Quinocho

"Quinocho, renom que desprèn estima, era 'el Bruixot' al camp i la perfecta representació de com volies que fos l'ídol esportiu vestit de civil"

L'obituari tendeix a la hipèrbole, a l'exageració, a plasmar el reflex de com ens agradaria que ens diguessin adéu quan toca acomiadar algú. Enrique Castro era la bondat personificada, un meravellós tros de pa que ens feia imaginar com seria el món, no ja el futbol, si abundés la gent de la seva entranyable pasta. Tot el que llegireu en les necrològiques d'avui és cert, ajustat a la realitat. Fins i tot, aquells que optin per la literatura es quedaran curts. La humanitat d'en Quinocho, també un davanter de raça, murri, de rematada letal, destre, golejador asturià en temps que ja semblen prehistòrics. Ell era el líder d'un Sporting inigualable, farcit d'excel·lent comparsa, víctima dels temps de retenció, quan el jugador era obligat a perpetuar-se amb la mateixa samarreta i semblava no tenir dret a pensar en els fills, en deixar-los arreglats de per vida. Arribat al tempestuós Barça d'aquell començament dels 80, club d'ànima fràgil i equip en consonància, ens va impressionar que, en efecte, es trobés a l'alçada de la seva fama. I no parlem del rendiment. Quinocho, renom que desprèn estima, era 'el Bruixot' al camp i la perfecta representació de com volies que fos l'ídol esportiu vestit de civil. Una persona propera, senzilla, agradable, afectuosa, que desprenia autèntics valors sense vantar-se mai de res. Era així i així l'estimàvem tots, els de la corda i els rivals, en unanimitat inimaginable. D'aquí, el dolor del segrest, la formidable sacsejada que el rapte va provocar en aquella societat ja desada als prestatges de la història. No li perdonaren que perdonés als captors, que enlairés fins aquests extrems la forma de prodigar-se en la vida que practicava a cada pas. Si, era tan gran com diuen avui els obituaris.

 

I al camp, esperaves que li arribés la pilota, eterna esperança d'èxit, intuïes que se les apanyaria per fer gol amb un instint d'àrea fabulós, una tendència letal a fulminar de primeres, a rematar de cap com els millors. No et podies despistar amb ell ni un segon o ja la veies dins, com aquell gol guanyador a la Recopa amb l'Standard de Lieja o els dos que, professional, va col·locar a l'Sporting en la final de Copa. D'haver passat més anys aquí, impossible imaginar on ens hagués dut, però era asturià i de cor blanc de puresa i vermell d'humana sang. Els flashos de record s'acumulen i ve al cap un gol inversemblant al malaguanyat Urruti, un altre exemple de bon jan, ja veterà i retornat a casa. Escorat a la banda d'El Molinón, semblava centrar i li va clavar pel pal curt. Urruti se'l va mirar, expressiu de mena, convençut que li havia pres la cartera com només Quini podia fer-ho a la gespa. L'hi haguessis donat, però te l'havia pres, que és la feina del davanter. Persona creient que va pagar altíssimes factures vitals, ens agradaria pensar que el seu Sant Pere l'esperarà al cel amb un àlbum farcit dels retalls d'avui, amb els milers de dedicatòries que exalcen la vida, recorregut i exemple d'un futbolista boníssim i singular que era, increïble, encara millor persona. Ho diu tothom amb franquesa i ho diem amb la sinceritat generada per un buit al cor. Es feia estimar, sí, i arreu el vam correspondre també amb amor. Ell era l'Sporting i ho serà per sempre. No havia somriure més bonic i autèntic que el seu. No havia celebració que millorés la seva. En la majoria dels gols, assenyalava l'assistent atorgant-li el mèrit de la jugada. I si no, saltava per traure's la tensió, celebrar l'instant i esperava als companys per fondre's en una pinya de solidaritat. Ben pensat, Quinocho encarnava també un altre futbol, segurament de puresa connectada amb els nostres somnis infantils.




Comentaris
Ramon
Algú s'imagina un Quini, un Rexach, un Muller, un Lineker, un César, un Messi, un Rush, un Dalglish, un Papin, celebrant els gols fent les ridícules mamarratxades assajades que es fan ara? Ai, calla, que el Messi és d'ara!
Ramon
Algú s'imagina un Quini, un Rexach, un Muller, un Lineker, un César, un Messi, un Rush, un Dalglish, un Papin, celebrant els gols fent les ridícules mamarratxades assajades que es fan ara? Ai, calla, que el Messi és d'ara!

envia el comentari