A tres anys vista

"El Barça no ha d'emular el Bayern, però aquesta generació mereix dirigir la nau abans que aparegui el fantasma d'una nova, depriment travessa del desert"

Malgrat el futbol sigui territori d'immediatesa absoluta, curt de vista, aquests dies de tancament d'exercici i sentit homenatge aconsellen guaitar lluny, a termini de tres anys, quan arribin les eleccions a la presidència de Can Barça. Precisament avui, quan l'oposició ha desaparegut del mapa, convé repassar certes experiències tot just viscudes. Primer, els dos tocs d'alerta elegantment llençats per Andrés Iniesta. D'una banda, el missatge del manxec dirigit a la continuïtat de Sergio Busquets, l'home que seria venerat arreu i sembla no aplegar unanimitats a casa, com si no els responsables del club no sabessin prou dels entrellats bàsics del futbol. Busquets és un pal de paller, peça indispensable si sabem valorar el correcte funcionament d'una maquinària cada cop més atrotinada. I en el segon consell, don Andrés advoca per la preservació i enfortiment del model basat en la Masia abans que la facin petar de manera irremeiable. Un testament prou clar, per si algú desitja parar l'orella i treballar en la línia adequada.

 

D'altra banda, Pep Guardiola ha renovat fins el 2021 amb el City, pacte que hauríem de llegir entre línies. Esgotat de les picabaralles internes que l'han desgastat des que era futbolista, el revolucionari entrenador, el preservador màxim del llegat cruyffista no vol saber res de tornar a casa, d'acomplir el seu destí tal com semblaria escrit en text de novel·la romàntica. Tres anys a Manchester per deixar ben clar la seva comoditat i complicitat amb els que allà manen, transcendental detall que contrasta amb allò de renovar aquí anualment pel simple fet de que no se'n refiava gens dels superiors. Entre uns i altres, queda clar que només hi ha una manera d'evitar la continuïtat dels manaires actuals, gens curosos amb el full de ruta: lliurar les claus del mas als exfutbolistes de major prestigi, coneixement i fidelitat a la causa. En espera que Piqué maduri i amb la imperiosa necessitat de teixir una xarxa de protecció per al dia que Messi plegui, no cal pensar en l'aparició d'algun presidenciable capaç d'evitar la perpetuació del neonuñisme. No hi ha porró, ni burgesia, ni possibilitat de retorn al laportisme ja amortitzat. Per tant, Guardiola com a president si algú el convenç d'acabar amb els dracs que l'han fet la guitza durant dècades per bé del barcelonisme, i que tornin a casa els Xavi, Puyol, Valdés o Iniesta que tant coneixen les peculiaritats d'aquest món en cridaner contrast amb els profans.

 

Imaginar com serà el Barça d'aquí tres anys resulta semblant a pressentir la realitat del país, tasca utòpica. En tot cas, si els esmentats protagonistes es conjuren per simple amor al club, per desig de retornar allò que els hi ha donat, el barcelonisme aconseguiria matar uns quants pardals del mateix tret. Agafar les regnes i traure l'escombra de passeig els permetria afrontar amb certes garanties l'impossible relleu de Messi, acabar amb els mediocres altaveus del poder i el mal que causen amb les seves constants improvisacions i maniobres de distracció, tornar a tenir el Barça capgirat cap a La Masia abans que tot es torni un solar ingovernable. Hi ha temps. Tres anys. Per una vegada a la vida, que s'ho comencin a rumiar, que forgin aliances i programes o ens espera una sotragada de cavall per no trobar sortida a l'atzucac on hem viscut vuit anys, els dedicats a viure dels rèdits i l'herència dels dies en que vam trobar la Bíblia blaugrana, avui gestionada per heterodoxes incapaços d'aplicar-la com cal. El Barça no ha d'emular el Bayern, però aquesta generació mereix dirigir la nau abans que aparegui el fantasma d'una nova, depriment travessa del desert. I consti que estem ben avisats.




Comentaris

envia el comentari