Temps era temps

"Amb l'estrena dels 50, arriba Kubala gràcies a les maniobres de Samitier i el club canvia com un mitjó, inaugura una modernitat que augura esplèndida"

Malgrat la Copa quedi desada fins la final, la llaminera possibilitat de guanyar la quarta consecutiva mereix rememorar l'última fita. Des del 1953, només el Barça, dos cops, ha repetit títol tres anys seguits. Aquells van ser anys força convulsos, decisius per forjar les bases de com seria el futbol espanyol a partir d'aleshores. Per si algun lector vol establir paral·lelismes, plantejarem el marc d'aquells dies. Amb l'estrena dels 50, arriba Kubala gràcies a les maniobres del secretari tècnic Samitier i el club blaugrana canvia com un mitjó, inaugura una modernitat que augura esplèndida. El president Montal s'anima a comprar els anomenats popularment 'terrenys de tota la vida', situats entre la Maternitat i el cementiri. Al camp, l'hongarès torna el somriure als catalans, disposats a remuntar vol per la sorprenent via del futbol després d'una dècada abatuts per haver perdut la guerra i veure's sotmesos, gentilesa d'uns guanyadors gens afables amb la seva identitat. Abans, fins i tot, d'obtenir el primer títol de Copa, els culers havien mostrat ja una sobtada recuperació d'autoestima i desig de lluita pels seus drets ciutadans fent triomfar la vaga dels tramvies, 4 de març del 51, en un boicot que coincidí amb el plujós Barça-Santander de Lliga. Mesos després, Montal es faria perdonar la consecució de la Copa lliurant la seva pròpia medalla d'or i brillants al Generalísimo a la llotja de Chamartín. S'havia de filar prim i navegar entre dues aigües. Poca broma amb les dictadures, és clar. Són els temps de les Cinc Copes, quan una gernació surt, també per primer cop en la postguerra, als carrers de Barcelona amb el desig de els guanyadors de la Copa Llatina a París. El colossal entusiasme alarma les autoritats locals, que prohibeixen a la premsa publicar xifres estimatives d'aquella enorme manifestació, no fos cas.

 

Però la maquinària de l'estat pren nota, clar que sí. Comproven que els catalans ja tornen a surar amb l'excusa de la pilota. Quan Kubala, també en aquells dies, contrau la tuberculosi i posa en dubte la continuïtat del bell somni viscut pels nostres ancestres -aquells que només podien parlar la llengua en públic a Les Corts-, Samitier se'n recorda de Di Stéfano, al que considera un relleu a la immensa alçada d'en Laci. Temps aquells de grans canvis a l'entitat. Per confirmar tràgicament que la vella catedral ha quedat obsoleta i no pot ja encabir la gentada que dóna suport al brillant onze, es produeix un allau humà en derbi contra l'Espanyol. La premsa, coherent eina del règim, silencia el nombre de víctimes. A la llotja, entra Martí Carretó, aquell que es treu l'accent per no semblar tan català i dimiteix, mort de por, quan esclata el cas del fenomen argentí, clar senyal que el Madrid havia de substituir el Barça com a millor equip de l'estat. No podia ser, d'acord amb els seus postulats. L'ambaixador arreu havia de ser blanc, per força. La ratxa triomfal es trenca i, com cirereta, arriba a la llotja blaugrana el falangista Miró-Sans. Després de l'estirabot perifèric, reacció per tal que tot continuï lligat i ben lligat, també al món esportiu. Mentrestant, la Flota arriba a la capital catalana, un altre simbolisme prou guarnit. Temps era temps, sí. Convé refrescar-los quan la millor ratxa copera del darrer segle és a punt de quedar superada. No ens atrevirem a brandar el tòpic sobre la repetició de la història, però la ratxa triomfal del 51-53 mereix un recordatori. Les conclusions, de cadascú. Sembla com si fos ahir.