven entre ells i no miraven ni a la graderia. Molts cops ni es dignaven a aplaudir l’esforç dels seguidors que s’havien desplaçat centenars de quilometres per presenciar una derrota o un partit lamentable dels seus jugadors. Aquella llunyania era inexplicable.

 

Els jugadors, tot i ser evidentment uns professionals ben pagats, es deuen al seu club i, per tant, a la seva afició. Ja sabem que avui en dia els seus sous provenen més dels contractes publicitaris i els ingressos atípics que no pas de les quotes que religiosament abonen els seguidors. També som conscients que la majoria viuen, cada vegada més, en el seu propi món. Aquell que han creat en paral·lel a la nostra quotidianitat. Un món sense estretors, ni desnonaments, ni problemes per arribar a final de mes. Un imaginari que no concep precarització, ni talls de subministres, ni reflexions al voltant de l’actual context sociopolític que viu el nostre país. En aquesta bombolla alienada els jugadors viuen una vida dedicada íntegrament a la seva professió i els seus negocis. La pluja de milions que d’ençà uns anys ha capgirat les dinàmiques precedents del futbol internacional ha estat l’origen del distanciament —cada cop major— existent entre jugadors i aficionats.

 

Cada cop hi ha menys espais on ambdós es socialitzin mancomunadament. On futbolistes i seguidors coincideixin. Apartats, tret d’algunes excepcions, en urbanitzacions d’alt standing. Separats pels vidres tintats dels seus cotxes de gamma alta, viatjant sense compartir avió amb els fans, marxant dels estadis sense fer declaracions, celebrant els títols amb els familiars... Acaben sent aquelles petites miniatures que els seguidors veuen com corren darrera una pilota des de graderies llunyanes o aparells de televisió, previ pagament és clar.

 

El procés d’allunyament social que pateix el futbol és entristidor. Perquè el nexe, la unió entre jugadors i aficionats, és la base de la comunió dels clubs. L’essència dels mateixos. D’aquell futbol d’abans, el del club arrelat a la ciutat, a la seva història i la seva gent. No el club d’artifici amb vocació interplanetària que només cerca el lucre, obrir nous mercats o l’espectacularització en clau comercial d’aquest esport. 

 

On queden Canaletes i la Plaça Sant Jaume? On és aquell futbol d’abans que preservava el lligam entre els jugadors, la majoria de la casa, amb l’afició. La plaça atapeïda esperant els parlaments dels seus ídols, desbocats sovint producte de la follia encomanadissa o d’alguna cervesa de més. Corbates que volaven cap a la plaça, càntics, bots, crits, discursos maldestres, discursos afinats... Aquella proximitat feia que tots, jugadors i seguidors, gaudissin més de la festa. I el més important, que tots es sentissin part del mateix.




Comentaris

envia el comentari