Manchester. Bressol de les revolucions del futbol

"L’ideòleg del 'cercle virtuós' que va portar al Barça de Ronaldinho a plantar cara a l’hegemonia econòmica del United, ara és l’encarregat d’impulsar l’última gran revolució del management esportiu"

El cel encapotat, pintat de monòton gris per sobre d’Oxford Street, els colors terrosos de les façanes o aquells grafits que aporten una minsa lluminositat en algun racó dels carrerons que s’hi aboquen. Passat industrial, fred del nord –tampoc tan diferent del que fa a la plana de Vic, també identificada amb el #yellowribbon i una ciutat que es desperta amb baked beans, cafè aigualit de màquina i algun que d’altre vianant que s’asseu al McDonalds ja a primera hora del matí. El Manchester que recorda diàriament aquella revolució del tèxtil és, també, la ciutat del futbol; la que el reivindica com a actiu identitari al bell mig de la ciutat. Al voltant dels jardins de la catedral, un triangle arquitectònic ho resumeix tot: el que formen el National Football Museum, la catedral (aquests dies en procés de restauració) i el principal restaurant de la plaça, el Cabana Caipirinha Bar. El futbol és relat, religió civil i festa: Charles W. Miller reivindicat com a pare fundador del futbol brasiler, connexions històriques a banda i banda de l’Atlàntic, a cada cantó de la plaça.

 

El National Football Museum entronitza la nova museística pensada a base de la virtualitat, la interacció i l’hiperrealisme. Avui, la visita als museus no es pot entendre sense l’experiència (tocar i sentir) talment com passa amb la mateixa comercialització del futbol contemporani, que va més enllà de la simple vivència d’un combat entre gladiadors: a sobre el terreny de joc i a fora, perquè si bé ara la ciutat té aquest esport com a bandera, també en va témer la seva violència durant molt temps. “Fa 28 anys que porto taxi i no m’ha interessat mai el futbol. Vaig néixer en un barri proper a l’antic estadi del City i veia violència cada setmana; això me’n va apartar”, recorda enèrgic l’Alan. “Fins fa deu anys, els aficionats del United eren els més violents de la lliga. Els camps eren zona de guerra, amb policies ferits, aparadors trencats i carrers amb flames. La violència a Anglaterra no era cosa de pocs, era de centenars”, conclou mentre recorre l’avinguda Sir Howard Bernstein, que porta a l’Etihad Stadium on avui s’enfronten en partit de la Champions League, el City amb el Basilea.  

 

Però, els estadis que dissenyava Archibald Leitch a principis del segle XX (el White Hart Lane, Old Trafford o el Villa Park) –on l’ebullició d’una comunió desenfrenada amb els colors portava inevitablement a la violència– recentment s’han transformat en parcs d’atraccions que aprofiten els ensenyaments de la factoria Disney o la teatrelització d’Universal per captar aficionats d’arreu del món: és l’hora de transformar els públics, de la progressiva desaparició de les firms després de l’Informe Taylor (1990) –“no eren joves, eren gent enorme de quaranta i cinquanta anys que amagaven martells a les jaquetes”, s’exclama el taxista–, de cercar famílies amb ganes de deixar de ser fans per convertir-se en consumidors: de museus, de bufandes, samarretes, clauers o de la rica bibliografia que entronitza el llegat del futbol britànic. “El futbol el van inventar ells”, em recorda un basc arrelat a Manchester. Fins i tot, d’experiències gastronòmiques dins dels estadis: un abonament al Tunnel club de l’Etihad –per gaudir d’un magnífic sopar amb vistes al túnel de vestidors, maridat amb delicats i equilibrats vins de la Borgonya o Saint-Émilion– val unes 15.000 lliures per temporada.

 

A Manchester s’hi coven les revolucions. Matt Busby, a la banqueta d’Old Trafford, va revolucionar el futbol britànic tensant regles i tàctiques fins al límit, fent dels Busby Babes la gran referència futbolística de l’època, a la vegada que l’accident aeri de Munich que van patir (1958) també va forjar el gran mite fundacional de la glòria del United. “Els Busby Babes van convertir-se en les primeres estrelles del futbol”, resumeix Richard Skinner al llibre que porta el seu sobrenom. El 1968, la veterania de Carlton -emblema d'aquell equip- i la màgia de George Best conquistaven Europa. Charlton, Law i Best, la Holy Trinity d’un futbol que, alguns experts, consideren que ha quedat encotillat en el passat.

 

“El vaig portar al meu taxi, era un home meravellós, decent”, expressa gairebé amb sorpresa l’Alan. “La consigna era molt simple. Només havia de dir: sempre que sigui possible, doneu la pilota a George Best”, resa una de les parets del Museu, recordant una mítica frase de Busby. A mig partit entre el City i el Basilea, Neil Dewsnip, entrenador de la selecció sub-18 anglesa, ho xiuxiuejava a la graderia de l’Etihad: “El vaig veure jugar, era el millor”. I complementava mentre l’equip reserva citizen s’aplicava intentant aplicar el futbol posicional: “Però, en aquest City només li falta Leo Messi”.

 

Sir Matt Busby va ser sobre la gespa el què, a finals dels anys noranta, Peter Kenyon va ser a les oficines d’Old Trafford: un visionari. Kenyon, amb l’ajuda de Peter Draper (tots dos forjats a Umbro) van inspirar la futura reconversió dels clubs de futbol en multinacionals de l’entreteniment. Des de llavors, el Manchester United ha estat la inspiració per a crear les grans marques globals, per a dissenyar l’expansió internacional del Real Madrid o el Barça, amb Florentino Pérez o Joan Laporta –que, per cert, lluïa una cridanera bufanda groga a la llotja citizen, al costat de l’economista Xavier Sala-i-Martín. Actualment, els Red Devils encara són el club més ric del món i la marca més valorada, amb un valor de 1.700 milions de dòlars.

 

“Els clubs de futbol han creat marques molt globals, però negocis molt petits”, es queixava a The Guardian Ferran Soriano, des del 2012 CEO del City Football Group, el holding d’Abu Dhabi United Group (88%) i China Media Capital (12%) que té com a vaixell insígnia l’altre equip de la ciutat, el Manchester City. L’ideòleg del “cercle virtuós” que va portar al Barça de Ronaldinho a plantar cara a l’hegemonia econòmica del United, ara és l’encarregat d’impulsar l’última gran revolució del management esportiu: la creació d’un grup empresarial de clubs que comparteixin filosofia de joc –la màgia del futbol posicional de Pep Guardiola–, estratègies de comercialització i el knowhow futbolístic. La posada en marxa d’un nou sistema franquiciat: de Manchester cap a Nova York, Melbourne, Yokohama, Montevideo o Girona. La creació d’un negoci global amb arrels locals; una oferta futbolística que es base en un doble producte: posar a cada mercat un gran equip que pot guanyar la Premier League (el City) i un altre amb arrelament territorial, però que poden consumir-se totalment per separat. L’objectiu: consumir productes citizen 24/7 durant tot l’any a diferents punts del planeta.

 

Soriano aplica al City allò que no va poder aconseguir a Barcelona: crear la primera multinacional del futbol. De fet, les eleccions a la presidència del FC Barcelona convocades per l’any 2006 havien avortat la compra, a preu simbòlic, d’una franquícia a Nova York que havia de jugar a la lliga nord-americana amb els colors blau-grana i n’havia de gairebé copiar el nom: el FC New York mai va fer-se realitat, però amb el desembarcament de Soriano a Manchester va esdevenir la primera gran operació del nou holding que liderava l’executiu català. Ara, amb sis equips participats, altres negocis paral·lels vinculats i dues organitzacions de serveis transversals (City Football Marketing, com a motor comercial, i Global Football, com a exportadora de knowhow), el grup funciona amb una màxima –“si no és futbol, no truquis a la porta”– i factura gairebé 800 milions d’euros d’ingressos anuals (530 dels quals del Manchester City).

 

A la llibreria del National Football Museum dos llibres sobresurten a la resta, just a l’entrada de l’establiment: Sir Matt Busby, de Patrick Barclay i Pep Guardiola. The Evolution, del català Martí Perarnau. Un pastitx de portades que il·lustren a la perfecció que, avui, el millor futbol del món simplement ha canviat de barri, però que continua fent de Manchester un bressol per a la innovació: els departaments de business development funcionen a ple rendiment. I el futur? Potser la foto de Xi Jinping a l’entrada del Museu, amb David Cameron i gairebé tapant uns versos de William Shakespeare –The Comedy of Errors (1594)–, és premonitòria de què passarà en el futur. Només cal estabilitat, perspectives de creixement i capacitat per generar nou talent.




Comentaris

envia el comentari