Capitanejar

"No hauria de ser noticia que un jugador conegui i canti l’himne del seu club, però en l’esport actual encara emociona veure com algun dels que porta la samarreta blaugrana sent els colors"

Després d’una final només apte per practicants de la fe barcelonista en majúscules, el Barça va guanyar la Copa ACB (abans anomenada explícitament del monarca) al Madrid en un darrer quart infartant. La secció trencava d’aquesta manera amb una sequera de més de tres anys sense aixecar cap títol. El bàsquet blaugrana, la vàlvula d’escapament de l’afició anys enrere quan anaven maldades en futbol, ha patit la seva particular travessa del desert. Eren els anys on va fer fortuna la dita que afirmava que si el futbol no rutllava el bàsquet si que ho feia o a l’inrevés. Ara, com que el conjunt de Valverde està competint amb molt èxit, tocava la davallada dels basquetbolistes culers. Ni la matemàtica de la història d’Alexandre Deulofeu ho hauria lligat millor. Però després que la junta directiva prengués la decisió de fer fora Sito Alonso va arribar un vell conegut de la casa, el serbo-alemany Svetislav Pešić. El tècnic que va fer possible que el Barça guanyés la seva primera Copa d’Europa de la història, la temporada 2002/03 a un Palau Sant Jordi ple de gom a gom, i s’espolsés per sempre més els fantasmes del passat.

 

La tasca de Pešić, però, després del paperot que li va tocar protagonitzar a Alfred Julbe, s’intuïa complicada. Aixecar la moral d’un equip immers en una dinàmica impròpia d’un club com el Barça. La planificació del bàsquet blaugrana les darreres temporades no ha estat a l’alçada de l’entitat. Fitxatges inadequats més propis d’una ETT —per la seva temporalitat— s’han barrejat amb baixes per indisciplina, rendiments mediocres, canvis constants en la direcció de la secció i una corrua d’entrenadors i jugadors que no han permès dotar d’una mínima estabilitat al primer equip del Barça de bàsquet. La solució triada va ser l’habitual, fer fora el tècnic. Mentre alguns ho criticaven pel moment, a mitja temporada i a pocs dies de la celebració de la Copa, altres no entenien com no s’havia produït abans atesa la imatge donada per l’equip en determinats partits. A ben segur tot plegat reclama una reflexió a final de temporada que vagi més enllà del cap de turc de torn.

 

Sigui com sigui, l’arribada de Pešić pretenia donar aire fresc i tranquil·litat a uns jugadors que semblaven perduts i decaiguts. Allunyat de les maneres de fer del bàsquet modern, la segona etapa del tècnic al club es caracteritzà per imposar certs criteris de “bàsquet clàssic”. En resum, treure pressió als jugadors i donar-los major llibertat de moviment i creació. Alguns s’han sentit alliberats com es va poder apreciar als tres partits de copa. Pešić, doncs, ha capitanejat l’equip no tant des de la pissarra tàctica sinó des del criteri d’un gat vell que sap que els fonaments ho són tot: defensa, rebot, solidaritat... una fórmula, però, que necessita projectar-se damunt la pista mitjançant algun jugador. Aquell que quan les coses no surten anima els companys, el que es juga el tir al final del quart, aquell que no s’arronsa mai, l’ànima de l’equip. El paper que ha de desenvolupar el capità. És a dir Navarro. El de Sant Feliu, però, mai ha acabat d’interioritzar aquest rol. És cert que mai s’ha amagat i sempre s’ha ofert pel darrer tir, però, fora de la pista mai ha projectat la capitania més enllà del terreny estrictament esportiu. L’afició l’ha idolatrat per la seva qualitat, indiscutible. La seva veterania li ha atorgat els galons, però ha semblat incòmode lluint-los en públic a l’hora de fer de portaveu dels seus companys.

 

Aquesta edició de la Copa hem vist Navarro alçar de nou el trofeu. L’afició el va aplaudir en reconeixement a la seva trajectòria. Però un altre jugador, Pierre Oriola, va ser qui, saltant-se tot el protocol, va dur el trofeu fins a la graderia per compartir la joia del triomf amb l’afició. Aleshores el targarí va entonar l’himne del Barça envoltat dels culers que s’havien desplaçat fins a les Canàries. No hauria de ser noticia que un jugador conegui i canti l’himne del seu club, però en l’esport actual encara emociona veure com algun dels que porta la samarreta blaugrana sent els colors. L’esperit i l’ànima de Nacho Solozábal i Roger Grimau tenen un digne successor.




Comentaris

envia el comentari